A llarg de molts segles les vies de comunicació terrestres unien dos punts concrets de la geografia intentant seguir la línia més recte, però  molt sovint no era possible per  l’existència d’accidents orogràfics.

Els camins preeminents, els que permetien el pas de carruatges, intentaven adaptar-se aquests accidents de la millor manera possible. El principal obstacle que es podien trobar els enginyers de camins eren els cursos d’aigua, especialment aquells que portaven un cabal d’aigua al llarg de tot l’any. La forma més fàcil de travessar-los fou aprofitant l’existència de guals o indrets  on  l’aigua  era prou baixa  i el fons prou bo  perquè s’hi pogués passar.  Però no sempre  existia aquesta possibilitat essent l’únic a solució la construcció d’un pont.

La construcció d’un pont no era pas feina fàcil ni barata. Requeria uns coneixements que només uns pocs el gaudien i, s’ha d’afegir, que el seu cost era enorme només aptes per economies solvents. Per aquestes raons  durant molts  segles els ponts només es construïen en els camins que depenien  del Rei, els coneguts com a camins rals. 

En general la majoria de camins antics que ens trobem segueixen un traçat que aparentment ens pot resultar totalment il·lògic. Un exemple ho tenim  en el camí que menava de Cardedeu  fins a SPV.

La lògica ens diu que el camí, un cop arribats a SAV,  hauria de seguir el traçat de l’actual carretera. Res més lluny de la realitat!!! Si s’hagués agafat aquesta opció s’haguessin trobat amb l’obligació de superar la riera de Vilamajor per un indret on difícilment  haguessin trobat un lloc de pas o  gual.

 La millor opció fou enfilar el camí per la banda contraria a la riera, per   can Clavell, cementiri, 4 camins  i accedir al recinte castral de SPV per la porta de Brugueres, o sigui, per la banda de ponent, just on actualment trobem la renovada casa de Can Vila. Durant molts segles aital porta fou el principal camí d’accés a SPV.

Però tot va canviar al segle XVII!!! Es va construir un pont que comunicava el nucli vell amb el veïnat del Pla i, per tant, amb SAV i la resta de poblacions llevantines. Expliquem la seva història.

Abans del segle XVII el nucli vell de SPV i el veïnat del Pla i, per tant,  el nucli de SAV, es feia travessant la riera de Vilamajor pel camí que actualment trobem a l’esquerra del camp de la Rectoria, just on indico amb la fletxa. Un cop travessada la riera passava per la masia de can Tomàs.

En la següent imatge és pot observar molt més clarament. Heu de tenir en compte que per la riera, segles enrere,  baixava un cabal d’aigua molt més gran i constant que a l’actualitat.

La riera es superava mitjançant l’existència d’una palanca o passarel·la , un pont rudimentari fet amb un tauló o conjunt de taulons. 

El sistema tenia diversos inconvenients: només permetia el pas de persones i en cas de que la riera portés més aigua de l’habitual la palanca s’inundava o, puntualment,   cada cop que hi havia una riuada s’havia de refer la palanca i, evidentment, impedia el pas de persones durant un temps incomunicant ambdues  ribes de la riera. 

Però el fet que va provocar que s’hagués de cercar una solució al problema fou la queixa del mossèn de la parròquia de SPV, en Rafael Derrocada.

Les persones que morien a la part de llevant del territori havien de ser traslladades fins a l’església de SPV per tal de donar-los l’extremunció i enterrar-los en el cementiri, per tant, obligatòriament havien de passar per la palanca o bé donar una llarga volta pel camí de can Clavell  sent una opció força feixuga (els taüts es portaven a ma). 

Fins i tot es va donar la circumstància que alguns taüts, quan passaven per la palanca, s’havien caigut a la riera. Us ho podeu imaginar!!! Per això  molts parroquians demanaven permís per enterrar els seus mort a sant Lleïr, fet que el mossèn no estava disposat a  acceptar. 

La Universitat (ajuntament) de SPV va voler solucionar el problema  construint un pont. 

El procés de construcció no seria pas fàcil. Primer calia ubicar-lo, desprès  dissenyar-lo, posteriorment  trobar els finançament necessari i finalment construir-lo.

 Anem a pams.

La ubicació exacte del pont va recaure en mans dels mestre de cases de Barcelona  en Miquel Fiter. Es va decidir llogar l’ase de can Sala durant dos dies perquè se l’anés a buscar a Caldes de Montbui , on estava construint l’església (imatge), i posteriorment retornar-lo.

L’autor del disseny es desconeix però és molt probable que fos el mateix  Miquel Fiter el que ho fes. 

El més complicat fou trobar els diners necessaris. 

Segons el pressupost presentat el cost del pont ascendia a 185 lliures. Us pot semblar molt poc però per aquells temps era una barbaritat: un artesà qualificat solia guanyar entre 4 i 10 lliures al mes, mentre que un pagès es podia sentir satisfet si aconseguia 1 lliura!!!

Es va finançar amb:

-Fons propis que tenia el consistori (25 lliures)

-Aportacions voluntàries (60 lliures)

-Lloguer la carnisseria. La venda de carn era monopoli del consistori i cada any es posava en subhasta al millor postor (100 lliures).

L’església, principal promotora, restava exclosa de fer pagaments. 

La ma d’obra necessària es va fer amb aportació de treball personal. Com funcionava això? 

Tots els habitants d’una universitat, exceptuant les classes altes com la noblesa o el clergat, tenien l’obligació de posar a disposició del consistori, uns determinats dies a l’any,  la seva força,  o sigui, havien de treballar de franc. S’emprava especialment quan s’havien de fer infraestructures necessàries  com la construcció de l’església o en el cas que ens ateny, el pont. 

També, però, va fer falta la participació de  professionals  com:

–  picapedrers que feien els carreus

– fusters per fer el motllo de l’arc de mig punt del pont.

– ferrers per fer els claus

– traginers per transportar el material (imatge)

Tots  tenien un sou i a més se’ls facilitava menjar (pi, pa, carn i bacallà)  i on lloc on dormir (Casa Osset).

Finalment, els materials emprats per la construcció provenien:

-La pedra es treia de les restes de la muralla del castell-palau situada davant del cementiri o de la pròpia riera,

-La sorra provenia de la riera entre can Gras d’amunt i la rodona de Freixeneda

-L’aigua provinent de la riera  es desviava  mitjançant un rec fins a dues basses on s’amarava la calç   o es feia el morter

-La fusta dels boscos del voltant.

-Els guix de diversos forns de calç  com el de can Segarra.

El pont es va començar a construir a l’abril de 1680 i es va finalitzar el 22 de desembre de 1680. 

El resultat fou un pont amb una arcada de mig punt amb carreus mitjans de mida regular combinats amb pedres molt irregulars.

No va durar gaire  l’alegria.

El dia de Sant Pere del 1.777 una riuada se’n va endur una part del pont el que va comportar que s’hagués de refer de nou. 

Dona la sensació que no estava fet massa be!!!

 El 1901-1902  arran de la construcció de la carretera de SAV a SPV és va enderrocar l’antic pont i es va construir un de nou.

Si anem a la part de sota del pont actual  encara podem veure la seva estructura.

Un dels grans misteris sense resoldre és perquè el pont no va seguir la línia marcada per les cases, com succeeix actualment. Segur que ha de tenir una explicació però, sincerament, no la se trobar. 

A la dècada dels anys 80 del segle passat  el pont es va ampliar  per fer passar dos carrils de circulació. 

BIBLIOGRAFIA

Actes ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

POCH RUESTES, Josep. Vilamajor. Un poble forjat per comtes, capellans, pagesos i menestrals. Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. 2010.

CEPERO,  Virginia. Mapa dels patrimoni cultural de Sant Pere de Vilamajor. Diputació de Barcelona

Aquest article substitueix el publicat el 10 d’abril de 2012.

https://www.historiesdevilamajor.cat/2012/04/el-pont-de-vilamajor.html