A finals del segle III, l’Imperi Romà es veu sotmès a una profunda crisi administrativa, política i religiosa que desemboca en la incapacitat de poder administrar tot el seu vast imperi.
L’aparició d’una nova fe, el Cristianisme, que aprofitarà aquesta crisi per arrelar en tota la societat romana, agreujarà la situació. És el començament de l’època anomenada paleocristiana.
Aquesta situació d’impàs entre la caiguda definitiva de l’imperi romà i l’inici de la societat visigoda, perdurà fins a mitjans/finals del segle IV. Mentre les ciutats s’anaren despoblant, les villae, captadores d’una gran part de la població de les viles, veu com les seves produccions no tenen sortides per manca d’un mercat provocant que molts dels seus treballadors hagin de marxar. La resta subsisteix en les vilae sota el domini d’un senyor cap de la domus. Sembla ser que ens trobem immersos en mig d’una etapa històrica on l’anarquia predomina i on aplicar les lleis romanes és una tasca força difícil per manca de funcionaris i on el poder l’ostentava una petita aristocràcia formada pels propietaris de les villae.
Aprofitant les lluites internes que trasbalsaven l’Imperi Romà, diverses tribus germàniques ( dites així per què provingueren del nord d’Europa ) l’envaïren des del segle III, encara que al llarg del segle IV fóra molt més comú. El punt màxim el trobem amb el saqueig de Roma el 410 per part d’un poble germànic anomenats visigots. Els romans pressionaven als visigots després del saqueig provocant que aquest haguessin de fugir cap el sud de Gal•les on foren expulsats pels francs i, finalment, travessant els Pirineus entraren a Catalunya. L’any 415 estigueren a Barcelona convertida en capital visigoda durant un temps molt curt.
Mentre, els romans continuaven la seva pressió sobre el poble visigot que hagué de marxar cap al sud de la península. Finalment es va fer un pacte on els romans avituallarien al poble visigot a canvi que aquest allunyessin d’ Hispania altres pobles germànics com els sueus, els vàndals i els alans. La nova capital fou Toledo.
Finalment el 466 sembla ser que no hi ha presència romana a Catalunya i el 472 els visigots l’ocupen tota. El nous conqueridors no foren masses, tot al contrari, donat que representaven una minoria entre la població hispanoromana. Els gods l’únic que feien eren establir colònies puntuals a les ciutats més importants. És per això que les úniques restes godes que trobem a prop de casa nostre corresponguin a Granollers. Les restes arqueològiques a Granollers corresponen a uns enterraments , una cancel•la de l’església de Santa maria del camí a la Garriga i a un document relatiu a Palautordera . De Sant Pere no en tenim res però hem de suposar que d’alguna forma estaven influenciats per la invasió goda encara que, molt segurament, mantingueren la seva forma de vida. Com ja hem dit, durant l’època romana hi havia dues vies que travessaven el Vallès oriental, doncs bé, els gods van mantenir-ne la més important, la via augusta aquesta vegada anomenada via Domitia i que seguia més o menys el mateix camí. Per tant, Vilamajor es trobava dins de la seva zona d’influència i, per tant, rebé d’alguna forma als gods.
Els visigots representaven una minoria dins de la comunitat ja assentada a Catalunya, els hispanoromans. Les relacions entre tots dos pobles patí , en els seus començaments, diversos conflictes, sobretot religiosos donat que eren dos societats amb dos religions diferents ; o polítics amb enfrontaments amb l’aristocràcia visigoda o fins i tot jurídics per l’existència de dos codis, els romànic i el visigot.
Poc a poc i donat la gran superioritat cultural del poble hispanoromà, els nouvinguts s’anaren romanitzant solucionant-se els problemes anteriorment descrits: catolització dels gods , organització socio-política basada en les costums romanes, adopció de la llengua llatina,etc.
Vull fer una especial atenció a la cristianització de terres catalanes i la implantació de l’Església ja que posteriorment tindrà un pes molt important en la història local de Vilamajor.
Els romans es caracteritzaven per tenir una cultura politeista- adoració a més d’un Deu- que finalitzà amb la instauració del Cristianisme aprofitant la crisi política i administrativa de l’imperi romà durant el segle III. La nova fe s’extengué molt ràpidament per les nostre contrades per què els deu romans no van satisfer les necessitats dels habitants .Amb l’arribada dels visigots, els problema van augmentar per haver dues confessionalitats diferents. La clau, potser cal trobar-la en la diferència demogràfica entre un i altre poble ( els hispanoromans eren molt més nombrosos que no pas els visigots ) fet que provocà una assimilació dels costums .Tot es solucionà amb el convertiment de l’administració, i sobretot del seu cabdill Recadero, al Cristianisme l’any 587-88. El Cristianisme arrelà profundament en la societat catalana i que serà determinant en etapes històriques posteriors amb la seva expressió màxima representada per l’enorme poder assolit per l’Església.
A les villae s’impulsava l’accepció del Cristianisme (¿ més mercat de clients? ) apareixent les capelles i oratoris que els responsables de les villae es feien construir arran de casa seva.
Mentre, l’aristocràcia hispanogoda basada en les villae romanes, mantingueren unes fortes disputes amb l’aristocràcia goda. L’aparició d’un nou estament i un poderós propietari rural, l’església, va provocar profundes transformacions en el món agrari a Vilamajor.
Una major ruralització, l’estancament o disminució de les activitats agrícoles i una tendència a l’autarquia, determinen l’aparició d’àrees econòmiques locals a l’entorn de les grans propietats, en mans dels aristòcrates i de l’Església.
Cada cop més, les petites i mitjanes propietats deixen pas a les grans explotacions, no tant sols com a centre econòmics sinó com a centres politico-militars. L’estat no té els mitjans per controlar aquesta realitat econòmica fent créixer els poders locals.
Neixen els propietaris de les fundis o grans explotacions agropecuàries i els caps militars posseïdors de fidels guerrers que, poc a poc, es faran, juntament amb l’Església, amb el poder de tot Vilamajor.
Segurament, i tal com ho indica el seu nom, Vilamajor o villae magore fou una gran explotació agrària fundis. Les altres villae anaren desapareguem a mesura que vila magore anava creixent. Però també apareixerien unes altres com vila goma que prové del antrotopònim Gotmar d’origen visigot. Determinar les dades de quan exactament va aparèixer el topònim vila magore són difícil de determinar. Crec que deu tractar-se d’un llarg procés de creixement fins assolir la categoria de villae magore i que potser dura fins el segle VIII i IX.
Però a mesura que els grans terratinents augmentaren les seves fortunes i el seu poder, els pagesos cada cop s’empobriren més. Encara subsisteix la distribució explicada durant l’època romana (petites propietats al voltants de les villae i dels vici) però la davallada de la població i la producció, la fam, la inseguretat de vida, l’amenaça d’invasions, la decadència de l’autoritat pública i l’arbitrarietat dels poderosos va convertir als potentiores en amos, propietaris i senyors de les terres. Molts agricultors passaren a formar part de les villae inclús els vici provocant la formació de petits territoris dotats d’un sistema econòmic i social diferenciat de territoris veïns.