1. Introducció

El “miracle econòmic espanyol” va ser el nom donat al període de creixement accelerat i auge econòmic ocorregut a Espanya entre 1959 i 1973. En els llocs afavorits pel desenvolupisme i la industrialització va sorgir, per primera vegada a Espanya, el fenomen de la classe mitjana: la persona amb treball estable i ingressos suficients per mantenir una família, comprar un habitatge, i per primera vegada gaudir d’un automòbil i un allotjament turístic durant les seves vacances.

La situació de bonança econòmica fou aprofitada per empreses immobiliàries per promocionar un nou model d’estiueig: les urbanitzacions o els habitatges de segona residència. L’èxit del sistema radicava en la seva simplicitat atès que només calia la compra, a baix preu, d’una gran porció de terreny rústic o agrícola en un lloc atractiu per les seves particularitats geogràfiques (mar o muntanya) i el posterior  canvi del pla urbanístic per part l’ajuntament.  Aviat sorgiren nombroses promocions urbanístiques arreu Catalunya però principalment a les zones més properes a la ciutat de Barcelona.

Els ajuntaments de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, ubicades en un entorn privilegiat, amb bones comunicacions per carretera i tren, van rebre nombroses sol·licituds de promotores per aixecar urbanitzacions. No totes foren acceptades, d’altres van ser imposades però la majoria foren aprovades. Malgrat que no tothom estava d’acord, la majoria de la població autòctona ho varen acceptar perquè veien una oportunitat de negoci, de progrés, modernitat i de millorar la qualitat de vida.

El present article no vol analitzar el fenomen de la segona residència a Vilamajor sinó que vol explicar el procés que va portar a la constitució d’una urbanització en concret, can Vila, el que inexorablement ens durà a conèixer la història del territori i de les persones a ella vinculades.

El pal de paller de la urbanització, el punt neuràlgic i centre econòmic, cultural i social de la urbanització és la masia de can Prat, actualment coneguda com l’antic restaurant Hostal de Can Vila. La masia serà l’actriu principal i protagonista de la nostre història i d’ella en parlarem, des del seu naixement fins a la seva decadència.

2. La història

Al segle IX, tot el territori que avui comprèn els municipis de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor pertanyien al comte de Barcelona. En un procés de repoblament del territori, el comte cedia part de les seves possessions a persones que, d’una o altre manera, li havien servit  fidelment.

Un d’aquest territoris fou una petita vall situada a llevant del terme municipal de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor que neix a la Serra Llarga, a prop de can Segarra, i morint en la confluència amb la vall de Vilamajor, just on les dues rieres s’uneixen. Era la coneguda com a Vall Seca, que posteriorment esdevindrà com la Vallserena.

En la seva part central, el compte autoritzà que una nissaga de gentils homes exercissin el domini de l’indret. Van rebre el nom de Ballseca, Vallesicha, Valsequa, Vallseca, Ballsecà i finalment Vallescar.

Els Vallescar va aixecar a principis del segle XI una casa forta amb una torre destinada a la defensa i protecció del domini que tenia assignat.

L’única font que tenim de com era la casa és un plat de ceràmica del segle XVIII que va ser trobat en una intervenció arqueològica a les latrines de la casa Dardenyà, molt a prop de la casa que els Vallescar tenien a Barcelona.

En la il·lustració que apareix en el plat es troben representats 4 edificacions. La més representativa és una torre circular amb la part superior enderrocada. Al costat dret hi ha una estructura asimètrica amb una petita torratxa situada a la part posterior. Finalment, a la banda esquerre roman una casa amb estructura de masia que, sembla ser l’únic edifici que ha romàs fins l’actualitat.

Per situar actualment a la masia de can Vallescar , la trobaríem a la banda de llevant de la urbanització de can Vila, just darrer del carrer PInatell. Es pot observar anant pel camí que mena de can Vila al poble de Sant Antoni per can Cortera i can Costa.

De l’antiga construcció no ens ha quedat cap resta degut a les successives reformes i renovacions que ha tingut la casa. Hores d’ara podem albirar una masia de dos alçades  amb sostre a dues aigües perpendicular a la façana principal.

No es té un coneixement exacte de quina era l’extensió de terreny cedida pel Comte de Barcelona però l’existència d’una antiga torre medieval situada en el carrer del Castell de la urbanització Vallserena, podria ser un indici que els Vallescar tindrien el domini sobre la zona. Cap al sud,  just en la confluència de la riera de Vallserena i la de Vilamajor, trobem  el mas Soler, una propietat de la família Soler Gavarell, que posteriorment fou la propietària del mas Vallescar. Per la banda de ponent, els límits els hauria de posar ca l’Estapé, mentre que per llevant seria el mas Tramuntet.  En definitiva, nosaltres considerarem que la família Vallescar tenia el domini de totes les terres compreses dins de la Vallserena, des de can Segarra fins a can Soler. Actualment aquest territori comprendria els nuclis habitats de Vallserena i can Vila.

3. Els Prat

A partir del segle XV comencen aparèixer documents que fan referència al mas Prat de Vallescar. Que significa? L’existència d’una nova edificació construïda en terrenys dominats pels Vallescar, molt probablement  foren els corrals de  can Vallescar. On es va construir? En un prat on hagueren antigues pastures per ramats i segurament petites feixes de conreu. Hem de tenir en compte que  la casa es troba edificada en un lloc enlairat, lluny d’una font d’aigua, el que no permet una explotació agrícola extensiva. Deuria de ser una edificació petita, sense gaires pretensions.

El fogatge era un impost directe medieval creat en l’època de Pere III i es basava en els focs: un foc era una casa, una família, i per tant una part del territori i una unitat contributiva. Es varen fer 4:  el 1358, 1497, 1515 i 1553.  El mas Prat surt indicat per primera vegada en el fogatge de 1515, per tant, la casa es va edificar entre el 1497 i el 1515. Progressivament, a partir d’aquest moment, els habitants de la casa van perdre el topònim Vallescar i foren coneguts  amb un únic cognom, Prat.

Durant els següent segles el mas fou administrat per la nissaga Prat. Trobem nombrosos documents que ens parlen de diferents membres de la família, principalment dels hereus.

En Pere Prat Parera, propietari de can Prat, va decidir vendre el mas i les terres el 3 de desembre de 1920 a Alejandro Dalmau. Finalitzaven més de 400  anys de domini de la masia per part la família Prat. Poc li va dura la propietat al senyor Dalmau atès que el 23 d’octubre de 1925 ho va vendre a Antoni Manté Adroher de Llinars. El 26 de gener de 1930 l’Agustí Vila Vila li va comprar al senyor Manté el qual va mantenir la propietat durant  més de 30 anys.

4. Els Vila

Francesc Vila Pellicer , un escombriaire emprenedor va veure negoci en la pelleteria. Quan va poder econòmicament va fundar l’empresa “La Anònima de Pieles” dedicada l’adob de pells. L’adoberia o indústria adobera és el procediment per a fer que la pell de determinats animals no es descompongui o podreixi un cop separada d’aquest sinó que es conservi per a poder-la utilitzar. La seu es trobava al barri de Sant Andreu, concretament entre els carrers Joan Torres cantonada passeig Torres i Bages.

En Francesc es va casar amb la Maria Vila i Renom establint el domicili en el carrer Major de Sant Andreu número 99 de Barcelona . Tingueren tres fills:

• Agustí que es va casar amb Josefa Margarit Ràfols anant-se a viure al carrer Progrés número 2 de Barcelona
• Maria que es va casar amb l’Antonio Bordas Tordera establint el domicili conjugal al carrer Sant Andreu número 207 baixos
• Enrique

A l’any 1923 el patriarca va morir deixant com a hereu al primogènit Agustí Vila i Vila. L’empresa va passar a nomenar-se “La Anònima de pieles. Sucesores de F. Vila”

L’Agustí va saber treure profit de la Primera Guerra Mundial aliant-se amb la família Rothchild per la venda de cuir a Alemanya. L’empresa es va expandir enormement amb la construcció de fàbriques a Lorca, Casablanca i Anglaterra. La família Vila va viure un període d’esplendor econòmic.

L’Agustí Vila i Vila i la Josefa Margarit van tenir tres fills:

• Francesc Vila Margarit que va contreure matrimoni amb Maria Botella Cerdan.
• Maria Lluïsa Vila Margarit va morir a una primerenca edat
• Agustí Vila Margarit que va casar-se amb Josefa Bardia Giralt pertanyent a una acabalada família de Barcelona que estiuejava a Sant Antoni de Vilamajor, a la casa can Castelucho.

4.1 Els Vila i Vilamajor

Desconeixem la raó que va vincular els Vila amb Sant Antoni de Vilamajor. Una teoria, gens contrastada, podria ser la relació familiar que podria tenir  en Francesc Vila Pellicer amb els Pellicer de Vilamajor, una família estretament vinculada  amb Sant Antoni.

Per la raó que sigui, l’Agustí Vila i Vila va decidir, el 26 de gener de 1930, comprar  a Antoni Manté Adroher l’anomenat manso Prat i can Tramuntet i unes 86 hectàrees de terra i boscos per 120.000 pessetes.

A partir d’aquell moment Can Prat es va convertir en Granja Prat

Al contrari del que es podria pensar, Agustí Vila va continuar amb l’explotació de les terres adquirides i l’estabulació de diversos tipus de ramats, preferiblement per extreure les preuades pells. La Granja Prat seguia sent una explotació ramadera i agrícola però donant-li unes millores perquè fos més còmoda i agradable pels nous propietaris. No podem considerar que l’objectiu de la compra fos per fer estiueig.

4.2 Requisa de can Prat

Poc li va durar l’alegria a l’Agustí Vila amb la seva adquisició.

L’esclat de la Guerra Civil espanyola va provocar que Agustí Vila Vila, com industrial i membre de la burgesia barcelonina i catalana, es refugiés abandonant les propietats que tenia a Vilamajor. Va marxar a viure a un hotel de Niça.

Un Comitè provinent de Granollers encapçalat per un tal Espinalt, va anar a buscar al jutge popular de Vilamajor, en Carles Baldé Boix, demanant-li pugés al cotxe i els acompanyessin fins a la Granja Prat. Varen anar juntament el Mora, Cucurella i Marquesó, tots veïns de Vilamajor, i un cop arribats a la granja van comunicar-li als treballadors que la granja restava requisada sota l’excusa que el seu veritable propietari havia desaparegut abandonant les instal·lacions i els treballadors.

L’1 d’abril de 1937 els representants dels Sindicat agrícoles de Vilamajor i la Força oficialitzen la requisa de can Prat. Cada sindicat administra la part que li pertoca del seu terme municipal. El sindicat La Força designarà un masover que es dedicarà a la cria de bestiar i posar de nou en marxa els conreus. Els beneficis aniran als sindicats.

Malauradament alguns socis del Sindicat va aprofitar la situació per beneficiar-se, com Esteve Arquer Filbà, membre de la Junta Directiva del Sindicat Agrícola de Sant Antoni de Vilamajor, que fou requerit pel veí Pau Nadal perquè li donés un cop de ma per conduir dues vaques de la granja Prat. Les persones encarregades de fer l’entrega del bestiar foren un tal Mora i un tal Pongol. En Josep Bruguera Costa, President de la Junta de compres del Sindicat Agrícola, a mitjans de 1937 va intervenir 3 vegades per tallar l’alfals dels terrenys de la Granja Prat. Albert Sagrera Bertran va comprar els dos darrers vedells procedents de la finca Prat per 280 pessetes al Sindicat Agrícola. En un altre ocasió es varen portar mobiliari de la casa com 3 llits petits, 3 matalassos, cadires, flassades, llençols i una estàtua amb llum que van traslladar a l’ajuntament perquè eren propietat del Comitè de Vilamajor. Altres mesures del Sindicat fou donar permís per conrear en un terrenys dits L’Artiga i portar altres ramats de bestiar a les terres pertanyents a la granja.

El 30 d’abril es va procedir a retenir provisionalment tots els saldos dels compte bancaris i d’estalvi i els valors mobiliaris i altre efectes dipositats en establiments bancaris .

Agustí Vila Vila va poder recuperar la Granja Prat al 1939, quan va finalitzar la Guerra Civil. Li van treure dos caps de bestiar, un cavall i molts objectes de l’interior de la masia per una valor aproximat de 3.000 pessetes.

4.3 Can Vila i el franquisme

Acabada la guerra i amb la instauració del franquisme, Agustí Vila va poder recuperar totes les seves possessions, entre elles la granja Prat, a la qual li va començar a nomenar com a can Vila.

Va voler ampliar les possessions amb la compra de noves parcel·les: el 2/3/1944 a Ricard Vidal Tubau, el 8/3/1945 a Miquel Agustin Toha, el 12/1/1945 a Magdalena Fradera Vila i Ramon Terradas Fradera, el 7/3/1946 a Mercedes Pasarell, i el 27/3/1947 i 2/4/1943 a Josep Prat Parera. El territori va créixer fins les 193 hectàrees contenent tres cases: manso Prat, can Tremuntet i La Noria.

Les seves dues masies, can Vila i can Tremuntet, varen continuar essent un centre d’explotació agrícola i especialment ramadera amb ramats de vaques, xais, porcs i conills, dels quals aprofitava les pells per la seva indústria d’adobs. Al 1947, el senyor Vila va nomenar masover a Joaquim Montasell Genís el que qual es va fer càrrec de la gestió del mas Vila i les seves explotacions.

L’accés es realitzava pel camí de La Farinera travessant la riera de Vallserena, els vianants per una petita passera que hi havia a ma esquerre, mentre que els vehicles ho feien per sobre d’unes canonades cimentades per on discorria l’aigua. Sovint, quan hi havia pluges fortes, l’aigua anava per sobre la passera i les canonades fent impossible la circulació.

El camí continuava seguint el que actualment és el carrer del Pi per desviar-se posteriorment pel carrer Pinatell, on es trobava la Noria amb el seu estanc, i s’enfilava pel carrer Bolet fins arribar a les portes de la casa.

Can Vila era la masia principal. Al voltant d’ella hi havia tota una sèrie d’edificacions que donaven servei a l’explotació amb la intenció de fer-li el més rendible possible.

4.4 La masia

La masia havia evolucionat al llarg dels segles, passant de ser la petita edificació del segle XV a l’enorme masia basilical de començaments del segle XX. Construïda en planta baixa, pis i la part central com a segon pis, coberta a dos vessants, perpendicular a la línia d’una façana orientada a migdia, a la qual s’hi entra per una porta d’arc de mig punt dovellat de pedra, i la resta d’obertures finestres de pedra d’arc pla. La casa havia estat modificada, probablement en el segle XVI, afegint un tercer pis amb estructura basilical, on es va posar el gra recol·lectat , el més lluny possible dels animals.

4.4.1 L’era

Espai allargat i encaironat de forma gairebé rectangular al sud-oest de la casa amb paret baixa pel costat de ponent on tenien la serradora a un nivell més alt, amb la pallissa i les corts a continuació cap al nord, i lliça de protecció a les altres cares. Després de la urbanització de can Vila es va pavimentar l’entrada des del carrer del Pi i va desaparèixer.

Es batia amb els animals propis, tres eugues de cria que també servien per treballar la terra i fer transport anomenades “Marina”, “Canela” i “Morena”, es ventava amb forca fins que arribaren les màquines de batre. Es bastien alguns pallers de palla a l’era, encara que, majoritàriament, anava guardada a la gran pallissa de la casa.

4.4.2 El barri

A finals del segle XVI i durant el XVII, el conjunt d’edificacions del ma s’envoltà d’un mur anomenat barri, que convertia la masia en un nucli tancat. S’accedia al seu interior mitjançant una portalada que estancava durant la nit amb els batents de la porta de fusta massissa i el tauladet de coberta.

El barri fou enderrocat després de la Guerra Civil

4.4.3 El safareig

El safareig de forma rectangular de 5×6 m, sobre el marge superior ran el camí d’entrada al sud-oest de l’era, al qual s’hi puja amb quatre graons, amb un safareig més petit quadrat situat a l’interior, a la punta nord-est, amb rentadors en aquesta part i a tota la cara de ponent del gran.

Normalment es rentava en el petit per això es féu la construcció d’aquesta forma, per no embrutar l’aigua per regar; tanmateix, quan es renovava l’aigua, aleshores podien fer servir el rentador gros.

L’aigua la pujaven del pou de baix a Vallserena, que servia per omplir el pou de dalt quan aquest afluixava, i d’aquest anava al safareig, on encara es veuen els tubs reguladors d’entrada i sortida de l’aigua.

Abans de la construcció de la piscina, es solia emprar com lloc per refrescar-se.

4.4.4 El pou

Actualment inexistent, tenia forma quadrada amb els dos pilars de totxo, antigament anomenat el pou de dalt, que rebia l’aigua del pou de baix que tenien a Vallserena.

4.4.5 Les corts

Hi havia molt bestiar al mas, eugues de cria, vaques, porcs, aviram, amb un important femer a la part posterior, això permetia tenir un adob important per a les parts de conreu propis, terres de regadiu que rebien l’aigua del safareig ran de l’era.

En el costat dret s’aixecava un edifici de notable dimensió que acollia les cavallerisses, les gallines, xais i paller en el primer pis. Posteriorment es va convertir en les oficines dei magatzem de la urbanització.

4.4.7 El paller

A la part posterior de la casa hi havia una edificació que servia com a paller.

5. La urbanització can Vila

El 27 de juny de 1952 l’Agustí Vila Vila va morir als 74 anys. En el testament va estipular deixar can Vila en usdefruit vitalici a la seva esposa Josefa Margarit Ràfols, i quan ella mori , l’usdefruit passarà al seu fill Agustí Vila Margarit. La propietat de la finca la deixa als seus nets Francesc i Antoni Vila Botella amb la condició que no podran vendre o disposar del béns fins que tinguin 40 anys, amb l’excepció que hagi l’aprovació de Salvador o Josep Maria Sorjús Roig, advocats i marmessors, i amb autorització judicial sempre i quan els beneficis obtinguts anessin destinant a la compra de nous habitatges o valors.

De la resolució testamentària sobten diversos aspectes com la no participació d’un dels fills, en Francesc Vila Margarit, segurament desavinences familiars; al nomenament com usufructuari i no com a propietari de la finca al seu altre fill, Agustí Vila Margarit, que respon a no tenir descendència ; la imposició als néts de no vendre les propietats fins que no tinguessin 40 anys ; finalment la confiança plena en el marmessor Sorjús Roig perquè es complissin les voluntats dels testador.

Mentre, can Vila continuava sent un centre d’explotació agrària, ramadera i aprofitament de la fusta amb una serraria. Al capdavant hi havia en Quim Montasell, masover que residia en la casa pairal.

A principis de la dècada dels seixanta, en ple boom econòmic espanyol i aprofitant el valor paisatgístic de la zona, el promotor urbanístic Àngel Gràcia va proposar a la família Vila la conversió de la finca can Vila en una zona residencial. La família va acceptar la proposta i van iniciar el procediment administratiu per convertir can Vila en una urbanització.

A partir del 21 de juliol de 1964, malgrat que no hi ha permisos administratius, comencen a publicitar-se en diversos mitjans de comunicació la compra de parcel·les a la urbanització can Vila.

El 15 d’octubre de 1964 es presenta el Pla Parcial de l’ordenació de la finca can Vila, amb la finalitat d’establir un àrea, de 105 hectàrees, del tipus residencial en forma de Ciutat-Jardí extensiva i constituïda per un conjunt d’habitatges aïllats de tal manera que l’obligada vegetació harmonitzi amb la riquesa forestal de la finca per aconseguir una solució que respecti els valors paisatgístics de la zona. La plena ocupació de al ciutat-jardí acolliria unes 3.500 persones repartides en 693 parcel·les. El projecte el va realitzar l’arquitecte Tarrades i l’aparellador el senyor Bravo.

La primera parcel·la es va vendre als qui eren els masovers de la Nòria , Josep Bayes i Eulàlia.

Està previst la construcció d’una zona hotelera amb 50 habitacions i 100 apartaments, una zona comercial de 2.300 m2 , una zona verda i una zona esportiva amb piscina, camps de futbol i bàsquet. El cost total es va calcular en 68.000.000 pessetes.

La finca Vila, en aquells moments, es propietat de Francesc Vila Botella, major d’edat, i d’Antoni Vila Botella, menor d’edat, tenint l’usdefruit el tiet Agustí Vila Margarit.

Totes les parts estaven d’acord amb la transformació de l’explotació agrícola en una ciutat-jardí, però hi havia el problema que l’Antoni Vila era menor d’edat i no podia participar en el negoci. Es va solucionar fent una demanda al jutjat.

El 7 de novembre de 1964, el jutjat de primera instància de Terrassa emet un auto sobre la demanda presentada per Francesc Vila Margarit, com representant legal del menor Antoni Vila Botella, perquè s’autoritzés la venda de la finca can Vila sota l’excusa que la finca és improductiva des del punt de vista agrícola i forestal i que la proximitat als pobles de Vilamajor fa que dins d’un temps hagin d’estar destinades a edificacions urbanes el que redundarà en uns grans beneficis que es destinaran a la formació acadèmica del menor. El jutge autoritza la venda, no per menys d’1,5 milions de pessetes, en conjunt o per parcel·les, que s’ingressaran en un compte d’estalvis a nom del menor i gestionat per Salvador Sorjús Roig i de la quals no es podrà extreure cap diner sense autorització judicial.

El 4 de febrer de 1965, davant de notari, els dos germans donen poder a l’Agustí Vila Margarit perquè gestiona la venda de. parcel·les de la urbanització de can Vila. A partir d’aquell moment el pes de la promoció la portarà ell, juntament amb l’Àngel Gràcia, el seu germà Josep Gràcia i l’advocat Sorjús Roig. Al principi varen portar un venedor que es deia Reyes que s’encarregava de la part comercial juntament amb el Quim Montasell. Com a secretària estava la senyoreta Montse.

El projecte inicial no fou aprovat, desconeixent les causes, però possiblement foren administratives i urbanístiques. La qüestió es que es va haver de fer una nova planificació i distribució de carrers i parcel·les.

El 4 de març de 1966 s’aprova, provisionalment, el Pla Parcial d’ordenació de can Vila del que son promotors Agustí Vila Margarit i Antoni Vila Botella per part dels ajuntaments de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor.

El 20 de setembre de 1966, la Comissió Provincial d’Urbanisme, aprova definitivament el pla d’urbanització començant les obres.

De les primeres infraestructures que es varen construir foren les instal·lacions esportives (pistes de tennis, camps de futbol-sala i bàsquet i un frontó), una piscina de les més grans de la contrada.

Es va fer un restaurant que, en un primer moment, el va portar un matrimoni gran , el senyor Joan i la senyora Pepita de Mataró. Al cap d’un parell d’any ho va agafar l’Agapito Campos i el seu germà, que vivien a la masia. El restaurant es va convertir el centre neuràlgic de la urbanització. Venien molts autocars i vehicles per passar el dia, primer a la piscina i zona esportiva, després al restaurant i finalitzaven amb al venda de parcel·les, o sigui, primer tastaven el producte i després el venien.

Quan el germà de l’Agapito va morir va decidir deixar can Vila i adquirir el restaurant el “Jabali de Oro” situat en la collada de Parpers.

Posteriorment es va fer càrrec, durant molts anys, la filla petita de can Llança , la Lola i el seu espòs Lluis Collet, que gestionava la piscina i el restaurant a la vegada.

Després es va fer càrrec, durant poc temps, un francès i un veí de la urbanització, el César Augusto. Finalment i durant dos anys, el va gestionar en Xavier Guiu que ho traspassà a Miquel, l’actual propietari.

La zona comercial mai es va portar a terme.

El Quim Montasell, l’antic masover, va continuar vinculat a la família Vila fent de venedor de parcel·les. Les primeres que es venien eren les més allunyades del poble i aquelles que tenien més pendent, per tenir millors vistes. Molt aviat es varen començar a construir les primeres cases.

La urbanització estava pensada com a lloc de descans de caps de setmana i principalment d’estiueig. Poc a poc les parcel·les es van anar venent i es varen construir nombrosos habitatges.

Entre el 2000 i el 2010 , la segona residència es va convertir en primera augmentant considerablement la població fins que es va estabilitzar per manca de parcel·les per urbanitzar.

La urbanització de can Vila actualment té una població estable superior als 1.000 habitants que en època d’estiueig augmenta amb l’arribava dels que encara tenen la segona residència.

BIBLIOGRAFIA

AVENTÍN, Mercé .La familia ante la muerte: el culto a la memòria. En La familia en la Edad Media (XI Semana de Estudios Medievales. Nájera, 2000). Logroño, IER: 387-412.

AVENTÍN, Mercè. Vilanmajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Editorial Ausa. 1990.

Colomer i Roma, Pere, “ La política de la piel. El sector curtidos en España (1940-1980). Revista de historia industrial. Nº 24. Año 2003

Programa oficial de la Fiesta Mayor de setimebre de Santa Coloma de Gramanet.

La Vanguardia Española. Sabado 28 de junio de 1952, Martes, 2 octubre de 1984, Lunes 16 de junio de 1916, 18 de juny de 1953, 17 de novembre de 1946.

Causa General. Archivos Estatales

BARBANY, Carme; CANTARELL, Cinta; DANTÍ, Jaume; GARCIA, Maria Rosa; RIBAS, Pere; TERRADES, Maria Encarna. De la balma a la masia. L’hàbitat medieval i modern al Vallès Oriental. Treballs de MDG 2. Museu de Granollers.

Comissió de responsabilitats. Expedient 5060 de l’any 1937 Determinació de responsabilitats i apropiació de béns d’Agustí Vila Vila. Generalitat de Catalunya

Entrevista personal amb Esteve Arque Aguilera, Azucena Roig Cullell, Montse Mateu i Pere Montasell.

VALLESCAR Y PALLÍ, Pedro. La casa de Vallescar de Vallserena. Barcelona. 1947.

GARCIA-PEY, Enric. La Vilanova de Vilamajor (Sant Antoni de Vilamajor). Nom de cases, indrets i persones. Sant Antoni de Vilamajor.2022

Arxiu històric Sant Antoni de Vilamajor

Arxiu històric Sant Pere de Vilamajor.

DANTÍ, Jaume. Propietat reial i béns comunals al Vallès a l’època moderna. Ponències. Centre d’Estudis de Granollers.

Sarrablo Agureles, Eugenia. El Linaje Vallescar. Hidalguia. Revista de genealogia, noblesa y armes. Mayo-Junio (nº22). Madrid

Fogatges de Catalunya. Anys 1358, 1497, 1515 i 1553.

https://www.scgenealogia.cat/docs/buidatges/fogatges.htm