Introducció
Can Castelucho és una de les cases amb una de les històries més curioses i apassionants de Sant Antoni de Vilamajor. Situada al principi del barri de Sant LLeïr, han viscut entre les seves parets personatges amb una història intensa i molt desconeguda per la majoria.
El dia 22 de maig de 2024 vaig publicar en el meu blog la història dels Castelucho, al qual podreu consultar clicant el següent enllaç.
La casa fou venuda per l’hereva, la Rosa Castelucho, a una família barcelonesa estiuejava a Vilamajor. Aquesta és la seva història.
Família Bardia Giralt
La nissaga Bardia té els orígens en la població de Riner, a cavall entre Cardona i Solsona, on treballaven en oficis vinculats al mineral ferro: ferrers i serrallers.
Sense poder concretar una data però que s’ha de situar a principis del segle XX, una branca de la família, els Bardia Farré, es varen traslladar a la ciutat de Barcelona, al carrer Villarroel .
El fill gran, en Josep, va casar-se el 7 de juliol de 1913 a l’església de Santa Madrona, amb Victòria Giralt Vilaró traslladant-se a viure al carrer Nou de la Rambla 164 baixos de Barcelona. Parlem una mica de la Victòria.
En Josep Giralt Vidal (1846-22/3/1918), d’ofici bronzista, i la Manuela Vilaró Remolins (nada el 1843 a la Seu d’Urgell) sempre havien volgut tenir descendència però per causes naturals no va ser possible. El 24 de març de 1891, quan tenien 45 i 48 anys i vist la impossibilitat que es quedés en cinta, varen decidir adoptar a una nena, la que era coneguda com a Victòria Calamanda Blanca, també anomenada Síria, encara que posteriorment li varen posar el cognoms dels pares adoptius. El domicili familiar es trobava situat en el carrer Canals 72 baixos de Barcelona. La família disposava d’una propietat en el carrer Conde del Asalto 164, actualment carrer Nou de la Rambla, que van cedir a la parella acabada de casar. Quan en Josep Giralt va morir va deixar en testament la propietat a la seva filla Victòria.
En Josep tenia com ocupació laboral la gerència de les empreses Electrica Farré S.L dedicada a la compra i venda de maquinària elèctrica on, probablement, hi participaven diversos membres de la família Bardia Farré; i l’empresa de pintures i vernissos per a vaixell anomenada Productos Iris amb la fàbrica situada en el carrer Espronceda 85 de Barcelona encara que les oficines estaven a la plaça Catalunya cantonada Rambla Catalunya a l’anomenada casa Narcís Pla; i la comercial Iberica de Suministros de la que no en tenim informació.
La situació econòmica de la família Bardia Giralt era puixant el que els va permetre traslladar-se a un nou domicili situat el carrer Gran VIa de Barcelona. Per arrodonir la felicitat varen decidir tenir una filla, la Josefina.
Malgrat tenir sota de l’oficina el mític cafè La Lune, en Josep preferia anar fer el cafè al Cercle Artístic de Barcelona al carrer dels Arcs 5. Allà va poder conèixer i mantenir una estreta relació amb Antoni Tàpies i Esteve Riera.
En aquest ambient burgés li van suggerir formar part d’una lògia maçònica on l’objectiu era ajudar-se els uns als altres. Josep Bardia Farré es va incorporar com a membre de la Maçoneria Universal de la Família Espanyola de la Gran Lògia del Nord-est el 19 de setembre de 1924 en la lògia Resurección rebent el nom simbòlic de Avance amb un grau jeràrquic Tercer. Veient que es tractava d’un grup tancat amb idees amb les que no combregava es va donar de baixa el 30 de desembre del 1926.
Els Bardia i Vilamajor abans del franquisme
Els Bardia tenien una forta amistat amb la família Pau. Totes dues solien passar juntes les vacances estiuenques a l’hotel Montserrat situat el poble del Montseny. No sabem si influïts pel seu amic Esteve Riera, fill de Vilamajor, però cap als anys 20 del segle XX, sense poder concretar una data, els Pau varen decidir llogar una casa a la plaça Montseny de Sant Antoni de Vilamajor i els Bardia al carrer Vell, a l’anomenada can Sans quina titular fou la senyora Pepeta.
En Josep estava encantat amb Vilamajor. Va decidir comprar una parcel·la de terreny al començament del camí que menava fins a l’ermita de Sant Lleïr, però va decidir no construir res. Estava bé a ca la Pepeta.
La Josefa, filla d’en Josep i la Victòria, va aprendre a tocar el piano de ma de dues mestres franceses, les Martens. Eren dues germanes que formaven part del cor de la parròquia francesa de Barcelona i que posteriorment esdevindrà la Capella Francesa. Varen fer una bona amistat les dues famílies, tant que el Josep va recomanar-les que es compressin una petita casa que hi havia, just a sota de l’ermita de sant Lleïr.
Tot va canviar amb la Guerra Civil.
El 30 de setembre de 1936 l’empresa Electrica Farré fou requisada i es va nomenar un Comitè de Control Obrer. Diversos anarquistes i comunistes es van dirigir cap al domicili de Josep Bardia al carrer Aragó però només es van trobar a la Victòria i la seva filla, les quals informaren que el seu marit i pare no estava a la casa i que havia fugit sense saber-ne a on. Mentre, en Josep, conscient que anirien a per ell, havia decidit fugir cap a Vilamajor i cercar refugi a ca l’Enric, on vivia Josep March Ponsroda, un molt bon amic seu.
Malauradament membres del Comitè de Vilamajor van delatar a la Dolores Ibárruri Gómez, la Passionària, que el Josep Bardia s’estava refugiant a Vilamajor. Ella va decidir agafar el cotxe que li havia requisat a la família i va anar a buscar-lo al poble. Quan va arribar es va dirigir cap a cal Enric on hi havia en Josep March, un comunista de cap a peus, per preguntar-li on era en Josep Bardia. L’avi, que era molt amic d’ell, no li va dir res a la Passionària malgrat que en aquell moment en Josep hi era a casa seva.
Davant dels fets, en Josep va decidir marxar de nou a Barcelona i refugiar-se en el consolat de Suïssa mentre que va demanar a les germanes Martens si podien acollir a la seva dona i filla a la casa que tenien a Vilamajor. Varen ser 11 mesos terribles.
La postguerra
Onze mesos es va passar tancat sense sortir al carrer. El consolat es va convertir en la presó d’en Josep. Mentre, els rojos van ocupar casa seva, van robar els objectes de valor, van requisar les empreses i van apoderar-se dels comptes bancaris. Van deixar a la família Bardia nua de possessions i de dignitat. No fou fins l’ocupació de Barcelona per les tropes franquista que en Josep es va sentir lliure de nou.
Durant la investigació que es va a dur a terme immediatament després de la finalització de la Guerra Civil, coneguda com la Causa General, es va declarar com a culpables a Jaume Alsina Amat, detingut i condemnat a 20 anys i Miquel Alberola, del que no es té coneixement de la pena imposada.
En Josep Bardia Farré, ressentit pel tracte que li havien donat, va decidir afiliar-se la Falange Tradicionalista i de les Jons enquadrat en el Grup Todos i en la centúria Valentín Petit.
Pensava que s’havia acabat el mal son, però res més lluny de la realitat.
A la Causa general es van investigar els que es van considerar enemics d’Espanya, que eren els partidaris d’idees dissolvents contra la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals i contra l’harmonia social. Els primers que eren a la llista eren els havien ingressat com a maçons i que no s’haguessin donat de baixa o que no haguessin trencat explícitament la relació amb ella. Els segons eren els inductors, dirigents o col·laboradors dels comunistes, trotskistes, anarquistes o similars.
Als investigadors franquistes no els hi va costar gaire trobar quins van ser els socis de les diferents lògies o maçoneries existents. Entre ells estava el nostre protagonista, en Josep Bardia. El Tribunal Especial de la Repressió contra la maçoneria i el comunisme el va citar a declarar el 12 de maig de 1940. Hagués de defensar-se amb l’aportació de nombrosos documents que justifiquessin que s’havia donat de baixa de la lògia abans de l’arribada al poder dels rojos, que fou enganyat i que mai va combregar amb les idees maçòniques. Després de mesos de lluita i pors, fou absolt dels càrrecs.
Per fi en Josep i la família podien respirar tranquils.
A partir del 1941, aproximadament, varen poder recuperar la vida que duien abans de la Guerra Civil. Vivien a l’habitatge que tenien a la Gran Via, va recuperar la fàbrica del Poble Nou i es van retornar els diners confiscats dels comptes bancaris. Amb la normalitat van pensar en tornar a estiuejar de nou a Vilamajor.
La compra de can Castelucho
Fent un cafè en el Cercle Artístic va tenir coneixement, potser del vilamajorí Esteve Riera, que la pabordia de Sant Lleïr estava en venda. Va negociar amb el propietari i es van posar d’acord en el preu, però el dia de signatura davant del notari l’amo va canviar d’idea i va demanar un preu més alt. En Josep, absolutament ofès per la manca de serietat va declinar la nova oferta i marxà de la notaria. Era l’any 1946, l’any en què va morir Victoria Giralt Vilaró.
Posteriorment, va tenir coneixement des de la mateixa font, que la Rosa Castelucho havia posat en venda la casa que tenien en el barri de Sant Lleïr, just a sota on estava la casa de les Martens. L’11 de març de 1954 en Josep Bardia va signar davant el notari Montagud Borja la compra d’una porció de terra campa secana situada en el terme de sant Antoni de Vilamajor, dins de la que existeix edificada una casa senyalada amb el número 1, coneguda amb el nom de Casa Castelucho i abans com can Font, per 75.000 pessetes.
Més endavant, quan les germanes Martens van morir deixant la casa de Vilamajor a la Capella Francesa. Durant un petit període de temps els fills dels membres de la Capella anaven a fer colònies a la casa. Quan la casa va deixar de ser útil, la capella li va oferir a la Josefina que la va comprar vora els anys 80. El seu marit, l’Agustí Vila Margarit, no va creure gaire en la compra per ser una casa antiga i que li calia una bona reforma. La van posar a la venda i en Francesc Bardera, un bon amic de la família, la va comprar.
En Josep Bardia Farré va fer-hi la primera piscina de Vilamajor, un element de luxe mai vist i que va causar sensació, especialment entre els membres de La Colònia. Gràcies aquest element arquitectònic, can Castelucho es va convertí en un petit centre social on es congregaven la joventut i els no tant joves.
Epíleg
El patriarca familiar va morir el 2 de novembre de 1975. La seva única filla, la Josefina Bardia Giralt, casada amb Agustí Vila Margarit, fill d’un pròsper empresari de les pells propietari de la masia can Prat de Vilamajor, es va convertí en l’hereva universal.
La Josefina i l’Agustí varen tenir un únic fill, l’Agustí Vila Bardia que va estudiar i exercí com a metge. Va ser la darrera persona, vinculada amb la casa, que va dur el cognom Bardia.
L’Agustí Vila Bardia es va casar amb una santestevenca, la Monte Mateu, tenint un únic fill, l’Agustí Vila Mateu. La mort prematura del pare ha convertit el darrer Agustí en l’hereu de can Castelucho.
La casa ha rebut el nom dels seus propietaris: primer va ser Font, després Castelucho, posteriorment Bardia i actualment hauria de dir-se Vila, però per tothom es coneguda i serà coneguda com a can Castelucho.
Però aquí no s’acaba la història. Ha aparegut una família nova, els Vila, els quals es troben estretament vinculats amb Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor. El patriarca de la família, Agustí Vila Vila fou el propietari de la masia de can Prat, que posteriorment es va convertir en la urbanització can Vila. Però això és una altre història.
BIBLIOGRAFIA
Arxiu família Bardia
Entrevista Montse Mateu
Genanet. Domènec Nogués