Francesc Matheu i Fornells (Barcelona 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental 1938) fou un escriptor català, nét d’indians i fill d’un advocat que residia a Barcelona des del 1851.

Adscrit des de molt jove al moviment catalanista, fou un dels fundadors de la societat La Jove Catalunya el 1870, dins la qual desplegà una activitat pública extraordinària. Des del 1871 intervingué en l’organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d’extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat mestre en gai saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902. També en presidí el consell directiu del 1910 al 1935 i fou membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista. Durant la primera guerra mundial fou un decidit aliadòfil, fomentà nombrosos actes d’amistat franco-catalana i el 1920 li fou concedida la creu de la legió d’honor. El 1914 presidí l’Orfeó Català i el 1910 i l’Ateneu Barcelonès.

Com a editor, el 1870 s’encarregà de La Gramalla i el 1884 fundà l’Editorial Catalana, on publicà les obres de Marià Aguiló, Emili Vilanova, Jacint Verdaguer i Miquel Costa i Llobera. S’oposà, però, fins últim moment a acceptar les normes gramaticals de l’Institut d’Estudis Catalans. Hom l’ha idenficat com un representant típic de l’esperit tradicional de la Renaixença.