Antecedents històrics

Des del primer enterrament documentat, fa 100.000 anys, fins a l’època clàssica (segle IV ANE), els enterraments es situaven fora de les comunitats i/o ciutats perquè creien que el món dels vius havia d’estar allunyat del món dels morts. Les vores dels camins o terrenys apartats es van convertir en improvisats cementiris, així el contacte amb els morts era continuat però a la vegada separat de la vida quotidiana.

Els enterraments in urbe es van començar a generalitzar a les ciutats romanes, no pas pel cristianisme sinó pel culte als màrtirs. Aquests eren enterrats en les necròpolis extra urbanes, comunes a cristians i pagans, però ràpidament es van convertir en objecte de culte, sent visitat per nombrosos grups de fidels que celebraren misses que va provocar   la construcció de capelles o basíliques per acollir als peregrins i canalitzar el culte. Es varen començar a construir diversos serveis al voltant de l’edifici commemoratiu, entre els que cal destacar el cementiri. Quina major satisfacció per un creient que ser enterrat al costat d’un màrtir?. Es pot dir que hagué un turisme de cementiris.

Va arribar un moment que la separació entre aquest enterrament i la ciutat va desaparèixer, malgrat que continuava la prohibició d’enterrar intramurs. Les esglésies, davant la demanda, van començar a incorporar espais adjacents a l’edifici destinats a l’enterrament. Era un espai compartit amb els vius: l’església, el campanar i el cementiri.

El primer cementiri documentat de Sant Antoni es trobava situat al costat de la seu parroquial, l’església de Sant Pere de Vilamajor. Totes les persones  de la contrada havien de ser enterrades  en el cementiri parroquial si volien gaudir dels privilegis religiosos. 

Al 1797 el nucli de Vilanova de Vilamajor va obtenir la vicari perpètua el que li donava potestat per tenir el seu propi edifici religiós (església), un indret on viure el vicari (cas rectoral) i un lloc on enterrar els morts (cementiri). 

Aquesta és la història dels cementiris que han hagut a Sant Antoni de Vilamajor.

Els primers enterraments

L’edifici religiós es va construir a l’actual plaça de Joan Casas, a l’espai que ocupa l’estanc. Malauradament no es va trobar el lloc adient, sumat a la manca de diners per adquirir-ho, per situar el cementiri i la casa rectoral. Era un problema greu atès que no hi havia un espai on enterrar els morts el que obligava a fer-ho com antuvi: al cementiri de Sant Pere de Vilamajor. 

El vicari de Sant Antoni, en Ramon Ruich, va demanar permís al bisbe de Barcelona de poder fer els enterraments dins de l’església. La demanda transgredia la ordre emesa pel monarca Carles III que el 3 d’abril de 1787 decretà la prohibició de fer enterraments en les esglésies i l’obligació  de construir nous cementiris a extramurs en un lloc alçat. No era fàcil tenir l’autorització però es va al·legar la impossibilitat de tenir un cementiri propi per no tenir prou diners per adquirir el terreny on situar-lo i que els feligresos havien fet molts esforços econòmics per aixecar una nova església. En contra del requeriment es va situat el rector de Sant Pere, en Domènec Torras,  que veia com una part del poc poder que tenia sobre la vicaria de Sant Antoni es perdia, i del metge del poble, en Bonaventura Sendil, que  creia que enterrar els morts dins d’un edifici anava en contra de qualsevol criteri sanitari i higiènic i que podia comportar infeccions a la població. 

El bisbe, va donar la raó al vicari perpetu Ruich i el 27 d’octubre de 1798 concedeix el permís per enterrar els morts a l’interior de l’església mentre no es senyali lloc pel cementiri. S’obre una sepultura on primerament són enterrats els albats (entre juliol i desembre, foren enterrats  20 albats). Els primers adults enterrats foren en Francesc Llefrenca de 80 anys, el 2 d’agost, i na Madrona Bachs Bruguera de 73 anys, el 29 d’octubre.

El nou cementiri

El rector de Sant Pere no va desistir en la lluita per evitar que haguessin enterraments a Sant Antoni i va efectuar diverses apel·lacions. Havia en joc una gran quantitat de diners i propietats que els difunts deixaven en el testament a l’església on eren enterrats, i cap dels dos sacerdots els volia perdre. 

El metge del poble també va mostrar la disconformitat quan les olors dels morts començaren a envair l’espai eclesiàstic fins el punt que, a l’estiu, resultava impossible entrar a l’església de la pudor a mort que feia. 

L’ajuntament, conscient que havia de destinar un espai dedicat a l’enterrament dels morts, va posar-se en contacte amb les monges de sant Pere de Puelles que eren les titulars d’un terreny situat a la part del darrera de l’església, just al costat de l’edifici de l’Agustí Riera a la futura plaça d’en Riera. En aquest terreny es volia  construir la casa rectoral i el cementiri. Les monges no volien vendre però si acceptaren traspassar l’usdefruit a canvi d’un quartà de blat (a partir del 16 de maig de 1809), encara que posteriorment varen acceptar el pagament en lliures (3 anuals) i després en pessetes fins el 1860.

La construcció del cementiri, que en realitat es deia fossar (documentalment es va dir cementiri a partir del 5/8/1819),  fou possible gràcies al pacte signat el febrer de 1802  entre els rector de Sant Pere, del metge Bonaventura Sendil i del vicari perpetu  amb la finalitat d’assegurar una bona unió, pau i quietud entre els parroquians. Sembla ser que era de titularitat parroquial i no pas municipal i era un fossar on s’enterraven els mort al terra un a sobre de l’altre. 

Malgrat el pacte la qüestió no es va solucionar. Un dels problemes que tingueren fou el territori que li corresponia a la vicaria perpètua. Els límits no estaven gens clars el que provocava que  cases de Vallserena com can Prat,  o de Vila Rasa com can Moragues o can Bataller haguessin d’enterrar els seus morts a l’església de Sant Pere quan tenien més a prop la de Sant Antoni. Las situació podia ser esperpèntica: quan un familiar de can Moragues es moria havia de ser traslladat fins a Sant Pere passant pel territori de la vicaria de Sant Antoni, el que suposava el pagament d’impost per dret de pas  que afegia foc a les males relacions entre ambdues comunitats religioses esperonant altercats. 

El cementiri actual

La situació del cementiri incomplia totes les normatives existents des de l’any 1787, especialment la seva delicada situació en mig del nucli urbà. Diverses veus veïnals exigien la creació d’un de nou i el trasllat de les restes existents, però no deuria de ser una feina fàcil. Els principals obstacles varen ser, per una banda la manca de diners, i per altre banda les lluites constants entre el mossèn i l’ajuntament per la titularitat del terreny.

 El consistori deuria al·legar que el vell cementiri es trobava situat dins dels terrenys pertanyents a la parròquia i per tant era responsabilitat seva la de crear un nou espai destinat a donar servei a les persones que havien acabat de morir. El mossèn segurament va manifestar que malgrat ser cert l’argument esgrimit per les autoritats civils, és el feligrès el que demanda ser enterrat no havent cap obligació de fer-ho, i com a tal, són ells els que han de requerir els serveis eclesiàstics, per tant, hauria de ser el consistori, com a representació de tota la comunitat, la que ha de fer-se càrrec de la construcció. La solució al problema la va establir el  Reglament del 8 d’abril de 1833 on es determinava que els cementiris hauran de ser construïts amb fons municipals encara que la custòdia serà responsabilitat de les autoritats eclesiàstiques.

En compliment del decret de Carles III, l’ajuntament es va veure amb l’obligació de trobar un lloc  nou per instal·lar el cementiri atès que l’actual no complia cap dels requisits: situat en el nucli urbà i gens ventilat.  El 5/9/1851 s’arriba a l’acord d’adquisició de terrenys  per mitjà d’una venda-permuta entre   Tomàs Estaper i el reverend Pau Vila. El 1851 es signa davant del notari de Cardedeu , la cessió dels terrenys. 

Malgrat tenir el terreny on construir-lo, l’ajuntament no va fer cap gestió encaminada a dotar d’un nou cementiri al poble. Els habitants n’estaven farts de la situació, tal com ho demostra una denúncia efectuada al diari La Vanguardia de data 4 d’abril de 1858 on s’exposava: “Muchas son todavía  las poblaciones de la provincia en donde estos santos lugares no se hallan establecidos de una manera decorosa y digna. El de San Antonio de Vilamajor, por ejemplo, continúa en un estado tal de abandono que nadie creyera que haya leyes y disposiciones que tiendan a evitar los males que deploramos. El ayuntamiento de dicha población, según noticias, tiene terreno adquirido fuera de la misma y hechos los planos del nuevo cementerio, pero la realización de la obra ha quedado como, como cosa de España, sin adelantar un paso desde hace muchos años. ¿la autoridad superior puede resolver estos entorpecimientos? Creemos que sí.”  

Finalment, el nou cementiri s’inaugura el desembre de 1860 amb un pressupost de 4.242 rals. Té una extensió 400 m2 dels quals 342 son cementiri i la resta per la muralla que l’envolta que tenen 6 pams menys la de ponent que té 2 pams.

Les restes mortuòries  es traslladen de l’antic al nou cementiri l’any 1866. 

El cementiri es va mantenir invariable durant 137 anys. Només es van fer reformes i modificacions en el seu interior però l’espai exterior continua sent el mateix.

L’augment de les defuncions va obligar a l’ajuntament a negociar amb els de ca l’Estaper (Sr. Estaper Amat) per ampliar el cementiri.   

La idea era ampliar-ho amb un semi cercle tant a la banda nord com a la sud però el propietari dels terrenys no estava d’acord.

El senyor Estaper Amat preferia  fer una donació gratuïta d’un tros de terreny per la banda sud a canvi de deixar enterrar en el terra (no es permetia per manca d’espai) a la seva dona i que es modifiqués el camí d’accés.

L’ajuntament va acceptar donant com a resultat el cementiri que tenim actualment.

Bibliografia

– Actes ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

– Arxiu històric Sant Antoni de Vilamajor

– Fons privat ca l’Estaper