Aquest breu
article vol fer una aproximació del món dels confrares a Sant Antoni i Sant
Pere de Vilamajor. Tota la informació que es disposa d’aquestes institucions es
troba a l’Arxiu Diocesà de Barcelona esperant que algú decideixi consultar-la,
analitzar-la i treure les conclusions oportunes.
Que
són?
Una confraria és
una comunitat que agrupa laics i vol fomentar les relacions fraternals entre
els seus membres, reunits al voltant d’un vincle comú (un ofici, una devoció
religiosa, etc.). En origen, les confraries tenien un sentit religiós, de
foment d’una devoció determinada entre els laics.
Són associacions amb un nom propi (habitualment la de
la devoció o patró), un objectiu definit, un reglament i una organització,
estant habitualment dirigides per un mestre o superior. Algunes també tenen
hàbits, robes o distintius.
En l’Església Catòlica Romana, la confraria és un tipus d’associació:
|
« |
Societat, i reunió de persones devotes |
» |
|
—Gaetano Moroni, Dizionario di
|
||
El canon 298 del Codi
de dret canònic defineix confraria com a una associació pública de fidels de
l’Església Catòlica que té com a finalitat peculiar i característica “l’increment
del culte públic” a més de l’exercici de les obres de caritat,
de penitència i la catequesi, a més d’obres culturals.
La confraria s’erigeix a partir d’un decret de
l’autoritat eclesiàstica competent (papa, bisbe,
superior d’un institut religiós) i manté la seu en una església, que pot ser un
oratori de propietat de la confraria o un altar en una església del lloc on hi
ha la confraria.
Com
funcionaven?
Habitualment, la confraria està regida per un
superior, amb un o dos vicaris i altres oficials (secretari, caixer, claver,
etc.). Habitualment, hi ha un religiós o sacerdot que fa la direcció espiritual
de l’entitat i els confrares, a més de celebrar els oficis i actes de culte
propis. Els càrrecs s’exerceixen de manera col·legiada i a partir d’eleccions
on es trien els membres que els han de tenir.
Els col·laborardors laics sembla ser que eren pagesos
benestants segurament escollits pels propis clergues i potser també pels
prohoms de la vila per fer d’administradors dels béns i rendes de l’església o
d’algunes de les seves institucions.
L’administrador, procurador o ”andador” era el que tenia cura de la seva correcta administració (béns i
rendes, nous establiments, conbrar censos o terres) o per a impedir abusos i
anava per les cases a recollir l’import de les quotes. Per exemple, la
confraria del Roser tenia dos administradors; el Montepio de Vilamajor tenia a sou
un”andador” que actuava per evitar fraus, i la confraria del Sant Crist també tenia dos
administradors. L’activitat desenvolupada pels procuradors era supervisada pels
hebdomaris i també pel conjunt dels prohoms o parroquians. Bernat Lledó, Ponç
Sunyer, Pere Moragues són alguns exemples de procupardors a Vilamajor.
Com es finançaven?
Amb les donacions fetes pels seus membres. Els homes es
desprenien de terres, productes i diners que oferien a Déu, la verge, els sants
o els homes consagrats al culte diví, amb l’esperança de contribuir així a la seva pròpia salvació i a la
salvació dels avant passats.
Els homes s’estimaven els béns materials, però potser
s’estimaven més la vida eterna. L’Església, com a conductora del ramat i
mediadora en la salvació, era respectada i ajudada. Res d’estrany que hi hagués
pagesos que es lliuressin de cos i de béns a l’Església, i es fessin serfs dels
sants.
Les terres donades eren gestionades pels procuradors les
quals donaven en emfiteusi a terceres persones a canvi d’un cens, el qual revertia
directament en la confraria.
Un clar exemple el trobem en un document del 1263
on Pere Vidal, hebdomari, i Ponç Sunyer, procurador de la
Candela , amb el consentiment i voluntat dels prohoms de la vila donen en
emfiteusi a Guillem Carbonell i als seus, perpètuament, una feixa de terra que
és alou franc de la Candela i és a prop del pla del Mal Consell.
Els origens: les candeles o llànties
Una de les costums immemorials que tenien els homes era
deixar encesa una candela o llàntia davant d’un altar dedicat a un sant o
santa, pensant que d’aquesta forma salvaguardava les seves ànimes. Poc a poc, l’acció
va anar guanyant adeptes i molts devots es van acostumar a oferir i cremar
llànties i candeles davant de l’altar de
Santa Maria, convertint-se en un ritus que derivà en la creació d’una
institució anomenada Candela de Santa Maria.
La principal funció de la candela era canalitzar la devoció
cap a la Verge i per sufragar les despeses de manteniment del seus altar
(il·uminació, clergues beneficiat, manteniment de les candeles, etc), pedrò
molt probablement van desenvolupar algunes formes d’ajuda mútua entre els
feligresos.
Aquestes es distingien d’altres corporacions per:
– no són exclusives per a un tipus de persona (al
contrari que un gremi, per exemple, exclusiu per als que feien un treball);
– l’objectiu fonamental era fomentar el vincle entre els
membres;
– la devoció religiosa tenia per objecte aconseguir la
protecció del sant patró sobre els membres.
La primera notícia apareix en un document de l’any 1215 on Arnau d’Ollet, acompanyat pel seu fill Pere, per a remei de l’ànima i
remissió dels pecats, dóna a Déu, a Santa Maria i a la Candela, la meitat d’una
peça de terra que és alou seu, propi i franc.
No fou pas l’única devoció. N’hagueren d’altres com la
que fa referència el document de 1240 on Arnau de Sant Lleir en compliment de la
darrere voluntat dels seus pares, l’octubre va instaurar una llàntia a l’altar
de Sant Pere que cremés dia i nit pel remei de les seves ànimes. Es possible
que es convertís en la confraria de Sant Pere.
O la dedicada a l’arcàngel Sant Miquel que podría
haver-se convertit en la confraria de sant Miquel. La primera documentació que
ens parlar de l’altar dedicat a Sant Miquel és del 950 quan
Longobard i Alaric van donar a la capella de Sant Miquel una peça de
vinya que es trobava a villa brugarias amb l’altar a l’ésglésia de Sant Pere. La primera vegada que surt esmentada la
Candela de sant Miquel és el 1251 quan Pere Baix i la seva dona Agnès venen a
Déu i a les llànties de Santa Maria i de sant Miquel, que cremen a l’església
de Sant Pere, davant dels altars, un llinar de Marot que tenien in plano de Linariies, prop de les cases d’Ermessenda Ermengol i dues peces de
terra. Jaume Oller, batlle de la Candela de Santa Maria va pagar per aquesta
venda. La darrere vegada que surt esmentada la candela de Sant Miquel és del
1861 on es té coneixement que el monjo
era el beneficiari de la candela de St Miquel i havia de residir prop de
l’església. A St Pere vivia en una casa era coneguda com la Mongia, situada en
el solar que hi ha al costat de l’església.
Al monjo li corresponia 10 mises cada any en honor a Sant Miquel i per això
tenia dret a utilitzar la mongia. En total 911 anys posant candeles a Sant
Miquel.
Les
confraries a Vilamajor
La primera confraria documentada a Vilamajor és del 1158 on consta que
Ramon Parera i Joan Parera, Arnau Massuet i Berenguer Gaudall són
donadors d’una confraria
Durant el final del segle XV i el
començament del XVI, va haver-hi un moviment religiós d’aprofundiment en la
pietat i la devoció privades, que es va reflectir en la formació de confraries
i fraternitats laiques. Intentaven impulsar una transformació interna de
l’Església Catòlica des de la base, no des de la jerarquia: es tractava de
conrear una pietat senzilla amb un lema com ara “santifica’t”.
Confraria de Santa Anna
Dedicada a la mare de Maria, va existir fins
l’any 8 de desembre de 1556 on va
canviar el nom per la de Confraria del
Roser.
No disposo de més dades
Confraria del Roser.
La Mare de Déu del Roser és una de les
diverses advocacions de la Mare de Déu. El seu nom prové del mot ‘roser’,
que tant fa referència a la planta (roser) com al rosari en català
medieval.
El culte i devoció al Roser o a la Mare de Déu del
Roser fins a la fi del s. XVI és limitat als convents dominics i a llur
àmbit d’acció. L’avançada devocional del Roser i de l’erecció de
les confraries i l’existència d’un ofici dedicat a fer rosaris tingué
lloc a partir del 1571, quan, amb ocasió de guanyar-se la Batalla de
Lepant (1571) la festa del 7 d’octubre, hom cregué que fou per la
intervenció de la Mare de Déu. Això ho declarà el papa Pius V i ho amplià el
seu successor Gregori XIII, que féu del dia 7 d’octubre el dia de la Mare
de Déu del Roser de tot el món o festa universal del Roser.
Entre el 1570 i
el 1620 hi hagué arreu del món i en especial als Països Catalans una
extraordinària florida d’erecció de confraries del Roser, regides pel rector de
la parròquia i dos priors i dues prioresses (dits en altres indrets
majorals, pabordes, cònsols, cambrers o simplement administradors). Modernament
eren dos casats i dos solters que solien ésser canviats cada any per
la Candelera, pel Roser de Maig, per la Pasqua Granada o altres
dies assenyalats, segons les localitats. El rellevament anava acompanyat de
festes paralitúrgiques i folklòriques, com el ball del ciri o ball de les
majorales, que ballaven els pabordes o priors sortints i els entrants. La
confraria cobrava una mòdica quantitat dels confrares, que s’inscrivien en el
llibre del Roser, i amb ells organitzava les noves festes (Roser de Maig, Roser
d’Octubre o de tot lo món, ciris per al monument i retaule del Roser, rosari de
l’aurora, octavari de predicacions per l’octubre) i celebrava un aniversari a
la mort dels confrares. Es feien també captiris especials per les principals
festes, amb una bacina ornada d’una Mare de Déu del Roser, i
actes populars, com les caramelles a càrrec de la confraria, seguits
de rifes d’ous i de llonganisses. Eren també típics els captiris per la confraria
fets amb motiu de bateigs i noces. Els confrares es beneficiaven d’indulgències
especials concedides pels papes en moltes ocasions (1586, 1593, 1657, 1726,
1770, 1808) i tenien com a típica la celebració cada primer diumenge d’un
rosari, amb un cant dels goigs i processó reduïda pel temple o pels voltants
d’ell.
Per raons que
desconeixem, a Sant Pere de Vilamajor l’antiga confraria de Santa Anna va
decidir canviar el seu nom per la del Roser. La data fundacional de la nova
confraria havia de ser el 8 de desembre de
1556, però a causa que l’església es trobava impedida (l’antiga església
parroquial de Sant Pere d’origen medieval havia patit greus destroses a causa
del terratrémol de 1448) es va decidir posposar l’acte al 26 de juliol de 1556,
festivitat de Santa Anna, mare de Maria. En aquest dia el sacerdot inscriu els
nous confrares. També s’elegeixen els 2 administradors amb el consentiment dels
clavaris. Els cessant han de donar compte en el porxo de l’església.
Malgrat que els ordenacions foren del 1558, la
fundació efectiva fou del dominic Francesc Derrocada el 1618
En 1732 i 1851
es van realitzar unes petites reformes per tal d’actualitzar-la i impulsar-la
encara més. Ja molt decaiguda a la fi del segle XIX, el 1942 es va fer un
intent erm de rellançar. Tenim dades de la confraria fins el 1947, encara que
amb grans parèntesis intermedis.
La confraria
te:
–
altar
neoclàssic situat a la primera capella de l’esquerra del temple.
–
tenia
benefici (càrrec eclesiàstic erigit a perpetuïtat, amb els deures i els serveis
corresponents, al qual va annexa una renda).
–
tenia una
imatge gòtica de la Verge sobre un antipendi amb brodat. Es celebraven la festa
de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre) i la de Santa Anna (26 de
juliol) en honor de l’antiga advocació.
–
Tenia un
bon retaule plateresc (que es troba a Granollers) de gran alçada amb plafons
pintats i passadors. Consta un rebut del pintor de Mataró, Jaume Fornés, del 30/6/1612
que potser correspongui a aquest.
La Confraria del Roser
va néixer per atendre i satisfer les exigències materials i espirituals
de l’enterrament i celebracions religioses per el difunt. Les quotes anuals es
destinaven al culte i a apaivagar les necessitats dels més, pobres. Es ressalta
que s’admeten confrares a partir dels 7
anys i que si n’hi ha amb menys anys no se’ls celebrar el corresponent aniversari en morir.
La quota anual era de 1 sou o de 12 diners. Si tenim
en compte que les despeses d’enterrament havien de cobrir la presència de 4
capellans, de l’administració, el dret de parròquia, el dret de torxa, el ciri
pasqual, els ciris, tocar campanes, portar la creu, les candeles, els escolans,
el testament, el novenari (misses) i la missa del cap d’any, pel fet de
confrare tots aquest serveis eren gratuïts.
Per exemple: A la mort d’un confrare es feien cantar
les “absoltes” el més aviat possible; els oferien un ofici cantat amb
4 ciris grossos; els confrares tindran el privilegi de portar el
“túmul” (difunt) al cementiri; tenien obligació de visitar els
confrares malalts i socórrer els pobres; acompanyaran amb ciris la comunió dels
malalts.
A Sant Pere, el 1693 comptava amb 600 confrares. Aquell
mateix any es vol renovar l’aplec del Roser el 13 d’octubre a Sant Lleïr en que
s’inscriuen 122 confrares. El 1782 en tenia 405 associats. A Sant Antoni la
confraria esta establerta el 1861 en que es comptabilitzen 240 confrares.
Aquesta confraria venia reglamentada per el prior dels
dominics de Santa Caterina de Barcelona.
Confraria de Sant Miquel
Sant Miquel
Arcàngel és segons la tradició cristiana i jueva el cap dels exèrcits
celestials i, per tant, príncep dels àngels.
La confraria consta en diversos documents però no hi
he trobat cap informació sobre ella.
Confraria de Sant Isidre.
És el patró dels llauradors.
La documentació
que es té de dita confraria abarca des del 3-12-1701 fins el 1841. Tenia altar
(tercera capella de l’antiga església parroquial) d’estil neoclàssic amb un
frontal bordat i un retaule d’estil barroc de tres compartiments i un pis
superior amb una excel·lent imatge barroca de la Puríssima, benefici, imatge de
1722 feta per l’escultor Joan Vila, bandera i festa patronal el dia de Sant
Isidre i també els sants Abdó i Senen que eren els patrons del gremi
d’horticultors de Catalunya.
Confraria de Sant Jacint.
La documentació que es té de dita confraria abarca des
del 1723 fins el 1842, encara que la darrere data és del 1850. Tenia altar
(segona capella de l’esquerra de l’antiga església parroquial), benefici,
imatge i festa patronal.
Confraria de Sant Antoni (parroquial).
Patró dels traginers
La documentació que es té de dita confraria abarca des
del 1727 fins el 1850, encara que es sap que el 1838 l’administració havia
desaparegut. Tenia altar, benefici, imatge i festa patronal.
Confraria de Sant Antoni (Capella de
Vilanova).
La documentació que es té de dita confraria abarca des
del 1739 fins el 1790, encara que entre el 1750 i el 1779 no hi ha cap dada.
Calia diferenciar-la de la confraria de la parroquial , per això es va anomenar
Confraria de Sant Antoni de Vilanova. Disposava d’altar a l’església amb la figura del sant d’estil neoclassic que
fou destruïda amb la crema de l’església al 1936. També disposava de benefici,
imtages i festes patronals.
Confraria de Sant Pere.
L’origen data del 1-11-1733 però segurament fou més
antiga, i finalitzà el 1842. Tenia altar (l’altar major del temple de Sant
Pere), benefici, imatge i festa patronal.
Confraria del Sant Crist o del Sant Crucifix.
La primera missa, i possible fundació, de la confraria
és del 24-2-1643 (encara que hi ha dades de la seva administració del 8-9-1642)
que el rector Rafael Derrocada (fundador) va donar a l’altar. Tenia altar propi
i capella (la segona a la dreta). Disposava de
benefici de Nostre Senyor Jesucrist Crucificat fundat a l’any 1693 pels
marmessors dels fundador de la confraria, en Rafel Derrocada, donant-se el dret
de patronat a Maria Rosa Derrocada Llançà Xammar i Vendrell, al seu hereders i
successors. El beneficiat havia de resar
l’ofici diví i posar dos ciris d’una lliura mentre el Cos del Senyor estigués
exposat. Foren units aquest benefici als beneficis de Santa Catarina de la iglésia de Sant Miquel
de Barcelona i de Sant Joan del monestir de Jonqueres. Tomàs de Llança fou
nomenat beneficiat el 1791. Com a imatges tenia una magnifica de Jesús
crucifixat que fou realitada el 1642 per Andreu Derrocada. Disposaven d’un
retaule edn forma de quadre barroc que es trobava en el mateix altar, al
predela del mateix era de tela pintada i representava l’enterrament de Crist.
Disposava de festa patronal.
Confraria dels Sants Màrtirs i Sant Tomàs.
El seu origen esdevé
arrel de l’adquisició el 22-10-1701 d’un esplendid relicari per part del
pagès Francesc Sauleda en Roma, amb relíquies de Santa Sabina, Santa Severiana
i Santa Benedicta. El 18-11-1702 el bisbat de Barcelona certifica
l’autenticitat de les relíquies. El 23-9-1721 es funda la confraria. Finalitza
l’activitat el 1838. Tenia capella i altar d’estil neoclàssic dedicat a sant
Tomàs (d’aquí que la confraria adoptà el nom), benefici, imatge de Sant Tomàs i
festa patronal. També tenien uns interessants exvots i ofrenes del 1850 i uns
plafons pintats neoclàssics a més d’un bell relicari barroc en formn d’urna
guarnit amb les 4 virtuts; a l’interior de l’urna trobem dos àngels aguantant
un llenç.
Confraria de Sant Jaume.
Encara que només disposem de les dades a partir de
1748, sabem que el benefici ja existia al segle XIV. L’última dada és de 1841. La
confraria té altar, benefici, imatge i
festes patronals: Tenia l’altar que anteriorment estava dedicat a ‘Nostra
Senyora’, compartint capella amb Sant Joan, aquesta capella, la primera del
temple de la dreta, actualmente serveix de comunicació amb la capella del
Santíssim construïda el 1912. No hi ha dades sobre la fundació del benefici de
Sant Jaume, encara que hi ha ja una col · lació de 1306 a favor d’Arnau Salseda
després de la renúncia de Berenguer Salseda, presentat pels hebdomadarios.
L’any 1384 va renunciar Vicenç Armengol i va ser nomenat Raimon Tomàs.
D’aquesta i altres nomenaments es desprèn que els hebdomadarios eren els
patrons, però més ençà també van intervenir els obrers de l’església. La visita
del 1421 refereix que era obtentor Joan Pinell. La visita del 1737 diu que a la
festa de Sant Jaume es celebrava una missa solemne i que el beneficiat havia de
lliurar 2 lliures al rector. El 1742 va ser nomenat Andreu Bertran.
Confraria del Sagrat Cor de Maria.
Només tenim les dades de la seva fundació pel bisbe de
Barcelona aprofitant una visita pastoral i el llistat de confrares, tot això de
l’any 16-10-1850. La llista de confrares és bastant extensa, per la qual cosa
estranya que no hi hagi més dades. ORIGEN I FI DE LA CONFRARIA: 1850.10.16. La
confraria te benefici, imatge i festes
patronals: La seva fundació va tenir lloc pel bisbe de Barcelona en l’altar del
Roser, de manera que deduïm que aquesta Confraria no tenia altar propi.
Confraria Minerva o del Santissim Sagrament.
Confraria fundada el 11/5/1750 pel prevere Isidre
Guiu, rector de Sant Pere de Vilamajor i de Sant Vicenç de Junqueres, amb les
oportunes gràcies i indulgències donades a Roma i confirmades pel bisbe de
Barcelona. Entre 1751 i 1755 va tenir lloc un conflicte entre el fundador i
diversos administradors. El 6/7/1751 aquesta confraria es va fer càrrec de
l’administració de la Candela de Nostra Senyora que fins aquest moment havia
estat independent. L’última informació que es posseeix és del 1/1/1871.
La confraria tenia altar, benefici potser heretat del
fundat el 1693 sota el nom de ‘Nostre Senyor Jesucrist crucificat’, imatge i
festes patronals celebrada la festa a la vuitena de Corpus. Consta un magnífic
pendó.
Una convivència difícil
Amb tantes
confraries en dos pobles petits i amb dues úniques esglésies, es normal que
sorgiren problemes entre els membres de diferents confraries.
El 24 de maig
de 1691 el batlle de Sant Pere de Vilamajor va tenir notícies de greus
disturbis a causa dels enfrontaments que
hagueren entre les confraries per l’ordre que havien de mantenir les banderes i pendons
en actes religiosos. No era pas el mateix que la bandera que representa la teva
confraria vagi en el primer lloc que no
pas l’últim, i això era motiu de
controvèrsia.
Com les confraries no es posaren d’acord, el
batlle juntament amb el Reial
Consell estableixen un ordre:
–
En primer lloc anirà el pendó complint les ordres del 23/5/1691
del Vicari General i del Bisbe de Barcelona. El portarà un membre de
l’administració de la Confraria del Roser.
–
En segon lloc anirà la bandera de la
Nostre Senyora del Roser. Si el pendó el duu un representant dels pagesos de la
confraria, el representant dels menestral durà el pendó, o al revés.
–
En tercer lloc anirà la bandera de sant
Pere per ser patró i titular de l’església
–
En quart lloc la bandera de sant Isidre
excepte quan es fa una processó dedicada a un altre sant , el qual ocuparà el
seu lloc.
Bibliografia
Arxiu diocesà de Barcelona
Arxiu Museu Tomàs Balvey. Cardedeu
Arxiu històric ajuntament de Sant Pere
de Vilamajor
Arxiu nacional de Catalunya
CAMPILLO, A. ‘Speculum
titulorum ecclesiasticorum’, vol. V, fol. 326. Arxiu Diocesà de Barcelona
CAPDEVILA MUNTADAS, Maria Alexandra. La Matricula de 1637. Una
radiografia dels francesos residents al Maresme. Raco.cat.
MILLAS CASTELLVI, Carles. Els altres catalans del segle XVI i XVII.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
PORTALS I MARTÍ, Joan. La Costa del Montseny. Entre el Turó de l¡Home i la
Tordera. Història d’una parròquia. Els llibres dels set-ciències. Arenys de Mar
2000.
AVENTIN i PUIG, Mercè. La societat rural catalana en
temps feudals. Columna assaig
AVENTIN i
PUIG, Mercè. Vilamajor 872-1299. Editorial Ausa.
POCH
i RUESTES, Josep. L’església
de Sant Pere de Vilamajor. Any 2001.
Retaule del Roser. La veu d’en Pelideu Nº 13 Pàg 20-21
“Història política, societat i
cultura dels països catalans” Volum 2. La formació i de la societat
feudal. Segle VI-XII. Enciclopèdia catalana.
Enciclopèdia catalana 1995. BCN Pàg
106.El políptic de sant Pere de Vilamajor.
Vikipèdia