Segons el capbreu dels béns reials escrit per Geroni de Magarola entre el 1668-1669 en nom del batlle general Josep de Rocabertí, era patrimoni reial el mas Cortès, el mas Amat i el mas Cuch.

Els establiments del mas Cortès i de can Amat fan referència a les unions de masos que es produïren després de la crisi baix-medieval: el Cortès era el resultat de la suma del Palestí, el Janer i ell mateix; l’Amat havia estat unit al d’Egidi i al de Jaufred. Eran, doncs, masos grans que podien disposar de terrenys diversos que, com consta a Camp de canovelles, tenia terra erma i terra conreada, boscos, pastures,prats, emprius, torrents i torrenteres, i per tant, aigua per al regadiu.

El rei mantenia les condicions de dependència personal dels pagesos- com qualsevol altre senyor- en els casos de can Cuch i del Cortès en fer constar que eren homes propis, solius i afocats i que tenien l’obligació de residència al mas.

L’establiment del mas Cuch, que el tenia Miquel Vallescar, pagès de Sant Pere de Vilamajor, esmenta només la possessió reial de l’habitació i l’afocació, i no explicita si, com era lògic, anava conjuntament amb la propietat directe de tot el mas.

Encara que eren drets poc més que formals, feia palès que, fins i tot en la propietat reial, els canvis provocats per la sentència arbitral de Guadalupe no havien significat una transformació tan important en la societat rural.

Informació estreta de: Propietat reial i béns comunals al Vallès a l’època moderna. Jaume Dantí Riu.Pàg 28-29. Ponències. Anuari del Centre d’estudis de Granollers. Any 1997