En el camí que mena de Sant Antoni a Sant Pere de Vilamajor per l’ermita de Sant Lleïr, la primera construcció que trobem a ma esquerra és una casa amb una llarga història, no pas des del punt de vista arquitectònic sinó per les famílies que hi van residir.

Si fem un recorregut històric, la primera notícia que tenim de la casa i dels seus habitants data del segle XIII quan en Pere I va concedir una carta de poblament a l’antic nucli de Vilagoma atorgant-li el dret a tenir un mercat setmanal. Tot comerciant interessat en vendre els seus productes havia de satisfer un impost anomenat lleuda. Els punts de controls, realitzats per soldats del Comte, es solien situar a les entrades del poble. La casa protagonista de l’article, segons alguns autors, era un d’aquest punts i on, avui en dia, encara és possible veure les restes de la caserna en la paret que hi ha al menjador.

No es tenen més notícies de la casa fins el segle XIX on es sap que hi residien la família Font, nom com era coneguda la casa. Per raons que es desconeixen, la casa es va posar en venda a finals del segle XIX i és en aquest moment  quan fa presència la família protagonista de la nostre història, els Castelucho.

Els protagonistes

Per fer més comprensible el text i no perdre’ns en un mar de noms, he cregut convenient donar quatre pinzellades dels personatges que aniran apareixent, tots membres de la família Castelucho.

ANTONI CASTELUCHO VENDRELL (BCN 1835, PARIS 1910).  Pintor, decorador, il·lustrador i escenògraf. Estava especialitzat en fer retrats en carbonet de personatges importants de la burgesia catalana, en la realització de cartells publicitaris i en crear escenografies  i/o atrezzos d’obres de teatre. La seva passió, però, era pujar en globus aerostàtics i pintar Barcelona. La perspectiva que li donava l’alçada no era massa coneguda per altres pintors el que va portar a l’Antoni a fer un tractat sobre perspectives que li donà un cert prestigi en el món de la pintura. Fruit de la rellevància obtinguda va decidir obrir  una acadèmia de dibuix i pintura a Barcelona  el 1895.

Va contreure matrimoni amb MARIA CINTA DIANA, natural de Tortosa i de pares desconeguts. Poca cosa més es sap d’ella excepte que fruit de l’amor van néixer 5 fills.

ENRIQUETA CASTELUCHO DIANA va seguir les passes del seu pare i es convertí en artista, concretament en les anomenades arts decoratives on ella es va especialitzar en obres fetes amb teixits i brodats (puntaire) elaborant bocets per a ventalls, mantons, etc.

ANTÒNIA CASTELUCHO DIANA també va ser artista,  especialitzada en les arts reproductives, concretament en la realització de pintures que reprodueixen un original. Pintora a l’oli es dedicà  a la còpia  d’obres d’artistes reconeguts del passat.

ANTONI CASTELUCHO DIANA (1879-1939) va ser l’ovella negra de la família atès que no va ser un artista però si que es va estar força vinculat donat que regentà un magatzem de pintures a la ciutat de París.

EMILI CASTELUCHO DIANA (BCN 1879, PARIS 1939) fou pintor però fou més conegut per la seva figura com a marxant d’art. Gestionava la sala d’exposicions que tenia la família  en el número 16, rue de la Grande-Chaumière de París. Va tenir una filla, la ROSA ANTONIETA CASTELUCHO CAMELL (PARIS 1903, REUS 1987) que va continuar amb la gestió de la sala d’art del pare. Posteriorment va obrir una Librairie Artistique al Boulevard de Montparnasse numero 125 de París, juntament amb el seu marit en JUST CABOT I RIBOT (BARCELONA 1898, PARIS 1961) un important escriptor i periodista català.

La Rosita va patir de petita la poliomielitis que la va obligar, durant tota la seva infantesa, a portar cames de ferro. De gran sempre anava acompanyada de crosses.

CLAUDI CASTELUCHO DIANA (BCN 1870, PARÍS 1927). L’any 1885 va ingressar com a alumne a l’Escola de la Llotja i va ser pensionat per la Diputació de Barcelona; va viatjar a Madrid i va visitar el Museu del Prado, on va estudiar l’obra de Velázquez. Durant la seva joventut va col·laborar amb el seu pare al camp de la perspectiva i l’escenografia teatral.

Arbre genealògic de la família Castelucho.

París

La Belle Époque és un període històric de progrés social, econòmic, tecnològic i polític a Europa que s’estén des de les acaballes del segle XIX al començament de la Primera Guerra Mundial, el 1914. La ciutat de París es convertí en el centre de l’activitat cultural i social de l’època.

La població parisenca va disposar de més temps lliure i recursos suficients  pel gaudi de l’oci. Com a conseqüència es va produir un increment de la indústria relacionada amb les activitats recreatives, els viatges, el turisme i el consum d’espectacles. Montmatre fou la principal zona d’oci de París amb cabarets com el “Folies Bergere”, el “Chat Noir” i el “Moulin Rouge”.

Paral·lelament varen sorgir diverses corrents artístiques com l’impressionisme, el modernisme, l’Art Nouveau que varen participar  de l’esperit del període amb obres inspirades en la natura i en el gaudi de la vida. La capital francesa era el centre mundial de la cultura on varen anar molts artistes  i intel·lectuals a la cerca del reconeixement de la seva obra. Montmatre fou el barri escollit per artistes com a Modigliani, Picasso, Renoir, Toulouse- Lautrec per viure-hi i desenvolupar la seva ment creativa.

La família Castelucho, com a artistes que eren, vivien amb certa enveja el procés cultural que s’estava vivint a París. El Claudi va anar, com a mínim, dues vegades a Paris, al 1892 i al 1895 amb la intenció de posar-se en contacte amb els pintors més innovadors del moment i assolir un millor nivell d’ensenyament artístic acadèmic.

Al 1895 el Claudi fou cridat a lleves per participar a la guerra de Cuba. Com altres joves va decidir desertar i quedar-se a viure a París juntament amb el seu pare i els germans Antoni i Emili. En els seus primers anys a la capital francesa, tots quatre van treballar com a decoradors o escenògrafs de teatre.

Mentre, el Claudi Castelucho, el més dotat de la família des del punt de vista artístic, va començar a treballar com a il·lustrador gràfic, a més d’assistir com a alumne al taller del pintor nord-americà James Whistler. El seu debut va ser el 1897 amb quadres de paisatges i carrers parisencs. Des d’un principi va participar de la moda pels temes “a l’espanyola”: els bous, els toreros, les bailaores, les manoles, els guitarristes, que mai no va abandonar.

En 1904, Martha Stettler (1870-1945), pintora suïssa, va crear l’Acadèmia de la Grand Chaumière, un taller dedicat a la pintura i escultura a partir d’un model viu en el barri de Montparnasse. Fou el punt de referència de l’anomenat art independent, aquell que es sortia de les normes establertes i que alliberava als artistes a expressar lliurement totes les formes i tècniques de la seva creativitat. Va ser un lloc de resistència i pura creació. Claudi Castelucho va entrar, primer com a professor i posteriorment a l’any 1909 com a director, a l’acadèmia  convertint-se en un dels artistes més coneguts del barri de Montparnesse. Avui en dia encara es pot veure la façana i la placa escultòrica commemorativa on apareix el cognom de Castelucho. La podeu trobar en el 14, rue Grand Chaumiere, París.

Quan el patriarca, Antoni Castelucho Vendrell va morir, els fills van deixar el món de les arts escèniques i es van dedicar a altres menesters vinculats amb la pintura.

Vilamajor

Quan el pare i els germans varen emigrar cap a París a causa de la guerra de Cuba,  la matriarca familiar, la Maria Cinta Diana i les seves dues filles, l’Antònia i l’Enriqueta, es varen quedar a viure a casa seva, situada al carrer Ample número 80 al 5è pis. Posteriorment, a l‘any 1898, es varen traslladar a la casa que tenien a Vilamajor, a l’anomenada can Font, els seus amics Elies Alabert  i l’Adela Collet.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, els Castelucho varen retornar a Barcelona. París no era una ciutat segura. Es probable que fou durant aquest període que varen comprar can Font, encara que no hi ha cap document que ho confirmi la data exacte d’adquisició. Si que existeixen documents gràfics que confirmen que els Castelucho solien passar els estius a  Vilamajor a partir del 1910. Foren els germans Antoni i Emili els que més venien a Vilamajor als estius, encara que fou el segon el més vinculat amb el poble.

L’Emili era un home pintoresc, vital, excitant, amb els cabells esborrifats, sempre content i rialler, amb una mena de moviments bruscos i faceciosos que feien pensar en els de Picasso. Havia transformat l’antiga casa de pagès de can Font, situada a dalt de la carena dominant tot el poble, al contrari que la resta d’estiuejants burgesos de Barcelona, l’anomenada La Colònia, que preferien viure en mig del poble, en carrers tancats i bruts.

Van emblanquinar les parets de la casa amb un blanc rabiós i els marcs de les finestres i portes amb un blau intens provocant un efecte mediterrani, natural, net i obert, molt diferent a les cases  fosques, sòbries, tenebroses de la resta dels membres de La Colònia. Els Castelucho volien viure l’exterior de la casa, gaudir de la natura, de la frescor de les tardes i nits d’estiu i respirar aire pur, per aquesta raó van manar fer una gran terrassa porxada davant de la casa feta amb trapezis blaus i amb moltes flors representatives de tota la paleta de colors.

 El jardí era espectacular en comparació  amb el jardins vuitcentistes de La Colònia caracteritzats per tenir grans arbres i arbustos que convertien l’espai en ombrívol i humit. Però el fet que feia que els Castelucho no mantinguessin relacions amb els membres de La Colònia era perquè se’ls consideraven uns llibertins, depravats, viciosos o cràpules per les nombroses festes musicals que feien cada vespre amb grans  rialles que s’escoltaven per tota el poble gràcies a la privilegiada situació de la casa amb els nombrosos convidats, provinents de França, que venien amb els seus luxosos vehicles. Hi havia molta enveja dels colons i dels nadius però, a diferència dels primers, els Castelucho tenien una relació molt propera amb els segons. Els vilamajorins i vilamajorines  els consideraven simpàtics, agradables i molt propers. Participaven activament  en les festes majors col·laborant econòmicament i  anant als diversos balls que es feien a l’envelat.

Els membres de la família Vidal entrevistat reconeixen que des de sempre s’ha comentat entre ells que Pablo Picasso va  fer una estada a can Castelucho. La Montse Mateu, actual propietària de la casa, va tenir un document, concretament una carta mecanoscrita a ma, on es feia referència de l’estada del pintor a casa seva. Malauradament el document es va extraviar.  

Els Vidal

Una de les famílies amb qui més contacte van tenir foren els Vidal, veïns seus residents a can Carol, la casa just enfront de can Castelucho. Només els separava el camí que duia a l’ermita de Sant Lleïr.

El patriarca familiar, en Jaume Vidal i Codina (Sant Esteve de Palautordera,1850 – Sant Antoni de Vilamajor, 1928) fou alcalde del poble entre el 1910  i 1912, per tant un amic interessant i a tenir en compte per l’Emili i l’Antoni. Però el factor que més els van unir fou la gran amistat que tingueren els dos fills: en Jaume  i la Rosita.

La Rosita, que va patir una poliomielitis que l’obligava a caminar amb unes cames de ferro, tenia una mobilitat reduïda el que no li permetia poder-se relacionar amb altres nens i nenes del poble. Uns dels seus amics, per no dir l’únic, fou en Jaumet (Jaume Vidal Parera), cinc anys més jove  i que, encara massa innocent per tenir prejudicis, estava encantat de poder jugar amb una nena francesa més gran que ell. El pare d’ella, l’Emili també estava molt satisfet per aquesta amistat perquè era conscient del patiment físic i psíquic de la seva filla.

La família Vidal, composada per 9 membres de tres generacions diferents,   subsistia gràcies al treball de jornaler del patriarca complementat pels escassos  rendiments que obtenien de la poca terra que conreaven i del bestiar que tenien. Al 1924, tres de les seves vaques van morir provocant un greu prejudici econòmic. L’Emili Castelucho, conscient del problema, va proposar al pare d’en Jaumet portar-se’l  cap a París i ensenyar-li tot el que sabia de negoci que regentava. Viuria en la mateixa casa dels  Castelucho i seria considerat com un fill més, encara que l’Emili en realitat  tenia altres plans de futur per ell. En aquell moment la Rosita tenia  21 anys  i el Jaumet 16, i tots dos mantenien una molt bona relació. L’Emili creia que tenir el Jaumet a casa seva de París ajudaria molt, en tots els sentits, a la Rosita i somiava que en un futur, quan ell fos més gran, poguessin casar-se i formar una família. L’Emili formaria al Jaumet en el món de la pintura, des del material necessari  fins la venda de les obres pictòriques dels artistes, i tot quedaria a casa. Dit d’una  altre manera: volia un successor. El patriarca dels Vidal no ho ha veure amb bons ulls. El Jaumet era l’hereu atès que era l’únic fill mascle (tenia 3 germanes, la Carme, la Maria Àngela i la Maria) i per tant el garant de la continuïtat de la nissaga familiar. Per una altre banda,

se li obria una gran oportunitat al Jaumet per poder progressar en la vida i deixar de ser pagès i aprendre un ofici en la ciutat més important del món. Finalment va creure convenient que fos el seu fill que el decidís que fer. No va haver discussió: el Jaumet tenia molt clar que volia anar-se’n cap a Paris i deixar el endarrerit, rural i deixat poble de sant Antoni, sense tenir una oportunitat futura de poder progressar. En Jaume va marxar cap a París passat l’estiu de 1924.

Picasso

Mentre que Claudi podia viure de les seves obres d’art, els dos germans, l’Antoni i l’Emili juntament amb el seu pare, es varen dedicar a la construcció d’escenaris per obres de teatre.

Tot es va acabar l’any 1910 amb la mort del patriarca. Amb els diners que tenien estalviats, els germans Emili i Antoni van obrir una  van obrir una botiga especialitzada en parament de pintura en el barri de Montparnasse, un dels epicentres de la vida artística i literària on es trobaven, en els nombrosos cafès existents, artistes com Picasso, Dalí, Diego Rivera, Fitzgeral i Hemingway.  La botiga també tenia una petita sala d’exposicions on artistes emergents donaven a conèixer la seva obra.

Aviat la botiga, regentada per  l’Antoni, Antònia i l’Enriqueta Castelucho, fou la principal subministradora de pintures, teles, pinzells i altres andròmines del món de la pintura, d’artistes com Picasso, Miró, Dalí, Modigliani, Matisse, Renoir,etc.

En Jaumet Vidal va entrar a treballar a la botiga l’any 1924 i aviat va aprendre tots els secret del món de la pintura, però es va especialitzar en la construcció de les bastides on anaven les teles. Poc a poc fou,  gràcies a al seu bon treball, conegut pels artistes de París al que l’anomenaven com Monsieur Vidal.

El Govern de la Segona República Espanyola va encarregar a Picasso un quadre que decorés el Pavelló Espanyol durant l’Exposició Universal de 1937 a París. Picasso va realitzar un quadre cubista expressant la seva visió del bombardeig i el va anomenar Gernika.

Picasso va encarregar  als Castelucho Diana una tela de cotó de gran dimensions: 3.47 d’alt per 7,77 metres de llarg. La tela escollida per Picasso era de baixa qualitat i no pas perquè no tingués diners  sinó per venjar-se dels burgesos  que l’havien deixat morir de fam quan va arribar a París. En Jaumet fou al persona encarregada de facilitar el material al pintor, encara que no ho va fer seguint els criteris de Picasso. Va decidir que la tela havia de ser de lli per ser de millor qualitat i més resistent per un quadre de grans dimensions. Gràcies a la seva decisió li donen gràcies que hores d’ara encara puguem veure la pintura.

La tela es preparava a la botiga i es portava fins al taller de Picasso enrotllada. Un cop allà es muntava la bastida on es tensava la tela i es deixava llesta per pintar-la. En Jaumet la va portar al carrer Grand Augustins número 7 on l’esperava  en Picasso  irritat i alterat atès que tenia moltes ganes de començar a pintar. Malauradament per ell s’havia de  fer la bastida i això implicava temps, unes tres hores. La màxima dificultat fou que la bastida era més alta que  l’habitació i per tant no cabia. En Jaumet se les va pescar per posar-la amb una lleugera inclinació, suficient perquè l’enfurismat pintor pogués pintar.

Set setmanes més tard en Picasso va poder acabar l’obra i en Jaumet va tornar a casa del pintor, va desmuntar la bastida i va enrotllar la tela per portar-la fins el Pavelló Espanyol. Jaumet creia que els blancs i els negres precipitats sobre una imprimació somera  aguantaran ni tant sols la durada de l‘exposició. Les sospites es va tornar en realitat quan va comprovar que el negre començava a desprendre’s de la tela. Li va dir a Picasso que hauria d’anar a l’Exposició a fer-hi els retocs necessaris però li va contestar que els fes ell mateix. Una part del Gernika fou pintat per un vilamajorí!!!

Un cop acabada la fira, el gener de 1938, els representants del Govern Espanyol a París havien canviat, motiu pel qual ningú no va reclamar el quadre i fou el mateix Picasso qui el recollí i se l’emportà al seu estudi, on romandria uns mesos. En Jaumet es va encarregar de nou del desmuntatge i trasllat. El 1939, un cop Franco havia guanyat la guerra civil i davant la imminència de la Segona Guerra Mundial, Picasso va demanar al director del MoMA de Nova York, amic personal, si es podia fer càrrec del quadre i dels estudis previs mentre la situació política europea no canviés. En acceptar-ho, el quadre va ser embarcat al vaixell Normandie rumb a Nova York.

Rosita

El pla de l’Emili de casar la Rosita amb el Jaumet no va prosperar. Quan es va fer més gran i va poder conèixer la nit parisenca es va donar compte que hi havia alternatives molt més interessants.

En Jaumet va decidir desvincular-se definitivament dels Castelucho i va obrir el seu propi negoci: una botiga de marcs per a quadres. Va escollir l’especialitat perquè no volia fer-li  la competència  atès que els Castelucho no feien marcs. En Jaumet els estava agraït per tot el que havien fet per ell. L’Emili i la Rosita es van enfadar molt amb ell. Estaven molt decebuts.

Al 1939 l’Antoni i l’Emili Castelucho varen morir. Feia un temps que no anaven, per la guerra civil, a estiuejar a Vilamajor. L’hereva fou la Rosita però ella residia a Paris i no tenia cap intenció d’anar a Vilamajor i més des del trencament amb el Jaumet. Massa records dolorosos.

La Rosita es va casar amb Just Cabot i Ribot , un escriptor i periodista que va haver de fugir de Catalunya quan va arribar el franquisme. Al 1948 Víctor Hurtado i Lluís Montanyà havien creat una societat d’exportació i importació de productes amb el nom de Montaner. A tots dos s’hi van afegir Rosita Castelucho i Just Cabot. Ella, que dels quatre socis era qui més lligams tenia amb el món de l’art, va aportar a la galeria el seu fons d’obres, objectes i gravats. El nom de la galeria estava directament lligat al setmanari català Mirador, Fins i tot el nom de la galeria empra la mateixa tipografia de la capçalera de la revista.

La Mirador va estar oberta fins al 1956, però uns anys abans els quatre socis havien trencat relacions. El 1951, Rosita i Just Cabot  van sortir de la societat per desavinences en la manera de gestionar la sala. Posteriorment, Just Cabot va regentar una llibreria al bulevard de Montparnasse (la Librairie Artistique Espagnole et Latino-Americaine).

Fou durant aquest període quan la Rosita va decidir posar en venda can Castelucho amb una sola condició, que no fos venuda a cap Vidal. Encara tenia rancúnia pel que els havia fet el Jaumet.

Al 1953 en Josep Bardia Farré va comprar la propietat finalitzant la relació que va haver entre els Castelucho i Sant Antoni de Vilamajor.

Bibliografia

ROM, Martí. Indrets mironians a París. Revista Ressó Mont-Rogenc. https://ressomont-rogenc.cat/indrets-mironians-a-paris-i-4-1926/

MAYANS, Antoni; CASADEMONT, Miquel; BERNAL Àngels. El pare Marc Taxonera, degà dels arxivers. Revista Lligall 30. https://www.raco.cat/index.php/lligall/article/download/340033/430972

VIDAL MAYNOU, Cecília. Xavier Nogués. Fundació Xavier Nogues. Alfa books. https://issuu.com/alfagraficas/docs/nogues_2021_cat

RIBAS, Frederic. Retrat d’una elit catalanista. Deixebles i hereus de Cambó: vint personatges. Editorial Sunya.

PALAU I FABRE, Josep. Picasso i els seus amics catalans. Barcelona, Aedos, 1971. P 174.

Enric Garcia-Pey i Pey. Inventari general d’onomàstica del Vallès Oriental. Volum IV. Arxiu comarcal de Vallès Oriental. 2017.

CIRICI PELLICER, Alexander. No t’enfili nen. Editorial Destino. Any 1975.

Revista la República. La galeria dels exiliats. 12/10/2019. Pàgina 26

PRIETO BARRAL, Maria-Fortunata. El secreto major guardado del Guernica, según el único testigo que vió a Picasso pintarlo. ABC 22-05-1977. Pàgina 148

BARON BORRÀS, Ester. Claudi Castelucho Diana (1870-1927): un pintor del color, un artista per redescobrir. Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles arts de sant Jordi, XVI, 202, pàg 119-153.

GARIA-PEY i PEY, Enric. Inventari general d’onomàstica del Vallès Oriental 4. Cassi-Crestalló. Arxiu Comarcal del Vallès Oriental. 2017 https://xac.gencat.cat/web/.content/xac/01_continguts_arxius_comarcals/ac_valles_oriental/06_publicacions_acvo/publicacions_editades_coeditades/V4-3.pdf

 Entrevistes amb:

SAUDI VIDAL, Montserrat

MATEU, Montse

ROQUEROLS, Albert

VERGES, Quim

NOGUÉS, Jordi

BERTRAN, Rafael