Quan es decideix la construcció
d’una edificació es fa pensant en l’ús que tindrà un cop finalitzada, per tant,
tota edificació respon a una necessitat per part dels seus promotors.

La 
comunitat que residia a Vilamajor va tenir al segle XI la necessitat de
construir un nou campanar per l’església en substitució del d’espadanya. Els
sons dels repics de les campanes havien d’arribar a una població que havia
crescut enormement, però a més cal afegir que la construcció de castell-palau
comtal li donà a Vilamajor un prestigi el qual havia de ser correspòs amb la
construcció d’un campanar digne.

 Però, com havia de ser?

Un cop definit que és el que es
vol cal projectar-ho,  cal fer-hi un
disseny. Una tasca que durant l’alta edat mitjana s’encarregaven els mestres
d’obres perquè  d’arquitectes hi havien
ben pocs (el primer citat a Catalunya és de l’any 1090) i els existent es
dedicaven a la realització de grans obres. L’ofici s’aprenia amb el temps, amb
el pas dels coneixements d’una a altre generació, sense gaires  innovacions, sempre seguint la tradició. De
tant en tant, gràcies a la incorporació de treballadors vinguts d’altres parts
del món o bé per pura observació, es produïen modificacions de la norma. Els
mestres d’obres eren nòmades: anaven de poble en poble cercant feina, sempre
acompanyats per un grup de treballadors especialitzats (fusters, ferrers,
picapedrers, etc). Gràcies aquesta mobilitat van poder adquirir nous
coneixement i transmetre els seus. 

 Quan a un mestre d’obres se li encarregava el
disseny d’un campanar solia fer-ho igual que la resta de campanars que havia
fet anteriorment. Com a molt introduïa petites modificacions fruit dels
desitjos del promotor, però l’estructura era la mateixa, més gran o més petita,
més alta o més baixa, però al cap i a la fi igual que la resta.

El model a seguir fou l’establert
per Marc Vitruvi Pol·lió, arquitecte, escriptor i enginyer romà del segle I que
va fer el tractat sobre arquitectura , el De architectura libri X
inspirada  en teòrics hel·lenístics i que
tracta sobre  tota la problemàtica de l’arquitectura, des
de la formació de l’arquitecte i els materials de construcció fins a
l’estructura de la ciutat i les plantes i els alçats de diverses menes
d’edificis públics i privats, ultra obres militars i d’enginyeria. Esdevingué el prototip de tota la tractadística arquitectònica, potser
perquè coincidia amb els ideals arquitectònics dels artistes de l’època. Però
no fou l’únic: Varron (116-27 ANE), Plini el Vell (23-79) o Sant Isidor amb la
seva obra Etimologies (560-636) van transmetre els valors clàssics al món
medieval que tant varen influenciar.

Per portar a terme el disseny de
la Torre Roja, el mestre d’obres havia d’haver estat instruït en el Quatrivium  el qual agrupa les disciplines científiques
relacionades amb l’espai i els números (Aritmètica, Geometria, Astronomia i
Música) perquè per dibuixar s’empraven fonamentalment cercles, quadrats,
triangles equilàters i rombes.

El quadrat és la base
del model clàssic proposat per Vitruvi juntament amb l’angle de 90º i la
simetria. Es volia aconseguir una edificació geomètricament proporcionada i
només es podia aconseguir amb la utilització dels quadrats i els rectangles.  Dit model difereix substancialment al
mossàrab i bizantí basat en una base corba (circumferència) que fou imperant
entre els segles VIII i IX. El nou model vitruvià fou portat des d’Itàlia pels
mestres d’obres llombards.

  

L’avantatge del
quadrat residia en què amb una sola mesura es podia portar a terme tota una
edificació. I quina era aquesta mesura? L’ unitat mètrica proposada per Vitruvi
es basava en parts del cos humà, perquè el considerava com el paradigma de la
perfecció, com el colze, el braç, el palmell, peu etc. Aquesta mesura, que
Vitruvi anomenava mòdul, es considera la part vital de tota la construcció per
què és la que permet mantenir la proporcionalitat de l’edifici. En el cas que
ens ateny, el mòdul seria la base de la Torre, el quadrat que forma els
fonaments  i sobre el qual es sustenta
tota l’edificació. Així doncs, el mestre d’obres a partir de la mesura pressa
del mòdul, deduirà totes les longituds i les formes d’un edifici de tal manera
que  totes les parts del mateix tindran
una relació matemàtica amb el mòdul. L’ unitat mètrica base emprada fou el peu
romà (30 cm) o la vara carolíngia (33 cm).

El disseny es solia fer, o bé
directament sobre el sòl de l’obra mitjançant estaques unides per cordills, o
be realitzant un plànol mitjançant la utilització d’estaques i cordills.

Però dissenyar i executar
l’edifici no fou l’única funció del mestre d’obres. Era el cap visible de la
lògia o quadrilla de persones sota el seu càrrec que feien diverses funcions.
Els picapedrers que tallaven les pedres seguint les instruccions del mestre  d’obres; els paletes encarregats de  la construcció dels murs, parets, voltes o
pilars; els ajudants o aprenents que solien estar formats per treballadors
locals contractats temporalment i que s’encarregaven del transport de pedres i
materials de tota mena i realitzar tasques que no requerien cap qualificació. Les
lògies solien tenir el seu habitatge a peu d’obra, fet amb fusta i de caràcter
temporal.

Durant l’alta edat mitja la  religió imposà uns dies de festa on no es
podia treballar a part dels diumenge. En total sumaven unes 30 o 40 festes
anuals el que reduïa considerablement els dies laborals. El fet va obligar a
treballar a preu fet.  L’horari de
treball diari variava de les 8 hores a l’hivern a les 12 hores a l’estiu
aprofitant el màxim d’hores de Sol. Quan feia mal temps no es treballava però tampoc
es cobrava.

Dit
això, es de calaix pensar que la Torre Roja havia de respondre a un model
similar a una altre  torre ja construïda.
I així va ser, i com a mostra un botó:us mostro tres exemples de
torres-campanars a diferents parts de Catalunya. Hom pot observar la similitud
en la forma, disposició i configuració, així com els materials emprats i la
forma de les obertures. 

Sentmenat

Cuixà

Tordera

Un aspecte important alhora de
dissenyar la Torre  és la seva
orientació, o dit d’altre manera: cap a on miraven la majoria d’obertures
(portes i finestres) de la construcció. La majoria d’edificacions civils  estaven orientades cap al migdia per
aprofitar al màxim les hores de Sol i així 
tenir la màxima claror i calor possible. En l’arquitectura eclesiàstica,
a les raons anteriorment adduïdes, cal afegir l’orientació canònica o rebre els
primer raigs de llum del dia. En l’arquitectura militar l’orientació no es basa
en criteris ambientals sinó en criteris defensius. La porta s’ha de situar en
el lloc on sigui  més fàcil la seva
defensa, l’indret on els assaltants tinguin més difícil el seu accés a
l’interior de la Torre.

En el cas que ens ateny, la porta
d’accés es troba orientada cap al Nord, al lloc més allunyat d’un suposat atac
i que obliga a passar per davant de la Torre el que permet una millor defensa.
És precisament aquesta orientació  un
indici més que ens indica que la Torre Roja, almenys en els seus inicis, podia
tenir una funció militar més que no pas residencial o eclesiàstica.

Bibliografia

VALLORI MARQUEZ, Bartomeu. El
templo toscano y Vitruvio. Estrat crític. Revista d’arqueologia, núm 5 volum
II. UAB 2011.

ARIAS, Lorenzo. Geometria y proporción en la arquitectura
prerománica asturiana. Anejos de Aespa XLIX.