Quan l’Higini estava fent el seu llibre
sobre “Rutes d’aigua”  i es passava tots
els dies patejant-se  

la muntanya, li
vaig preguntar:

–          –  Gini com t’ho fas
per trobar les fonts?

 I ell, amb el mig sonriure de sempre, em
contesta

–          –  la muntanya em
parla.

Em  vaig quedar estorat. Havia perdut el cap, no
sabia el que deia. Tenia el mal de muntanya!!!

Amb el temps ho vaig entendre. Si miras
a la muntanya, amb deteniment, sense presses, veuràs que no és tant monòtona
com sembla. Predomina el verd, però amb moltes tonalitats, i cadascuna d’elles
representa un tipus d’arbre. Els que es troben al costat d’un curs d’aigua, el
bosc de ribera, tenen un color especial, molt diferent de la resta. Si hi ha
aigua hi ha opcions a trobar una font.  Ja
tenim un lloc per  on començar a buscar.

La muntanya  parlava …… alt i clar.

Si a l’Higini li parlava la muntanya, a
mi em parlarien les pedres? Per què no?. A partir d’aquell moment vaig começar
a fixar-me més. No us podeu imaginar la quantitats de petits detalls que té
Vilamajor. Hi ha centenars  i al darrere
de cadascú d’ells hi ha un significat, una història al cap  i a la fi.

No cal que el detall sigui petit. Hi ha
de molt grans però sovint imperceptibles. Un d’ells és la trama urbana de Sant
Antoni de Vilamajor.  Us heu fixat com
és?  Teniu una idea mental de com és el
nucli de Sant Antoni des del cel?  

La part antiga del poble, la que conté
les edificacions més antigues, segueix una trama peculiar però molt lògica, i
que ens permet  intuir quina és la causa
del naixement de Sant Antoni. 

Una cruïlla de camins. Sant Antoni
existeix per què hi havia una cruïlla de camins, del que venia de Cardedeu
(Carrer Vell), el que venia de Llinars (Carrer de França), el que anava cap a
Sant Pere (carrer Nou) i el que marxava cap a Palautordera i sant Celoni
(carrer Camp del Puig).

La nomenclatura dels carrers i les
pròpies construccions, en donen més pistes, més detalls de la història
urbanística de Sant Antoni. El primer carrer en edificar-se hauria de ser el
Carrer Vell, el que duia fins a Cardedeu, poble amb qui segurament mantenien
més relacions comercials (fins el 1599 Cardedeu pertanya a  la batllia de Vilamajor).  Després, s’urbanitzaria la cruïlla (la plaça
de  l’estanc)  amb el camí provinent de Llinars. Fixeu-vos
en el següent detall: el seu nom. Carrer de França. Per què aquest nom?  Per què és el que menava a França?. No ho sé
però aquí tenim un tema interessant per investigar. 

El carrer Nou és posterior, del segle
XVII. El camí que duia a Sant Pere era molt important  per què per allà passaven totes els productes
que el Montseny produïa:  llenya, gel,
fruits, etc. Una activitat que va tenir el seu màxim  esplendor durant el segle XVII-XVIII i XIX

Finalment el carrer del Camp d’en Puig.
La seva peculiaritat resideix en què no hi ha una continuïtat  amb el carrer Nou. Hi ha un evident
trencament.  Per què? Si ens fixem amb
l’arquitectura veurem que les cases del carrer Nou corresponen al segle XVII
mentre que les del camp del puig són del XVIII (les diferencies són apreciables
per a tothom). Hi ha edificacions per què no hi havia cap altre lloc on
construir-les? Per què el terreny era més barat? Per què era la sortida natural
cap a Palautordera? Aquest opció és la meva favorita, però es tracta d’una
sensació.

Tot aquest rotllo era per dir-vos que la
fotografia correspon a l’entrada a Sant Antoni de Vilamajor des de Palautordera
pel Camp d’en Puig.  Un lector  m’ha escrit i m’ha donat una descripció
acurada de la foto: “El solar que esta
buit, avui en día encare esta igual. La mitgera que es veu es la de Ca’l Negre.
A continuació de Ca’l Negre avui hi han els pisos d’en Sebastianet i despres la
desapareguda casa de Ca la Trini. Actualment entre aquest solar i el que havia
sigut el porxo-garatge de can Ponassa hi ha el carrer de Fàtima.”

Bibliografia

GALLARDO, Antoni. Del Mogent al Pla de
La Calma. Barcelona. 1938