Introducció

L’antic camí que menava de la Vilanova de Vilamajor cap a Sant Pere de Vilamajor, passant vora l’ermita de Sant Lleïr, va permetre la instal·lació de diverses cases de pagès configurant el  veïnat de Sant Lleïr.

La primera masia que trobarem a ma dreta és la coneguda com a can Carol o Querol, un nom que difereix segons la font consultada. Nosaltres ens hem permès d’agafar  la llicència de no entrar en  discussions toponímiques i anar pel dret: emprarem el nom de Carol per ser el nom utilitzat pels seus usuaris durant molts anys i per així ser coneguda per la majoria d’habitants de Vilamajor.

No parlem d’una edificació de grans dimensions, ni tant sols d’una configuració típica de la masia catalana, en part per haver patit diverses remodelacions al llarg de la seva història. Ens trobem davant d’un edifici de dues plantes amb carenat  asimètric perpendicular a la façana i amb una ampliació, a  la part posterior, aprofitant les antigues corts existents. De l’antiga residència unifamiliar, actualment es troba formada per tres habitatges independents els uns dels altres.

Les primeres referències documentals amb el nom de Carol o Querol  les trobem a finals del segle XIX, concretament en els padrons d’habitants.  Aquesta informació serà el punt d’inici de la nostra aventura històrica.

La nissaga Masó LLafrenca

Els Llafrenca, una nissaga familiar que podria tenir el seu origen a la masia de Camps de Sant Martí de Sescorts a Osona, foren els masovers de la nostre casa, que rebia el nom de can Llafrenca,  durant la primera meitat del segle XIX.  En un moment indeterminat, una hereva dels Llafrenca és va casar amb un membre de la nissaga Masó, originaris de la masia de can Masó  situada en el veïnat de Vila-Rasa de Sant Antoni de Vilamajor, instal·lant-se a can Llafrenca.

El primer document on surt esmentada aquesta unió és el padró de 1861 on consta que a la casa hi vivien l’hereu, en Francesc Masó Llafrenca (56 anys), la seva esposa Teresa Ros Cortès (50 anys) i el seu fill Bartolomé Masó Ros (24/3/1831).

El padró de 1863 fou molt més detallat en les dades  recollides el que ens permet observar com hagueren més fills: Bartolomé, Pau, Salvi i Pere. La família tenia com a ofici bracer o jornaler a excepció d’en Pau  (28 anys) que treballava a sant Martí de Provençals i en Pere (16 anys) que estudiava a Barcelona.

Quatre anys més tard, en el padró de 1867 el cap de família, en Francesc no consta del que es dedueix que és mort. En Bartolomé, l’hereu, es converteix en el cap familiar, juntament amb la seva esposa Teresa Bruguera Domènec (1/7/1841) de sant Celoni. A destacar que en Pere es converteix en jesuïta i estudia a la població de Balaguer.

En el padró de l’any 1874 s’observa que la casa es va buidant. Continuen residint l’hereu Bartomeu i la seva esposa  Teresa juntament amb el seu fill d’ambdós,  Francesc Masó Bruguera (14/9/1869), però la resta de familiars (germans de l’hereu) no hi viuen a can Llafrenca.

Cap al 1886, la possible mort de l’hereu i la manca de descendència interessada en el manteniment de la nissaga Masó a la masia provoca un canvi d’usuaris: els Vidal.

La nissaga Vidal

En Josep Vidal Bonfill, provinent de sant Esteve de Palautordera, de professió jornaler, va convertint-se en el masover de la masia juntament amb el seu hereu, en Jaume Vidal Icart (1840), la seva esposa Maria Codina Vigo (1853) i els fills d’ambdós, en Josep (1876) i en Jaume Vidal Codina (1888).

El pare es va involucrat en la vida social i política del poble. Primer fou regidor el juny de 1902, convertint-se en alcalde entre  el 1904 i el 1907. Del seu mandat cal destacar que va fer enderrocar la vella presó de la plaça Riera i que l’any 1905 va instituir la celebració de la festa de l’arbre el 19 de març.

La tradició política la va heretar el seu fill Josep Vidal Codina que exercí d’alcalde entre l’any 1910  i el 1912. Una de les seves preocupacions fou evitar les epidèmies dictant mesures d’higiene que tenien com a objectiu netejar carrers i recs; trobar el lloc adient per a les deixalles i sobretot construir un safareig públic. El seu germà, en Jaume Vidal Codina, conegut com a Carolet,  al no ser l’hereu, va marxar de can Carol instal·lant-se en el poble on tenia una negoci de venda de pa a la plaça de l’Església (actual Joan Casas)  de Vilamajor  i posteriorment una carnisseria i un magatzem de pinsos situat a la carretera de Sant Antoni cap a Sant Pere, a la casa coneguda com a can Carolet.

En canvi, el seu germà Josep, com a hereu, romangué a can Carol fent-se càrrec d’ella. Tenien uns petits caps de conreu i bestiar que els permetien viure.

En Josep Vidal Codina (1876 – 1967) es va casar amb Maria Parera Auladell (1876) i fruit del seu amor tingueren a la Carme (1902), Àngela (1905), Jaume (1908) i Maria (1921).

Vidal. Castelucho. Picasso.

Tot creuant el camí de sant Lleir, just al costat de can Carol, hi havia la casa dels Castelucho, una família d’artistes residents a París. Entre ells hi havia una certa amistat fruit de la proximitat, especialment entre la filla dels Castelucho, la Rosita, i els tercer fill d’en Josep Vidal, el Jaume o Jaumet.

La Rosita patia una greu malaltia, la poliomelitis, que la impedia tenir llibertat de moviments, per aquesta raó i malgrat ser cinc anys més gran, es feia molt amb en Jaumet, el nen més proper amb el qual podia jugar. L’amistat satisfea enormement al seu pare, l’Emili Castelucho, el qual patia molt per la soletat de la seva filla causa per la deficiència física.

Al 1924, tres de les vaques que tenia la família Vidal van morir provocant un greu prejudici econòmic. L’Emili Castelucho, conscient del problema, va proposar al pare d’en Jaumet portar-se’l  cap a París i ensenyar-li tot el que sabia de negoci que regentava. Viuria en la mateixa casa dels  Castelucho i seria considerat com un fill més, encara que l’Emili en realitat  tenia altres plans de futur per ell. En aquell moment la Rosita tenia  21 anys  i el Jaumet 16, i tots dos mantenien una molt bona relació. L’Emili creia que tenir el Jaumet a casa seva de París ajudaria molt, en tots els sentits, a la Rosita i somiava que en un futur, quan ell fos més gran, poguessin casar-se i formar una família. L’Emili formaria al Jaumet en el món de la pintura, des del material necessari  fins la venda de les obres pictòriques dels artistes, i tot quedaria a casa. Dit d’una  altre manera: volia un successor.

El patriarca dels Vidal no ho ha veure amb bons ulls. El Jaumet era l’hereu  i per tant el garant de la continuïtat de la nissaga familiar. Per una altre banda, se li obria una gran oportunitat al Jaumet per poder progressar en la vida i deixar de ser pagès i aprendre un ofici en la ciutat més important del món. Finalment va creure convenient que fos el seu fill que el decidís que fer. No va haver discussió: el Jaumet tenia molt clar que volia anar-se’n cap a Paris i deixar el endarrerit, poble de sant Antoni on no hi havia una oportunitat futura de poder progressar. En Jaume va marxar cap a París passat l’estiu de 1924.

En Jaumet Vidal va entrar a treballar a la botiga l’any 1924 i aviat va aprendre tots els secret del món de la pintura, però es va especialitzar en la construcció de les bastides on anaven les teles. Poc a poc fou,  gràcies  al seu bon treball, conegut pels artistes de París al que l’anomenaven com Monsieur Vidal.

El Govern de la Segona República Espanyola va encarregar a Picasso un quadre que decorés el Pavelló Espanyol durant l’Exposició Universal de 1937 a París. Picasso va realitzar un quadre cubista expressant la seva visió del bombardeig i el va anomenar Gernika.

Picasso va encarregar  als Castelucho Diana una tela de cotó de gran dimensions: 3.47 d’alt per 7,77 metres de llarg. La tela escollida per Picasso era de baixa qualitat i no pas perquè no tingués diners  sinó per venjar-se dels burgesos  que l’havien deixat morir de fam quan va arribar a París. En Jaumet fou al persona encarregada de facilitar el material al pintor, encara que no ho va fer seguint els criteris de Picasso. Va decidir que la tela havia de ser de lli per ser de millor qualitat i més resistent per un quadre de grans dimensions. Gràcies a la seva decisió li donen gràcies que hores d’ara encara puguem veure la pintura.