La pesta negra,
l’epidèmia més letal d’Edat Mitjana, afectà greument Catalunya des del primers
mesos de l’any 1348 i provocà una pèrdua de població molt important que alguns
autors han xifrat en una 50% i altres en un 20%. Vilamajor no restà al marge.
La pesta negre
tingué efectes devastadors a l’hàbitat dispers mentre que el nucli de població
va provocar la pèrdua de població. Entre les persones que varen morir a causa
de la pesta tenim en Pere de Riba, pagès
del mas homònim, on deixa vídua i cinc fills.
En aquells moments a Vilamajor hi havia entre
60 i 65 masos molts del quals varen ser abandonats, són els anomenats mansos
rònecs. Naturalment, quan un mas quedava
desocupat, el senyor de Vilamajor (que recordem que eren els
Sentmenat ), miraven de trobar un nou conreador. Primer, calia fer algunes diligències judicials, convocar els
parents dels darrer posseïdor a fi que en un cert termeni es presentessin a
reclamar el domini útil del mas. Si no ho feien, revertia al domini
directe i el senyor podia fer un nou
establiment. Trobar un pagès que volgués acceptar les mateixes condicions dels
possessor anterior no era fàcil, però tampoc impossible.
A Vilamajor , a
l’any 1391, els comptes del batlle informen de la unió de tres masos deshabitats
en un sol: el Cortès
actual fou la suma dels masos rònecs
anomenats Palestí, el Janer i el mateix Cortès. El 1397, el batlle general autoritzà Bernat Moragues a unir dos masos rònecs
deshabitats des de la pesta negra, al mas que ja tenia.
Bibliografia
AVENTIN PUIG,
Mercè. La societat rural a catalunya en
temps feudals. Columna assaig. Pàg 354-554
FERRER I MALLOL,
Maria Teresa. Establiments de masos desprès de la pesta negra. Institució Mila
i fontanals. CSIC. Institut d’estudis catalans. Barcelona