Aquest article vol ampliar la informació obtinguda per Antoni Mora Verges sobre l’ermita de Sant Lleir situada en l’antic camí ral que unia les poblacions de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor.
La nissaga d’Arnau Sant LLeir
La primera vegada que surt esmentada documentalment l’ermita és l’any 1174 quan “Pere Bord va donar a la seva filla Júlia i als seus descendents un llinar de la seva propietat a la parròquia de Sant Pere de Vilamajor la qual limitava amb les propietats del rei de Sant Pere de Sant Lleïr i amb les d’un tal Berenguer Jofre”. Recordem que al llarg del segle XII el palau-castell de Vilamajor va viure la seva etapa més esplendorosa, amb el naixement d’Alfons II o les visites de Peronel·la. No ens ha d’estranyar que el comte-rei tingués propietats properes a Sant Lleïr.
La segona referència la trobem en un document de l’any 1213 on surt esmentat un tal Arnau de Sant Lleïr sense cap altre referència. El nom d’Arnau de Sant Lleïr es troba molt unit amb el de Sant Lleïr. Pel que sembla hagueren diversos, molt probablement familiars que anaren heretant el nom i el títol al llarg dels anys. Així el podem loalitzar en diversos documents:
– en tres documents de 1240 torbem les següents referències:
o “Arnau de Sant Lleïr, senyor directe del mas Prat (actualment el restaurant de Can Vila) i del mas Longaiola (el qual podria estar situar a la serra longaia o serra llarga, prop de les Terres Blanques), complint el desig dels seus pares grava aquest masos amb tres quarteres de forment mesura de Granollers que anualment hauran de satisfer a l’església de Sant Pere com a cens” ,
o “ Arnau de Sant Lleïr , fill d’Arnau i Elisenda de Sant Lleïr, difunts, complint la darrera voluntat dels seus pares, va instituir un cens pel manteniment d’una llàntia que havia de cremar dia i nit davant de l’altar de Sant Pere de Vilamajor. El cens havia de consistir en tres quarteres de forment a satisfer cada any a raó de dues quarteres els pagesos tinents del mas Longaiola”
o “el petit senyor local de Vilamajor, Arnau de Sant Lleïr, va vendre a Ponç i Guadall (un membre de la pagesia benestant de la comunitat vilamajorina i descendent de Seniofred de Vilarassa) una peça de terra dita La Clota de Brugueres”
– En dos documents de 1244 surt esmentat:
o un tal “Pere de Sant Lleïr que té la seva casa just al costat de l’ermita”
o I un altre on “els senyors del Montseny deixaren d’habitar els castell de les Agudes i Miravalls els quals quedaren , durant un temps, com a simples fortaleses sota un castlà ,un dels quals fou Arnau de Sant Lleïr entre 1244 i 1261”
– En un document de 1245 “Arnau de Sant Lleïr confirma com a senyor alodial de la donació que B de Vilarassa fa a la pabordia de Cardedeu”
De tots 8 documents podem extreure les següents conclusions:
1. Arnau de Sant Lleïr i la seva esposa Elisenda varen tenir, com a mínim, dos fills:
– Pere el quals tindria un càrrec eclesiàstic al viure al costat de l’ermita (Rectoria?)
– Arnau el qual podria ser el primogènit de la família atès que va rebre les possessions del mas Prat i del mas Longaiola, en els quals ells no hi viuen sinó que tenen una “persona tinent” (com un llogater) i als quals li cobren un cens (un lloguer) que ha de servir per pagar una llàntia (espelma) que ha d’estar encesa dia i nit.
2. Però també haurien de ser una família de la noblesa local i comarcal on l’Arnau tindria la categoria de cavaller atès que var ser nomenat castlà (El castlà podia ésser un cavaller, molt sovint de procedència no noble, que rebé, a l’Edat mitjana central, d’un magnat, un vassall del comte, l’encàrrec temporal o no de tindre un castell, amb les terres i drets que en depenien)
De la documentació es després que l’Arnau (segons generació) va morir l’any 1261 i que tingués un fill al qual li posaren el mateix nom. Ho confirma el document de l’any 1264 on “Jaume I confessa deure a Arnau de Sant Lleïr de Vilamajor, 400 sous que li ha prestat concedint-li permís per retenir, mentre no els hi torni, igual quantitat del valor de la dècima del pa i del vi, de la lleuda d’altres que cobra dels veïns de Vilamajor”. El document ens confirma plenament que la nissaga Sant Lleïr és una de les més poderoses (sinó la que més) de Vilamajor atès que tenen contacte directe amb el comte-rei, i a més tenen suficient patrimoni per deixar-li una quantitat gens menyspreable.
Quelcom hauria de succeït entre el 1264 i el 1281 a la família Sant Lleïr atès que “Guillema de Sant Lleïr, forçada per la necessitat, ven les dues part que té del mas Alsina de Cardedeu, el lluïsme i altres dret en dita parròquia, sempre i quan el comprador compleixi les obligacions que té amb l’església de Cardedeu” . Desconec qui és la tal Guillema, ni tant sols sé si pertany a la branca dels Sant Lleïr de Vilamajor. En tot cas, i molt especulant, podria tractar-se de la filla d’Arnau III atès té possessions, un fet només assumible per les famílies benestants.
La nissaga d’Arnau Terrades
L’ermita de Sant Lleïr era propietat del bisbat de Barcelona i el seu titular, el bisbe, el que tenia la capacitat de deposar o nomenar l’encarregat de dita ermita, amb totes les desavantatges (poques) i amb tots els avantatges (molts) que tenia. No podem oblidar, tal com hem vist fins ara, que ser el responsable donava dret a gestionar, participar i beneficiar-se de les propietats a ella adherides. L’any 1303 la nissaga d’Arnau de Sant Lleïr deixa de tenir potestats sobre la capella per raons desconegudes i el bisbe de Barcelona nomena a Arnau de Terrades per tenir cura i hi residís.
Qui era el tal Arnau de Terrades? Quatre han estat els documents que he localitzat:
– La primera vegada que surt esmentada la família Terrades és en un document de l’any 1220 on “Pere Roig, propietari de Can Derrocada, dóna un alou a l’església el qual es troba a migjorn de l’alou d’en Terrades” .
– El següent document dat de l’any 1263 on “Ponç Sunyer actuant com a procurador de la Candela de Santa Maria, institució de l’església de Sant Pere, establint en emfiteusi a Guillem Carbonell de Vilamajor en unes terres del Pla del Mal Consell i de Vila-rasa. Aquestes terres limiten a ponent amb el camí públic, al nord amb una tinença d’Arnau Terrades que és alou de Sant Pere, a migjorn amb una tinença de Guillem Carbonell i a llevant amb una tinença del mas Olivera”
– El tercer data de l’any 1299 on “Berenguer Saig, clergue, beneficiat i rector de l’altar de Sant Miquel, a Sant Pere de Vilamajor, per ell i pels seus successors, amb el consell i voluntat dels domers, estableix a Bernat Terrades, a la seva muller Sança de Guasch, als seus descendents o a qui ells vulguin, a perpetuïtat, dues feixes de terres contigües, que són alou franc de l’altar de Sant Miquel, i es troben en el pla, prop del mas Derrocada”
– Finalment, el darrer document de l’any 1346 “com a conseqüència de la rivalitat que hi ha entre els Sentmenat i els vassalls de les quatre parròquies, un dia, que seria de la primera o segona setmana de setembre, s’amotinaren, anaren a la seva casa -l’actual masia Terrades- romperen les portes d’entrada i, una vegada a dins, assassinaren a Jaufred de Sentmenat”.
Les conclusions que podem extreure dels 4 documents són les següents:
1. – La família Terrades hauria de ser una família propietària del mas homònim i de diverses terres, entre elles unes situades vora el mas Derrocada i una altre a Vilarasa.
2. – Possiblement un dels fills d’Arnau fou en Bernat el qual s’estableix en unes terres properes al mas Derrocada facilitades per l’església el que denota la relació eclesiàstica
3. – Hauria de tractar-se d’una família benestant que a mitjans del segle XIV perderen o marxaren de Vilamajor atès que casa seva fou adquirida per atès que posseïen terres i un mas on hi vivia el tot poderós senyor de Sentmenat.
La nissaga dels Montrodon
Durant l’any 1303, Arnau de Terrades concedí el benefici de Sant Lleïr a la família Montrodon a través de Bernat de Montrodon rector de Caldes de Montbui i degà del Vallès. Resulta estrany i sense trobar una explicació, que el mateix any en què el bisbe de Barcelona dona a Arnau de Terrades el benefici de Sant Lleïr, aquest la cedeix a una tercera persona.
L’apogeu de Sant Lleïr es va viure durant l’administració dels Montrodon. El 1322 es va construir la pabordia (una pabordia és una administració depenent d’una catedral o d’un monestir que s’encarregava d’administrar un grup de béns i propietats). Sabem que al 1342 la pabordia de Sant Lleïr tenia 4 preveres (capellans o sacerdots), una quantitat enorme que demostra la importància que adquirí l’ermita, la qual donava una missa cada dia i amb l’obligació d’alimentar a la comunitat de clergues (tant ells com els seus successors).
A l’interior trobem un sarcòfag, de l’any 1345, aguantat per dalt per dues mènsules senzilles i amb una tapa a dues vessants, i en el front i al costat tenim l’escut de la família Montrodon amb el mont florejat composat per sis peces. També trobem una inscripció “pridie idus augusti anno domini millesimo trecentesimo quadregesimo quinto obiit venerabilis discretus dominus bertrandus de monterorundo, dominus domus de sancto licerio, quo stabilivit quatuor presbiteratos perpetuos et ista aniversaria cuius anima requiescat in pace: amen” que traduït significa: El dia abans del dia d’August (el 12 d’agost) de l’any del Senyor de mil tres-cents quaranta cinquè, morí el venerable i assenyat senyor Bertran de Mont-rodon, Senyor de la doma de Sant Lleïr, que va fundar tres presbiterats perpetus i aquest aniversari; l’ànima del qual reposi en pau. Amén
L’ermita, però, amb el temps perdé importància com ho demostra el fet que a l’any 1381 només hagueren 2 pabordes. Es sap per un document que el 22 de juny de 1374, Bertran de Montrodon confereix a Francesc Boil, prevere, la rectoria de Sant Lleïr. Continuà en el càrrec l’any 1389 atès que hi ha documentada una àpoca signada el dia 19 de setembre. Possiblement la seva mort succeí al voltants de l’any 1408 tal com diu el document “ Arnau Sauleda i Guillem Cantallops, marmessors de Francesc Boïl, paborde de Sant Lleïr, venen a Pere Derrocada unes cases de Vilanova de Vilamajor, que són dominis directe dels domers de Vilamajor”
El conjunt eclesiàstic estava format per dos edificis: la casa del paborde edificada pel voltants del 1425, i l’ermita de la qual sabem, per una visita pastoral de l’any 1421, que tenia tres altars: el major, el dedicat al Corpus Christi i el de Santa Caterina. Hagueren també uns ex-vots i quadres de Sant Lleïr i Sant Anastasi dignes d’esment i un via crucis francès
L’ermita hauria de patir greus desperfectes atès que durant el segle XVI es van fer important remodelacions. Així en una visita pastoral del 1508, el visitador diu que “ha estat reparada però no acabada” . L’escut amb la data de 1588 que trobem a la portada, pot ser indicador de quan es varen finalitzar les obres de reforma.
Es tracta d’un edifici d’una sola nau de planta gairebé quadrada amb teulada a dues vessants que té annexada la casa del paborde. L’interior es troba formada per una volta rebaixada la qual exerceix força sobre els murs, els quals han hagut de ser reforçats amb 7 contraforts. El portal és rectangular cobert amb una gran llinda i la portada quadrada amb un ull de bou amb l’escut dels Montrodon que representa, en un costat un arbre arrencat, i en un altre un arbre agafat per una mà. A la partió de l’ermita i al casa del paborde s’aixeca un campanar d’espadanya. Davant de l’ermita hi ha una creu de ferro muntada sobre un gran bloc de pedra rodona des d’on es beneïa tot el terme.
Al segle XVII l’ermita va fer funcions d’escola. Al llibre d’actes de la universitat (municipi) de Sant Pere de Vilamajor consta a l’any 1686 “donat que hi ha molts pobres que no poden pagar l’ensenyament als seus fills, la universitat els hi paga i les classes es faran a Sant Lleïr per un màxim de 70 lliures a l’any” i a l’any 1688 “molts nens del municipi fan pelles a l’escola per que es troba molt llunya de casa seva. es decideix que es doni classes durant la meitat de l’any a sant Lleïr i la resta a la església”
Durant el primer quart del segle XVIII es mantingué un paborde, el qual es trobava acompanyat per un ermità, i que tenia que celebrar una missa cada setmana, celebrar tres aniversaris, distribuir als pobres una quartera de blat en pa i alimentar de l’ermità.
Gràcies a la làpida sepulcral que trobem davant de l’ermita, sabem que el membre de l’acadèmia de les bones lletres i descendent del Montrodon, Ramon Ignasi Sans i Rius fou el canonge de l’ermita fins la data de la seva mort, el 1822.
Però qui eren els Montrodon?
El seu origen prové d’una casa forta de l’antic castell de Taradell molt proper al que avui en dia és Tona. Parlem d’una família de la noblesa catalana la qual va donar il·lustres personatges com Guillem de Mont-rodon (1170-1230) que fou mestre del Temple i tutor de Jaume I, Arnau de Mont-rodon (1285-1348) que fou bisbe de Girona o Bertran de Mont-rodon i Sorribes (1325-1384) que exercí com a bisbe de Girona.
El 1690 Francesc de Sans es casà amb Maria de Mont-rodon i de Mar, senyora de la casa forta homònima, provocant que incorporés els seus cognoms. S’inicia la nissaga dels Sans Mont-rodon.
La parròquia
El senyoriu dels Montrodon no va deixar la capella fins a principis del segle XX (1930), quan va morir la darrera comtessa de Llívia, havent de rescatar la parròquia els drets de l’ermita.
Tot seguit, la feligresia emprengué la restauració l’any 1934 a càrrec de Mossèn Manel Ribas. L’altar major i els laterals, que eren de fusta i empaperats amb paper imitant marbres virolats d’estil clàssic així com la decoració foren substituïdes i els altars destruïts configurant un nou estil romànic. Es van posar vidriera per la il·luminació i es van eliminar dos contraforts.
A causa de la guerra civil, Sant Lleïr fou profanat i la capella es va convertí en un corral d’aviram. Fins i tot a l’era es guardaven unes dovelles del claustre superior del monestir de Sant Pere de Puel·les procedents de la masia de Can Soler
A finals de l’any 2006 es van realitzar obres de remodelació de l’ermita per reforçar-ne els murs i arreglar esquerdes. Es va suprimir el cor, i així s’ha habilitat per a espai per a realitzar-hi actes religiosos i culturals. Actualment l’altar major és de pedra. Hi ha un quadre pintat en tela, d’estil tenebrista, amb Sant Lleïr. El bisbe porta mitra i bàcul, i al peu es llegeix “Sant Llisé”. El cor és senzill, amb la seva balustrada.
Bibliografia
– PORTAL I MARTÍ, Joan. Entre el Turó de l’Home i la Tordera. Història d’una parròquia. El llibre del set-ciències.
– Gran geografia comarcal de Catalunya. Núm 6. El Vallès i el Maresme.
– AVENTIN, Mercà. Vilamajor 872-1299. Editorial Ausa..
– GALLARDO , Antoni. Del Mogent al Pla de la Calma.
– COMAS I DURAN, Pere. 600 de carreratge. Quan Vilamajor, El Fou, Cardedeu i Santa Susanna esdevingueren carrer de Barcelona. Pere Comas i Duran
– AVENTIN, Mercè. La societat rural a catalunya en temps feudals. Columna assaig.
– Actes de la universitat de Vilamajor. 1680-1700.
Documentació que es pot consultar a l’arxiu de la biblioteca de Catalunya. Fons del Marquesat de Saudin
Saud 8º 235
1857 Causa d’Antoni Fàbregas, secretari de l’ajuntament de Vialamajor (5f)
Saud 8º 254
1848. Causa contra Esteve Planas i Vesa, pagès de Santa Susanna de Vilamajor (15f)
Saud 8º 285
1749. Nota dels censos que es reben en la parròquia de Taradell i Seba, La Garriga, Llerona i Sant Pere de Vilamajor (15f Llibreta)
Saud 8º 332
1835-1850 Notes sobre el domini directe que pretén Josep Fàbregas, adroguer de Vilamajor, en cert terreny de Blanes. Plànols i genealogies. Cartes rebudes per Ramon de Paternó. Còpia de document sobre el mateix assumpte (38f)
Saud. Fol 209
1-13 1230-1913. Documents, còpies, certificacions, llevadors, notes i correspondència relatius a la pabordia de Sant Lleïr fundada per Bertran de Mont-rodon a l’església del poble de Vilamajor (13 expedients en mal estat)
Saud. Fol 268
1230-1729 Capbreus de les rentes i senyories de la Pabordia de Lley. Capbreu de la lletra A. Recopilació dels actes faents per la pabordia de Sant Lley en la parròquia de Sant Pere de Vilamajor instituïda i fundada per lo reverent Bertran de Monrodon, rector de l’església parroquial de Caldes de Montbuy (43f. Gran fol)
Saud. Fol 277
1447-1493. Capbreu de la pabordia de Sant Lleïr de Sant Pere de Vilamajor (64f. Foliació d’època. Cosit sense cobertes. Text incomplet)
Saud. Fol 278
1516-1598. Capbreu de la pabordia de Sant Lleïr fundada a Sant Pere de Vilamajor (96f Relligat en pergamí. Entre els folis inicials hi ha 2f manuscrits a 2 columnes)