En cas que un pagés volgués vendre la seva propietat, el senyor es reservava un dret de prelació o fadiga de trenta dies, es a dir, un termini dins del qual ell, abans que ningú, podia recomprar el domini útil. Passat aquest termini sense fadigar, el pagès podia vendre la terra però havia de pagar al senyor el lluïsme o foriscapi.

La cugucia o adulteri era la pena imposada pel senyor jurisdiccional sobre els béns de la muller adúltera, però a partir del segle XIII els senyors directes de masos i bordes s’apropiaven d’aquesta institució de dret públic i la convertiren en un mal us del dret privat. Llavors la pena que els senyors imposaven consistia en la totalitat o la meitat dels béns de la dona adúltera, segons si hi havia hagut o no consentiment del marit.

La intestia era el mal ús a què eren sotmesos una part dels pagesos catalans en el cas de morir sense fer testament pel qual el senyor feudal percebiala tercera part de les herències.

L’eixorquia devia consistir en la llegítima de l’herència dels pagesos que haguessin mort sense deixar descendència, és a dir, la tercera part dels béns mobles i semovents.

La questia que consistia en el lliurament d’una tercera part dels fruits que es collien a la terra.

La tasca era la part del forment i del vi que s’havia d’entregar.

La lleuda o l’impost que gravava l’entrada de mercaderies a les ciutats o viles on hi havia fira o mercat.

L’alberga o el dret d’allotjar-se en un hostal o posada.

El furnàtico que s’havia de pagar per coure el pa en el forn del senyor.

El locídium per llossar les eines a la ferreria.

La bolla que era la contribució que pagaven els teixits.

La redempció que era la forma d’extinció d’una servitud mitjançant una quantitat pagada anteriorment.

El lluïsme que era el dret que tenia el senyor de rebre una part del valor d’uns béns que es transmitien a tercera persona.

Els censals que era el dret a percebre una pensió anual com a contrapartida d’un capital donat amb la garantia de béns immobles, en cas d’incompliment el responsable havia de pagar la tercera part del deute a la batllia.

El violari que otroga la facultat de percebre na pensió periòdica de diners durant la vida d’una a dues persones.

L’alou el tenia el senyor posseïdor de masos, cases i terres que habitaven i conreaven els vassalls.

L’església percebia una part de la collita que s’en deia el delme que cobrava el delmer, i la casa delmera o la casa del delme era on calia portar els delmes. A Sant Antoni encara tenim la casa del denme que es troba situada a la plaça.

Els reis i comtes dels segles XI al XIV no tenien un castell ni un palau que fos la seva residència habitual, sinó que es passaven la vida recorrent els seus dominis, amb els seus servidors i secretaris que tenien compte dels llibres oficials, els quals eren transportats en acèmiles. D’aquesta manera coneixien els pobles, els llocs i els castells, i tractaven els seus vasalls, els quals podien exposar personalment les seves queixes i les seves necessitats. La família reial quan visitava els pobles havia de pagar les despeses que feia, tant si era pa i aliments, com llenya, espelmes o pinso per les cavalleries. Per això els pobles havien de pagar uns tributs que es deien “cena de presència “ o “cena d’absència “. Si quan anaven no cobraven la cena, no havien de pagar les despeses que feien, però si cobraven el tribut que no hi anaven ( “cena d’absència “ )