A l’època moderna (segles XVI-XVII) la persona que treballava la terra s’anomenava pagès encara que s’havien de tenir en compte algunes precisions i diferenciacions, les quals no són excloents entre elles, de tal manera que un pagès o una família pagesa podia tenir més d’una de les característiques a continuació us descric.

La pagesia industrial

Tots els pagesos treballen la terra, però no tots ho feien d’una manera exclusiva, atès que molts ho compatibilitzaven amb activitats industrials o altres activitats presents a l’època.

La transformació de les matèries primeres en un producte manufacturat es solia realitzar en el nuclis urbans existents, atès que fou en aquests indrets on es concentraven els artesans encarregats, els quals s’unien en associacions anomenades gremis. El mateix gremi s’encarregava que no haguessin masses associats, d’aquesta manera accedir–hi era una tasca que requeria anys i anys d’aprenentatge, a vegades en situació de pseudoesclavitut, amb la clara finalitat d’assolir el grau de mestre. Ser artesà agremiat assegurava tenir treball al llarg de tot l’any. Quant menys associats més feina a repartir.

Pocs artesans significa poca producció. Poca producció significa encariment del producte. Un producte car no es troba a l’abast de tothom. I la gran majoria de la població no podia accedir a les manufactures artesanals, sobretot aquelles qualificades com supèrflues (roba, joies).

Els mercaders que compraven la matèria primera a la pagesia, veia com la demanada no augmentava, i de retruc els seus ingressos disminuïen per l’encariment de la matèria primera . Calia cercar una solució essent la que s’ha anomenat protoindustrialització. El procés fou el següent: atès que no es podia transformar la matèria dins dels nuclis urbans a excepció dels artesans que formaven part d’un gremi, es va decidir traslladar-ho fins a les zones rurals, concretament als pagesos. El mercader posava les eines necessàries i la matèria primera. El pagès la força de treball. El resultat fou un producte manufacturat d’una qualitat mediocre però molt barat, accessible per a la majoria de població. Un exemple clar foren els draps. A les cases de l’època moderna apareixen de forma massiva els draps, als quals se’ls hi donava l’ús que hom creia convenient.

La pagesia benestant

Darrera del concepte genèric de pagesia no existia un grup socialment homogeni, és a dir, internament era molt divers, atès que havien diferents nivells de riquesa. La capacitat econòmica podia variar en el temps, atès que havien famílies que podien acumular patrimonis més grans que altres, i arribar fins i tot al ennobliment. Aquest procés d’ascens social acostumava a ser molt lent – es necessitaven varies generacions- donat que la possibilitat d’estalvi dintre del sistema feudal era molt reduït, a la vegada que les economies pageses eren molt fràgils a causa de la limitació tècnica, que feia que el valor fonamental de les economies pageses fos la força de treball que es podia aplicar. Tot plegat feia molt lent el procés d’acumulació, i molt ràpid i freqüent el procés d’arruïnar-se, en una única generació.

A partir del 1333 comença el que es va anomenar “lo primer mal any”. Les guerres, la fam i les epidèmies van assolar Catalunya, disminuint enormement la població. Molts pagesos van haver de fugir cap a les ciutats abandonant els seus masos. Només les famílies amb economies més potents van poder suportar les pressions. Als anys 1652-53 hagué una epidèmia de pesta, anomenada La Glanola, que afectà a tot el Baix Montseny la qual provocà enormes mortalitats. Però no fou l’única atès que temps anteriors, les famílies Noguera, Vidal del Puig i Sunyer del Molí van vendre extenses possessions. Les causes són: en el cas de la família Vidal del Puig, es deu al difícil hivern del 1491 que van fer vendre poc; els Sunyer del Molí al període 1521-1525 on freds, gelades, pestes, males collites, caresties van fer vendre, a l’igual que els

A partir del segle XVI, hi ha una revifalla econòmica que va permetre que els mansos abandonats – els rònecs- poguessin ser adquirits per les famílies que havien sobreviscut a les penúries de segles anteriors. El nombre de terres augmentaren provocant que la família adquirent no tingués suficient força de treball per explotar-la, veient-se obligada a traspassar-ho a d’altres a través d’unes de les formes jurídiques d’explotació existents, les quals analitzaré en el proper apartat.

Però no fou l’únic mètode d’acumulació de patrimoni. Els hereus i les pubilles es casaven no pas per sentiments d’amor sinó per qüestions purament econòmiques: unir dos economies –normalment similars- per crear-ne una més potent.

Tenir riquesa obria les portes a l’adquisició de masos endeutats el quals s’emfiteutzaven obtenint més rendes. Un cercle al qual accedien uns pocs i s’excloïen a molts. Un sistema que enriquia a uns i empobria a uns altres.

En definitiva, la pagesia benestant es consolida en aquesta època, les quals es desvincularan del treball de la terra al segle XVIII, per acabar esdevenint “hisendats rurals” (rendistes).

Tot aquest procés d’acumulació s’acaba reflectin en les formes de vida de la pagesía benestant i les seves aspiracions socials. La millora econòmica es pot constatar en una ampliació arquitectònica dels masos. Trobem famílies que es promocionen socialment, i transformen les seves residències establint signes de distinció social, com: capelles, escuts familiars, enriquiment de la decoració interna….

D’exemples en tenim molt a Vilamajor com els mansos rònecs de Riquer i Moner els quals foren adquirits per Can Parera de Canyes; el mas Vila que pertanyia a can Nadal, etc.

Formes jurídiques d’explotació de la terra

A la pagesia també existien diferències jurídiques, és a dir, condicions legals diverses per l’explotació de la terra. Tots cultivaven la terra, però cadascun en condicions diferents: emfitèutica, masoveria, rabassaire, parcer o mitger i jornaler.

A. Contracte d’establiment o emfitèusi

De caràcter indefinit, l’emfitèusi donava drets sobre el domini útil de la terra a canvi de la satisfacció d’un cens, en forma d’espècies o en diner, al posseïdor del domini directe.

Entenem per domini directe els drets que reté el senyor sobre la terra com la transmissió en herència, la possibilitat de vendre-la o bé establir un subestabliment.

Entenem per domini útil a la capacitat del pagès d’explotar la terra, el qual també en gaudia d’uns drets com:

• la transmissió en herència (del domini útil) amb les mateixes condicions que les establertes en el contracte d’origen;
• el dret de venda del domini útil respectant els drets del domini directe i amb les mateixes condicions. La fadiga és el dret que té el senyor que se li ofereixi, en primera instància, l’oportunitat de rescatar el domini útil de la terra. Si no estava interessat, el senyor del domini directe tenia el dret a un % de la venda del domini útil. Se li diu lluïsme.
• fer un subestabliment a un altre pagès, i aquesta cessió és a canvi d’un cens, que sempre serà més elevat del que s’ha de pagar pel domini directe.

Exemples a Vilamajor tenim una escriptura del 1427 per la qual Antonia, dona de Bernat Ferrer, ciutadà de Barcelona, i hereu universal del mas Ferrer, de Sant Pere de Vilamajor, amb l’acord i voluntat del seu marit, estableix en emfiteusi Salvador Llinars i els seus, també de Vilamajor, en una peça de terra d’aquesta parròquia, que afronta amb honor i masos de veïns de Vilamajor ben coneguts (Clavell, Canal, Bosch).

O bé , el 1340 on Guillem Vidal de Brugueres, la seva dona Guillema, llur fill, Pere Vidal i la nora, Margarida, de Sant Pere de Vilamajor, reben una peça de terra en emfiteusi.

I el 1270 Pere Moragues de Vila-rasa i Aurimunda, matrimoni al que Bernat cavallar, actuant com a procurador de la Candela de santa Maria, va establir en emfiteusi una peça de terra de Vila-rasa.

Finalment, el 1263 Ponç Sunyer que actua com a procurador de la Candela de Santa Maria, institució de l’església de Sant Pere, establint en emfiteusi a Guillem Carbonell de Vilamajor en unes terres del Pla del Mal Consell i de Vila-rasa. Aquestes terres limiten a ponent amb el camí públic, al nord amb una tinença d’Arnau Terrades que és alou de Sant Pere, a migjorn amb una tinença de Guillem Carbonell i a llevant amb una tinença del mas Olivera. Surten com hebdomari major en Pere Vidal i com el menor Arnau de Vilardell. En Ponç Sunyer, Bernat de Lledó i Bernat de Cavallar serien pagesos benestants.

B. La masoveria

La masoveria era un contracte amb una curta durada (3/5 anys) on un treballador de la terra –pagès- explotava unes terres sota unes condicions com conrear el producte que el propietari del domini directe determinava. El pagament es solia fer amb una part de la collita.

Veiem un exemple:

Acta de la universitat de Vilamajor del dilluns 29 de febrer de 1687. “Reunits a la sagristia i convocats Pere Pau Soler, Joan Sunyer, Joan Ros, jurats; Joseph Bassa y Bertran, Jaume Riera y Piferrer, Joseph Roca y Planell, Pere Pau Gual del Bosch, Joan Pau Pou, Pere Pau Tramunt, Miguel Riera, Jaume Pujol, Antoni Vallescar, Magí Cucurella. Tots homens han deliberat que s considerant les despeses i inquietuds y odis aporten los plets han deliberat acceptar lo que ha ofert el senyor Joan Llinàs a la universitat es a saber que encara que tingui masover en casa …”

C. La rabassa morta

Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d’un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps.

No estat capaç de trobar cap document de contracte de rabassa morta que ens pugui donar testimoni que aquest tipus d’explotació agrària era vigent a casa nostre. Si que és cert que a la part muntanyenca hi ha diversos topònims que fan referència a La Rabassa el qual, juntament amb la demostrada explotació de vinyes, podria fer-nos entendre que efectivament aquesta modalitat contractual es duia a terme a Vilamajor.

D. La parceria

Contracte d’explotació agrícola o agropecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l’ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d’una part dels productes o fruits. Aquesta mena de contractes es regeixen essencialment pel principi d’autonomia de la voluntat dels contractants i les seves condicions són variables, tant en la participació corresponent al propietari, com en les aportacions que a voltes fa aquest, participant en despeses de l’explotació.

E. Jornaler o bracer

Persona que treballa la terra a canvi d’un jornal i sense cap vinculació jurídica amb la terra a excepció de la contractual que al lliga a la persona contractant. Podien treballar per a qualsevol que li pagués. Solien donar un cop de mà en èpoques de major feina com la sega o la collita, encara que els masos més potents podien tenir contractats durant tot l’any.

L’any 1683 es fa de nou l’església de Santa Susanna, ja que havia esdevingut ruïnosa i mig enderrocada. L’endèmica pobresa de la parròquia i dels seus habitants i la seva situació allunyada de qualsevol via important de comunicació, l’havien mantingut en un isolament notable i en una economia de subsistència, deguda també al fet que la configuració del terreny feia difícil que les explotacions agrícoles fossin rendibles. Pensem que a banda de les quatre cases importants i antigues, les restants eren cases que mantenien amb dificultats famílies de fadristerns de les primeres o bracers que combinaven treballs esporàdics assalariats amb el conreu de petites peces de terra.

BIBLIOGRAFIA

AVENTIN PUIG, Mercè. La societat rural a Catalunya en temps feudals. Columna Assaig.
GRIVÉ, Miquel. Temes d’història local. Ajuntament de Sant Celoni 1988.
AVENTIN PUIG, Mercè. Vilamajor 872-1299. Editorial Ausa
Gran geografia comarcal de Catalunya. El Vallès i el Maresme.
PORTALS I MART, Joan. La costa del Montseny. Entre el Turó de l’Home i la Tordera. Història d’una parròquia. El llibre del set-ciències.