El sistema de transmissió patrimonial de les famílies al llarg dels segles XVIII i XIX es realitzà mitjançant la figura de l’hereu. Les seves característiques eren:

1. De tots els fills que tenia una parella s’elegia el fill mascle primogènit (hereu) que a la mort del seu pare es convertia en l’hereu real del patrimoni familiar. En cas de no tenir fills mascles, el patrimoni es transmet a la filla més gran. Si no hi ha descendència, passava primers als germans i després a les germanes.

2. Als germans de l’hereu els hi corresponia la legítima que solia ser una quarta part a repartir entre tots els fills, inclòs l’hereu. El dot era la forma que prenia la legítima en les noies i prenia forma en diners i/o en l’aixovar. La suma de tots dos determinava el valor de la dona en el valor matrimonial. Un valor alt significava ascendir de grup social.

3. La regulació s’efectuava a través de dos instruments jurídics:

a. Els capítols matrimonials els quals s’efectuaven cada cop que es contreia matrimoni i on es fixava que aportava cadascú i el destí dels béns en el futur.

b. Els testaments on s’especificava el destí dels béns familiars.

4. La família resultant era troncal on podien viure plegats fins a tres generacions.

El sistema intentava crear un mecanisme d’igualtat per a tots els germans, però a la llarga es va observar que els germans mascles (cabalers o fadristerns) estaven condemnats a un descens social. Per què? Mentre l’hereu cercava esposa entre les filles de famílies d’un nivell superior, els cabalers les havien de trobar en un nivell inferior, per tant, no hi ha la possibilitat d’ascens social. La causa calia cercar-la en el dot. Les famílies volien col•locar a les seves filles amb hereu per això intentaven que el dot fos substancial. En canvi rebutjaven casar-les amb cabalers els quals no podien aportar res. No oblidem que els matrimonis eren unió de béns patrimonials i no pas de persones. L’amor restava fora del negoci.

Es va intentar evitar la degradació posant en marxa diversos mecanismes:

1. El control de nombre de fills. A menys fills menys legítimes a repartir (l’ideal seria que només hagués un fill –l’hereu- el qual es feia càrrec íntegrament de tota el patrimoni familiar). No fou un mecanisme massa emprat per:

a. La taxa infantil era massa alta per arriscar-se a tenir un fill i que aquest morís i que no hagués descendència a qui donar els béns familiars posant en perill la continuïtat de la casa.

b. Les germanes i els seus matrimonis servien per establir xarxes de relacions amb altres famílies dels voltants les quals donaven informació i ajut en cas de necessitat.

2. El retard de la durada del recanvi generacional a través de l’edat d’accés al matrimoni de l’hereu.. Quan més temps passi entre les generacions més possibilitats hi ha de generar els recursos necessaris per col•locar als germans i germanes (legítimes)

3. L’estalvi de dots mitjançant:

a. El celibat definitiu. El fill solter treballava per la casa i vivia com un membre més de la família (tiets concos). Quan moria solia deixar la seva legítima a l’hereu.

b. L’intercanvi de fills. Dues famílies es posaven d’acord en casar dos dels seus fills. Un hereu amb una filla, i un cabaler amb una filla de l’altre família. El dot, un per altre, no es feia efectiu.

c. Fundació de beneficis eclesiàstics i Causes Pies. Les famílies benestants tenien, sota les seves ordres, un petit camperolat el qual havia de recórrer al crèdit de forma constant. Es va instaurar, per part les famílies benestants d’unes institucions destinades a l’ajut dels camperols. La institució donava lloc a un beneficiat eclesiàstic (un adjunt de la parròquia, per dir-ho d’una forma entesa), càrrec que solia exercir un cabaler, donant lloc a la sortida d’un dels seus germans sense desfer-se de la seva legítima atès que s’entenia que la feia efectiva en força de treball i gràcies a les rendes obtingudes dels crèdits atorgats als camperols.
d. Els pactes de reversió de dots. La majoria de casos, si la dona moria sense tenir descendència, la legítima tornava a la seva família original. El fet demostra que, entre d’altres funcions menys significatives, la dona havia de garantir una descendència que permetés la continuïtat de la casa.

Quan un hereu es feia càrrec dels béns patrimonials familiars, una de les seves funcions era gestionar la sortida dels seus germans. Hem vist que solidàriament a la figura s’acompanyava una legítima o dot que obrir, més o menys, portes que podien dignificar el seu futur. Cal diferenciar entre els mascles (cabalers o fadristerns, concos) i les femelles (tietes, pubilles).

1. Germans mascles. Les sortides eren:

a. Per quan causes diverses, no existia la figura de l’hereu (primogènit mascles) la transmissió es feia a la primogènita femenina anomenada pubilla. En aquesta cas les solucions eren:

i. Que es casés amb un hereu ajuntant dos patrimonis

ii. Que es casés amb un hereu però quan tinguessin descendència el patrimoni es tornava a dividir entre les dues famílies.

iii. Entrar com a pubill a una altre casa, o sigui, casar-se amb una pubilla (=hereu) per part d’un cabaler. Com a home, ell tenia la missió de la gestió de l’explotació familiar.

b. Romandre solter treballant per la casa per satisfer les seves necessitats. Mentre no marxés la legítima es quedava en mans de l’hereu.

c. L’entrada a l’Església. Els estudis es pagaven amb la legítima.

d. Emigrar per aprendre un ofici, obrir un negoci o bé per instal•lar-se pel seu compte gràcies a la legítima.

2. Germanes femelles. Les sortides eren:

a. Si era pubilla tenia les sortides explicades anteriorment.

b. Romandre solter

c. Entrar en un convent

d. Casar-se amb un hereu (l’opció preferida)

En conclusió es pot constatar que el sistema de l’hereu té com a missió evitar l’esmicolament dels béns familiars que poden portar a la desaparició de nissaga familiar, amb uns clars perjudicats i un sol beneficiat. Jurídicament n’eren conscients de la injustícia atès que ser hereu no anava en funció de les capacitats sinó del sexe i del seu ordre de naixement, per aquesta raó es van crear eines per evitar-ho com fou la legítima. A la llarga es veié que els cabalers sortien més perjudicats que no pas les dones atès que aquestes es van utilitzar com una “mercaderia” més per aconseguir majors prestigis i patrimonis. En canvi els cabalers “molestaven” atès que no aportaven res a la casa mare. Malgrat les solucions que s’intentaven duu a terme, el cabaler quedar com l’oblidat o perjudicat del sistema.

A Vilamajor tenim nombrosa documentació al respecte.

1. Capitulació matrimonial on consta el dot que fa la família Tremunt a la família Solà pel casament de la seva filla l’any 1548

“Jaume Tremunt i el seu fill Antoni Tremunt, pagesos, hereus del mas Tremunt a la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, fan rebut a Narcís Solà, de la parròquia de Sant Joan de Sanata, per valor de 70 lliures i l’aixovar en concepte de dot de Magdalena, filla seva i de la dona d’Antoni Tremunt.”
Font: Aventin i Puig, Mercè. Documents per a la història de Llinars del Vallès.Ajuntament de Llinars del Vallès. 1990. Inventari de pergamins de Can Llobera.

2. Testament on una part dels béns familiars van destinats a l’església per tal que determinat dies es pregués per l’ànima del difunt l’any 1490.

“Gabriel Tomàs hereu del mas Tomàs de Vilamajor va aprovar i ratificar el llegat pietós del seu pare que en testament havia deixat per a un aniversari a celebrar el dia de la seva mort el cens de mitja quartera de forment a satisfer pel mas cada any la diada de Sant Pere i Sant Feliu”.
Font: Aventin i Puig, Mercè. La societat rural a catalunya en temps feudals. Columna assaig. Pàg 304.

3. Pagament de la dot a la mort del pare.

Antoni Tapies, de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, fa rebut a Caterina Solà, vídua de Jaume Solà, que actua com a procuradora del seu fill i hereu universal Antoni Sola de Sant Joan de Sanata, per valor de 60 lliures corresponents al dot aportat per la seva dona Angelina, filla de Jaume Sola i Caterina.
Font: Aventin i Puig, Mercè. Documents per a la història de Llinars del Vallès.Ajuntament de Llinars del Vallès. 1990. Inventari de pergamins de Can Llobera.

4. Fundació de la confraria del Roser.

Es funda la confraria del Roser (hi ha qui diu que fou el 1618 per A. Derrocada) La devoció al Rosari es feu popular arran de guanyar la batalla de Lepanto (1571).
El dia que s’anava a fer la seva fundació, el 8 de desembre, no es va poder fer per què l’església es trobava impedida, per això es fa el 26/7/1556, festivitat de Santa Ana, mare de Maria. Em aquest dia el sacerdot inscriu els nous confrares. També s’elegeixen els 2 administradors amb el consentiment dels clavaris. Els cessant han de donar compte en el porxo de l’església.
Font: Poch i Ruestes. L’església de Sant Pere de Vilamajor. Any 2001.Pàg 30
Retaule del Roser. La veu d’en Pelideu Nº 13 Pàg 20-21