Orígens familiars
Fou fill i successor de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó. Per línia masculina era nét de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença, i per línia materna de Ramir II d’Aragó i Agnès de Poitiers. Fou germà dels comtes Ramon Berenguer IV de Provença i Sanç I de Provença. Alfons el Cast és el primer que va ser comte de Barcelona i rei d’Aragó.
Quant a la seva vessant cultural, tingué fama d’acollir generosament els trobadors a la seva cort i fomentar el seu art, fins i tot va escriure alguns trobars. La Vida que figura en els Cançoners diu el següent:
El rei d’Aragó, aquell que va trobar, s’anomenava Alfons; i va ser el primer rei d’Aragó, fill d’en Ramon Berenguer, que fou comte de Barcelona, que conquerí el regne d’Aragó i el va prendre als sarraïns. Va anar-se a coronar a Roma; i quan tornava, va morir a Polmon, al burg de sant Dalmaci. I son fill fou fet rei, Alfons, que fou pare del rei Pere, el qual fou pare del rei Jaume.
L’accés al tron
A la seva mort, Ramon Berenguer IV fou succeït pel seu primogènit Ramon Berenguer; l’hereu, després de ser-li canviat el nom pel d’Alfons, fou jurat comte de Barcelona el 24 de febrer de 1163, i rei d’Aragó l’11 de novembre d’aquell mateix any, després de la renúncia formal de Peronella al regne en favor del seu fill. Pel fet, doncs, de posseir els dos títols de rei d’Aragó i comte de Barcelona, Alfons el Cast, i els seus successors són denominats avui dia comtes-reis.
Alfons el Cast, el naixement del qual es situa entre 1152 i 1157, era menor d’edat en accedir al tron; per això, es constituí una regència integrada per magnats catalans i aragonesos, que dirigí la política del regne fins que, vers 1173, Alfons el Cast pogué començar a regnar personalment.
La regència primer, i el rei després, actuà en la línia de continuar la política de Ramon Berenguer IV a Occitània, a la Península Ibèrica i a les terres catalanes.
La política occitana
El 1166, Ramon Berenguer III de Provença va morir en el setge de la ciutat rebel de Niça, deixant només una filla, Dolça. La regència catalano-aragonesa, al·legant la manca de descendència masculina, va obtenir que el comtat de Provença passés a Alfons el Cast, cosí germà de Ramon Berenguer III. Per conservar Provença, fou necessari vèncer els alçaments atiats a la Camarga i a Argença pels partidaris de Ramon V de Tolosa, els quals dominaven la plaça forta d’Albaron, recuperada per la facció barcelonina amb l’ajuda de la flota genovesa; el 1167, comptant amb el suport dels vescomtes de Montpeller, de l’episcopat provençal i de la Casa de Baus, que havia abandonat la seva anterior política anti-barcelonina, els regents catalano-aragonesos van poder considerar consolidat el domini sobre Provença.
El 1175, Alfons el Cast va signar el tractat de l’Emparança, pel que el que es vinculava la vall d’Aran amb la Corona.
Malgrat tot, el Casal de Tolosa va continuar actuant en terres provençals fins que, el 1176, Alfons el Cast concertà la pau de Tarascó amb Ramon V, on, a canvi del pagament de trenta mil marcs d’argent, el comte de Tolosa renunciava a les seves pretensions sobre Provença, el Gavaldà i el Carladès. Aquesta pau resultà de l’enfortiment a Occitània de la posició d’Alfons el Cast, el qual, entre 1168 i 1173, aprofitant el conflicte de Ramon V amb Enric II d’Anglaterra, va aconseguir el vassallatge de molts senyors occitans, gràcies a la seva condició d’aliat d’Enric II.
Signada la pau de Tarascó, Alfons el Cast va poder dedicar-se a sufocar una nova revolta a Niça, i imposar-se a la part oriental de Provença. Tanmateix, comprenent que el comtat de Provença era una regió allunyada d’Aragó i Catalunya i, a més, envoltada de possessions del comte de Tolosa o de senyors de lleialtat dubtosa, Alfons el Cast va encomanar el govern de Provença al seu germà Ramon Berenguer, concedint-li’n el títol de comte, sense però renunciar als seus drets, ja que Ramon Berenguer IV de Provença (1178-1181) regia el comtat només com a delegat –o “virrei”- del seu germà.
Un cop assegurades les seves posicions a Occitània, Alfons el Cast va prendre la decisió d’anul·lar el vassallatge de Provença envers l’emperador Frederic Barbarroja admès, el 1162, per Ramon Berenguer III de Provença a l’assemblea imperial de Torí. Així, el 1178, a l’acte de coronació, celebrat a Sant Tròfim d’Arles, de Frederic Barbarroja com a rei de Borgonya, hi assistí Ramon V de Tolosa, però no pas ni Alfons el Cast ni Ramon Berenguer IV de Provença; per altra banda, en la crisi de la Santa Seu, Alfons el Cast va donar suport inequívoc al papa Alexandre III (1159-1181) en detriment dels antipapes promoguts per la facció imperial.
El 1181, la posició del Casal de Barcelona a Occitània esdevingué crítica; després del vassallatge de Bernat Ató de Nimes i Roger Trencavelh a Alfons el Cast, per tal d’evitar que, en aplicació de les disposicions del Tercer Concili Laterà de 1179 sobre confiscació dels béns dels adeptes de l’heretgia, Ramon V els desposseís dels seus dominis, el comte de Tolosa envaí les terres del vescomte de Narbona i, el 1181, a prop de Montpeller, féu assassinar Ramon Berenguer IV de Provença. Alfons el Cast nomenà comte de Provença el seu germà Sanç, però hagué de destituir-lo el 1185 per haver fet tractes il·lícits amb Tolosa i amb Gènova. Tanmateix, la situació féu un tomb favorable als interessos d’Alfons el Cast; per una banda, el 1189, partiren cap a la croada de Terra Santa l’emperador Frederic Barbarroja, el rei Ricard Cor de Lleó, fill i successor d’Enric II d’Anglaterra, que, trencant la política del seu pare, s’havia aliat amb el comte de Tolosa, i el rei Felip II August de França, que a Occitània, igual com el seu pare Lluís VII de França, es mostrà sempre favorable a Ramon V de Tolosa contra Enric II, aliat del Casal de Barcelona; per altra banda, Ramon V no va poder vèncer la revolta comunal de Tolosa, que convertí la ciutat en una república municipal governada per cònsols. En aquesta conjuntura, Alfons el Cast va poder concertar amb Ramon V de Tolosa una pau en els mateixos termes de 1176 i, doncs, consolidar a Occitània un domini des de Niça fins a l’Atlàntic, amb possessions pròpies: Provença, Milhau, Gavaldà i Roerga; vassallatge sobre els marquesos de Busca, al Piemont, i els vescomtes de Montpeller; així com el reconeixement per part dels comtes de Rasès, els de Carlat, els de Foix, els de Bigorra i pels vescomtes de Nimes, els de Besiers, Carcassona i Bearn, de tenir els seus dominis en feu del rei d’Aragó.
El 1192, després del retorn de la croada, Ricard Cor de Lleó s’alià amb Ramon V de Tolosa contra Alfons el Cast, entès amb el comte de Foix; el rei català, per la seva banda, aconseguí enfortir les seves posicions al Llenguadoc, el 1193, concertant el matrimoni del seu fill Alfons amb Garsensa, filla de Guillem VI de Forcalquier, antic aliat de Ramon V de Tolosa; la pau de 1195, concertada entre Alfons el Cast i Ramon VI de Tolosa (1194-1222), fill i successor de Ramon V (1148-1194), posà fi a aquest conflicte sense alterar gens la correlació de forces entre els poders constituïts a Occitània.
La política peninsular
A la Península Ibèrica, àmbit d’actuació que, en temps d’Alfons el Cast, va ocupar una posició secundària respecte d’Occitània, el rei d’Aragó va implicar-se en el joc polític dels regnes cristians, per tal d’intentar realitzar un objectiu aragonès com era la reannexió de Navarra, separada d’Aragó a la mort del rei Alfons el Bataller (1134); per altra banda, Alfons el Cast també va dirigir atacs contra al-Àndalus ja fos per obtenir-hi tributs o guanys territorials.
El 1162, a Ágreda, reprenent unes negociacions encetades per Ramon Berenguer IV, la regència catalano-aragonesa concertà una aliança d’Alfons el Cast amb Ferran II de Lleó per repartir-se Navarra. El 1168, però, va haver d’establir-se una treva amb Sanç VI de Navarra; llavors, havent quedat lliure el front navarrès, es va iniciar un atac contra Castella, el fracàs del qual dugué a la Pau Perpètua de Sahagún, el 1170, entre Alfons VIII de Castella i Alfons el Cast; a més, posant en pràctica un acord estipulat al Tractat de Tudellén el 1156, el rei d’Aragó hagué de casar-se amb Sança de Castella (1155–1208), tia d’Alfons VIII , i filla d’Alfons VII de Castella.
A al-Àndalus, tot i que el rei Ibn Mardanis de València, assetjat pels cristians i pels almohades, s’havia fet tributari d’Aragó, el 1169, la regència va emprendre la conquesta de la Matarranya, seguida de l’ocupació dels territoris al sud d’Aragó on, el 1171, va fundar-s’hi Terol, base per a possibles atacs contra València, mentre que a Catalunya, entre 1169 i 1170, calgué reprimir un alçament sarraí a la Serra de Prades.
El 1172, mort Ibn Mardanis, Alfons el Cast assetjà València, on concertà una aliança amb el nou rei sarraí a canvi de duplicar el tribut a pagar; així, el rei d’Aragó, d’acord amb l’emir de València, atacà Xàtiva i Múrcia d’on, tanmateix, va haver de retirar-se arran d’una incursió de Navarra a les fronteres d’Aragó.
La pau de Sahagún de 1170, així com el més gran poderiu territorial de Castella, supedità l’actuació peninsular d’Alfons el Cast als designis d’Alfons VIII; d’aquesta manera, a canvi d’haver col·laborat en la conquesta de Conca (1177), annexionada a Castella, bloquejant així les possibilitats expansives d’Aragó, Alfons el Cast només va obtenir del rei de Castella la renúncia al vassallatge aragonès per Saragossa, que Alfons VII de Castella havia imposat a Ramon Berenguer IV; per altra banda, en la negociació de la futura expansió per al-Àndalus, al Tractat de Cazola (1179), Alfons el Cast va cedir la conquesta de Múrcia a Castella, a canvi, únicament, que Alfons VIII suprimís el vassallatge dels reis d’Aragó per València, un cop la conquerissin. Ferran Soldevila, veient en aquest tractat la causa que Múrcia, ocupada per Jaume I al segle XIII, acabés sent castellana, atribueix la renúncia a un territori situat en l’àrea de conquesta catalano-aragonesa per l’anterior Tractat de Tudellén (1156), a la major importància que, per a Alfons el Cast, tenia l’actuació a Occitània, per sobre de la possible annexió futura de territoris islàmics.
Entre 1181 i 1186, Alfons el Cast va concentrar tots els seus esforços a Provença i a la Mediterrània, on, a part de negociar, sense èxit, amb el rei de Sicília organitzar una expedició contra Mallorca, cau de pirates sarraïns situat en la ruta entre Catalunya i el Magreb, va ajudar la Casa de Baus a adquirir, a Sardenya, el domini del jutjat d’Arborea.
Quan va reprendre la seva participació en els afers peninsulars, Alfons el Cast va distanciar-se d’Alfons VIII; el rei de Castella havia abandonat una aliança pactada amb el rei d’Aragó per repartir-se Navarra, un cop aconseguí annexionar-se la Rioja i Logroño, a més, mantenia pretensions territorials a les fronteres aragoneses i, finalment, havia fet tractes amb l’emperador Frederic Barbarroja, enemic a Provença del Casal de Barcelona. Per això, el 1190, Alfons el Cast va arribar a una entesa amb Navarra, Regne de Lleó i Portugal, enemistats també amb Castella; tanmateix, després de la derrota d’Alfons VIII a la batalla d’Alarcos, el 1195, pels almohades, tribu africana islamitzada que s’havia apoderat d’al-Àndalus i el Magreb després de la disgregació de l’imperi dels almoràvits, la consciència de l’avenç almohade com a perill comú a tots els regnes cristians peninsulars, i les indicacions del papa Celestí III, desitjós d’unir forces contra l’Islam, impel·liren Alfons el Cast a negociar una operació conjunta amb Alfons VIII de Castella contra els musulmans, la qual, però, no va dur-se a terme.
El poder comtal i els llinatges catalans
L’hegemonia del Casal de Barcelona sobre les altres nissagues comtals catalanes, base de l’estructuració política de Catalunya durant el segle XII, represa per Ramon Berenguer III (1097-1131) i afirmada, tal com s’ha exposat, per Ramon Berenguer IV (1131-1162), va consolidar-se definitivament en temps d’Alfons el Cast (1162-1196) i Pere I el Catòlic (1196-1213) amb les annexions dels comtats de Rosselló (1172) i Pallars Jussà (1192) i la supeditació al poder reial català de les cases comtals supervivents: Empúries, Pallars Sobirà i Urgell.
A Rosselló, l’època del comte Gausfred III (1113-1164) fou un període turbulent a causa dels atacs dels pirates sarraïns, com també de les males relacions amb el comte Ponç Hug I d’Empúries (1116-1154), a causa de les seves ambicions territorials sobre Rosselló. Per això, en el conflicte emporitano-barceloní de 1128, el comte de Rosselló es posà de part de Ramon Berenguer III; per altra banda, després d’un breu període de treva, el 1147, Gausfred III i Ponç Hug I s’enfrontaren de nou pel domini del castell de Requesens.
La crisi política rossellonesa s’accentuà amb la revolta de Girard contra el seu pare, Gausfred III. Aquest va poder conservar el comtat gràcies a l’ajuda d’Hug III d’Empúries (1154-1175), favorable, a diferència de Ponç Hug I, a l’entesa amb la nissaga de Rosselló. El 1162, però, Gausfred III va reconciliar-se amb el seu fill; Girard obtingué el senyoriu sobre Perpinyà i fou reconegut de nou com a hereu del comtat.
Girard II de Rosselló (1164-1172), malalt i sense fills, deixà el comtat en herència a Alfons el Cast, decisió presa, segons manifestà el comte, d’acord amb el consell dels seus súbdits. En els cercles polítics rossellonesos, davant de l’extinció de la nissaga comtal, es deuria haver jutjat més convenient unir-se al domini reial català, que no pas considerar els drets d’Hug III d’Empúries sobre Rosselló, per la descendència de les dinasties comtals emporitana i rossellonesa d’un tronc comú: el dels antics comtes d’Empúries-Rosselló dels segles IX i X, Sunyer II (862-915), Gausbert (915-931) i Gausfred I (931-991), a la mort del qual, els seus fills, Hug I d’Empúries (991-1040) i Guislabert I de Rosselló (991-1014), s’havien repartit el domini reconeixent-se, però, certs drets comuns sobre la totalitat de l’antic patrimoni.
Comptant doncs amb el suport de l’aristocràcia local, el 1173, després de mort Girard II, Alfons el Cast convocà una assemblea de magnats rossellonesos a Perpinyà, on el rei va establir-hi uns estatuts de pau i treva vàlids per a tot el comtat de Rosselló i tota la diòcesi d’Elna.
Al Pallars Jussà, el comte Arnau Mir (1124-1174), en temps d’Alfons el Bataller, s’havia mogut en l’òrbita del rei d’Aragó, i, després de la retirada de Ramir II (1137), en les negociacions de la qual hi havia pres part, va ser un fidel aliat de Ramon Berenguer IV- participà en les expedicions d’Almeria, Lleida i Tortosa-, i, després, d’Alfons el Cast, qui li confià la ciutat de Fraga. El fill i successor d’Arnau Mir, Ramon V (1174-1177) ignorà la disposició testamentària del seu pare de reconèixer l’alta senyoria de l’Orde de l’Hospital sobre Pallars Jussà; el comte va morir deixant una única hereva, la seva filla Valença, posada sota tutela d’Alfons el Cast. Al seu torn, però, Valença va morir sense fills, i el comtat passà a Dolça de So, cosina germana d’Arnau Mir, la qual, el 1192, féu donació del comtat a Alfons el Cast.
En aquest context d’enfortiment del poder monàrquic català creat per la nissaga comtal barcelonina, el comtat de Pallars Sobirà no fou gaire més que un reducte muntanyenc aïllat, sense importància dins de Catalunya, tal com, seguint Sobrequès, es dedueix de les poques notícies que se’n tenen durant el segle XII: del comte Artau III (1124?-1167?), només se’n sap que era fill del seu antecessor Artau II (1081-1124?), captiu durant uns quants anys dels sarraïns, i que la seva dona es deia Agnès; no hi ha pràcticament cap menció del comte Artau IV (1167?-1182?); el seu fill, Bernat II (1182?-1199), no va intervenir per a res en la successió del Pallars Jussà, que culminà en la integració d’aquest comtat en el domini barceloní. Bernat II, a la seva mort, només deixà una filla, Guillelma (1199-1229), la qual, després de vendre el comtat al seu marit, a Roger de Comenge, es féu monja; amb la qual cosa, no havent tingut fills Guillelma, s’inicià una nova nissaga pallaresa, formada pels descendents de Roger i la seva segona esposa. Tal com observa Ferran Valls i Taberner, la inexistència de cap document sobre el Pallars Sobirà entre 1205 i 1217 mostra l’aïllament del comtat.
En el cas d’Empúries, a partir de 1172, envoltada a tot arreu per dominis reials com eren Girona, Besalú i Rosselló, el comte Ponç Hug II (1175-1200) qui, igual que el seu pare Hug III (1154-1175), patí dificultats econòmiques agreujades per les fams i pestes de 1193, assistí a l’assemblea de magnats convocada a Girona el 1197 pel rei Pere el Catòlic; la nissaga emporitana va passar a actuar, doncs, no ja com un poder independent del Casal barceloní, com fins llavors havia fet, sinó com un més dels clans aristocràtics de Catalunya.
El comte Ermengol VI d’Urgell (1102-1154) per la seva estreta col·laboració amb Ramon Berenguer IV, obtingué un terç del territori conquerit a Lleida, repoblada per urgellencs. El seu fill i successor, Ermengol VII (1154-1184) seguí l’orientació peninsular de la nissaga urgellenca, iniciada pel seu avi Ermengol V (1092-1102), i féu llargues estades a la cort de Ferran II de Lleó, on es guanyà la confiança del rei; mentrestant, a Urgell, en absència del comte, la casa vescomtal de Cabrera s’acostumà a regir el comtat al seu albir; per això, el comte Ermengol VIII (1184-1209) hagué d’enfrontar-se, entre 1190 i 1195, a una revolta del vescomte Ponç III de Cabrera, que només pogué dominar gràcies a l’ajuda d’Alfons el Cast; a partir d’aquest moment, la intervenció del rei sempre fou necessària per defensar els interessos de la casa comtal urgellenca: Pere el Catòlic vencé l’alçament dirigit contra el comte Ermengol VIII per la casa vescomtal de Castellbò, aliada dels comtes de Foix, igual com, a la mort del comte (1209), fou el rei el garant dels drets successoris de la seva filla –i única hereva- Aurembaix, menor d’edat, en detriment de les pretensions de Guerau IV de Cabrera sobre el comtat.
El rei i la noblesa
La doctrina jurídica dels Usatges de Barcelona sobre l’autoritat suprema del Príncep per damunt de qualsevol altre poder, aliena a qualsevol tipus de dret feudal, Alfons el Cast va dur-la a terme a l’Assemblea de Pau i Treva de la Fondarella (Pla d’Urgell) el 1173, fent-hi aprovar uns estatuts, on el rei s’hi definia no pas com a senyor de vassalls, sinó com a potestat sobirana que manté l’ordre públic, imposant el respecte a la pau a tot el seu territori De Salses a Tortosa i Lleida. Aquesta definició geogràfica incloïa, doncs, els comtats encara independents: Empúries, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Urgell, sobre els quals també s’atribuïa autoritat, tal com ho establien els Usatges.
La Pau i Treva havia nascut al segle XI de la confluència dels interessos de l’Església i dels pagesos, víctimes de la violència feudal. Tanmateix, aviat se’n va apropiar el poder comtal, i així, si a l’Assemblea de Toluges de 1027 només hi havien acudit prelats i camperols, les assemblees de Barcelona de 1064 i Girona de 1068 foren presidides per Ramon Berenguer I. El poder comtal va continuar utilitzant la Pau i Treva, limitadora de les prerrogatives dels clans nobiliaris a causa de la seva interdicció de la violència, per afirmar el seu poder, com ho féu Ramon Berenguer III a Olèrdola el 1108 i a la Cerdanya el 1118, o Ramon Berenguer IV el 1134, quan, per garantir els privilegis atorgats als cavallers del Temple, presidí una assemblea de Pau i Treva juntament amb l’arquebisbe Oleguer. Així doncs, l’assemblea de la Fondarella no és sinó el final del procés de conversió de la Pau i Treva en un instrument del poder regi.
Alfons el Cast va obligar els barons i els castlans a ratificar els estatuts de la Fondarella que, en consonància amb els orígens eclesiàstics de la Pau i Treva, conferien als bisbes una important funció jurisdiccional: la potestat de convocar els caps de família per combatre els malfactors, sense dotar-los pas, tanmateix, de mitjans coercitius. Per això, el rei va crear les vegueries, districtes governats per un veguer, nomenat pel monarca entre persones sense vincles familiars amb els barons i castlans de la zona; i així, va vertebrar-se la primera administració local de Catalunya
El monarca va imposar la seva autoritat sobre els clans aristocràtics no sols potenciant la Pau i Treva, sinó també afirmant els seus drets de propietat sobre determinades fortaleses posseïdes pels barons, els quals pretenien tenir-les en alou i no pas com a feudataris del rei. Així, per exemple, un noble de nom Pere, el 1180, respongué a les demandes del rei sobre el castell de Lluçà afirmant que la seva família l’havia tingut sempre en propietat; Alfons el Cast reeixí a fer valer el seu dret demostrant que Guisald de Lluçà, avantpassat de Pere, havia obtingut el castell en feu de Ramon Berenguer I. Aquesta demostració fou possible, perquè el rei havia organitzat un arxiu sobre els seus dominis, classificat per castells i llinatges, base per a la redacció, vers 1190, per Ramon de Caldes, administrador del monarca, del gran cartulari dit Liber domini regis, conegut avui dia pel nom que rebé al segle XIV: Liber feudorum maior. Així doncs, Alfons el Cast legitimava els seus drets sobre les fortaleses mitjançant procediments legals basats en la prova escrita, i no pas en la pràctica feudal d’imposar convenientiae als barons; en contrast, doncs, amb la política seguida pel seu rebesavi Ramon Berenguer I a partir de 1060; com tampoc, el rei no va recórrer a l’ordalia del duel judicial.
Aquesta afirmació del poder monàrquic, duta a terme a Catalunya durant la segona meitat del segle XII, va completar-se amb la reforma del govern reial a partir de 1178, pels administradors al servei d’Alfons el Cast, Ramon de Caldes i Guillem de Bassa. Aquests oficials de cort, procedents no pas del medi social dels grans magnats, sinó dels grups d’escrivans, batlles i comptables, reorganitzaren l’administració del patrimoni reial mitjançant un control més estricte dels batlles locals, un progrés evident respecte dels temps de Ramon Berenguer IV; el 1151, aquest monarca havia fet redactar uns inventaris del patrimoni comtal –uns capbreus-, útils només per avaluar els recursos disponibles, però, al contrari dels documents posteriors de Ramon de Caldes i Guillem de Bassa, sense cap interès per controlar la gestió dels batlles. L’existència, després de la reforma de 1178, d’una administració més eficaç va permetre al rei finançar la seva política amb els seus propis recursos, sense necessitat de recórrer al crèdit, ni de manllevar diners als barons, a diferència de la pràctica seguida durant la minoria d’edat d’Alfons el Cast i els primers anys del seu regnat efectiu.
La reacció nobiliària
La instauració a Catalunya del tipus de principat regalista definit als Usatges de Barcelona havia de provocar, necessàriament, l’oposició dels nobles, que veien limitat el seu poder pel nou sistema monàrquic català. Per això, tot i comptar amb una autoritat indiscutible, gràcies als guanys i al botí obtingut pels barons catalans i aragonesos arran de la conquesta de la Catalunya Nova, Ramon Berenguer IV va considerar necessari prendre una important precaució política: no promulgar els Usatges, sinó atribuir-los falsament als seus besavis Ramon Berenguer I i Almodis; així, la base jurídica del poder monàrquic bastit a Catalunya pel Casal de Barcelona no es presentava pas com una llei nova, sinó com un codi existent d’antic.
En la seva actuació política a Occitània i a la Península Ibèrica, Alfons el Cast no va aconseguir cap conquesta territorial comparable a les de Ramon Berenguer IV. Per això, la seva política reialista, plasmada als estatuts de La Fondarella de 1173, va topar amb el rebuig de les aristocràcies catalana i aragonesa. Els nobles, descontents, arribaren a l’extrem d’utilitzar com a instrument d’oposició al monarca la figura d’un home que, a Aragó el 1174, afirmava ser el rei Alfons el Bataller, el conqueridor de Saragossa. Aquest impostor, després de moure’s per terres aragoneses, vers 1178-79 fugí a Occitània; al final, Alfons el Cast va aconseguir capturar-lo, i el féu penjar a Barcelona; arran d’aquest fet, nobles catalans, com ara el trobador Bertran de Born va arribar a acusar el rei d’haver fet penjar el seu oncle-avi, calúmnia repetida també, vers 1190-94, per Guirant de Luc, que, a més, va atribuir a Alfons el Cast actituds cripto-musulmanes. Com és obvi, entre les nobleses de Catalunya i Aragó, no podia haver-hi ningú capaç de creure de bona fe que l’home penjat a Barcelona fos realment Alfons el Bataller; per una banda, el 1134, la mort del rei d’Aragó ningú no l’havia posada en dubte, i, per altra, Alfons el Bataller (1104-1134), el 1174, hauria tingut més de vuitanta anys, edat força avançada per a les expectatives de vida de l’època; per tant, les acusacions contra el rei tenien un rerefons polític.
L’oposició nobiliar a un poder monàrquic autoritari, però que no aporta territoris i botí als aristòcrates, amb el cas del pseudo-Alfons el Bataller com al seu episodi més pintoresc, va traduir-se en un rebuig frontal als estatuts de Pau i Treva. El 1176, fou assassinat el vescomte Ramon Folch de Cardona, un dels partidaris de la Pau i Treva; acte seguit, als seus dominis s’hi donà tal caos que l’abat de Cardona no va poder assistir a un sínode a Urgell; també morí violentament, el 1194, l’arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, defensor, igual que el vescomte de Cardona, de la Pau i Treva, l’aplicació de la qual a Urgell, el 1187 pel comte Ermengol VIII seguint el consell d’Alfons el Cast, havia fracassat per l’oposició dels barons locals.
A l’assemblea de Pau i Treva de Girona de 1188, els magnats aconseguiren modificar els estatuts de la Fondarella imposant al rei la promesa de nomenar de Salses a Tortosa i Lleida veguers únicament catalans –el 1183, Alfons el Cast havia confiat el càrrec de veguer de Cerdanya-Conflent al noble aragonès Pedro Jiménez de Urrea- així, limitaven les possibilitats del monarca de trobar persones alienes als clans aristocràtics catalans a qui nomenar veguer. Aquesta concessió, tanmateix, resultà insuficient per apaivagar l’oposició nobiliària; el 1192, calgué publicar a Barbastre els acords de Pau i Treva de l’assemblea de Barcelona, on l’exigència als barons d’observar la pau es fonamentava en la legislació dels Usatges, contrariant la posició nobiliària manifestada en l’assemblea de Girona el 1188.
Núpcies i descendents
El 30 de gener de 1159 es casà amb Mafalda de Portugal, filla del rei Alfons I de Portugal, casat amb Dolça de Barcelona, germana del comte-rei català. D’aquesta unió no hi hagué fills.
El 18 de gener de 1174 es casà a la catedral de Saragossa en segones núpcies amb Sança de Castella, filla del rei Alfons VII de Castella i la seva segona muller Riquilda de Polònia, i mare dels seus fills i hereus:
* l’infant Pere el Catòlic (1174-1213), comte de Barcelona i rei d’Aragó
* la infanta Constança d’Aragó (v1179-1222), casada el 1198 amb Eimeric I d’Hongria i el 1210 amb Frederic II d’Alemanya
* l’infant Alfons II de Provença (1180-1209), comte de Provença
* la infanta Elionor d’Aragó (1182-1226), casada el 1202 amb Ramon VI de Tolosa
* la infanta Sança d’Aragó (1186-v 1241), casada el 1211 amb Ramon VII de Tolosa
* l’infant Sanç d’Aragó, mort jove
* l’infant Ramon Berenguer d’Aragó, mort jove
* l’infant Ferran d’Aragó (1190-1249), fet capellà
* la infanta Dolça d’Aragó (1192-?), monja a Sixena
La successió
En el seu testament, donat a Perpinyà el desembre de 1194, Alfons el Cast disposà que, a la seva mort, esdevinguda el 25 d’abril de 1196, els regnes havien de repartir-se entre els seus dos fills: Pere el Catòlic, rei d’Aragó (1196-1213) i Alfons II, comte de Provença, Millau i Gavaldà (1196-1209).
Amb aquesta disposició testamentària, ultra dotar d’un domini el seu fill petit, el rei sancionà la necessitat de Provença de disposar, per la seva llunyania, d’un governant propi. El 1185, Alfons el Cast, després d’haver destituït, per traïció, el seu germà Sanç, havia nomenat nou comte de Provença el seu fill Alfons II de Provença, menor d’edat; per això, el rei encomanà el govern provençal a procuradors com foren Roger Bernat de Foix (1185-1188), Barral de Marsella (1188-1192) i Llop Ximenes.