Amb motiu de l’atorgament del títol de fill adoptiu a Pompeu Fabra, el Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor va emetre un informe.
En aquest article podeu llegir la part històrica de dit informe.
CONTETX: LA GUERRA CIVIL
ESPANYOLA
El 18 de juliol de 1936, el general Francisco Franco s’aixecà en armes
contra el règim democràtic de la II República donant inici a la Guerra Civil
espanyola.
En aquells moments, la primera dona regidora de l’ajuntament de Barcelona,
Maria López de Sagredo, tenia llogada la casa La Jardinera del nucli històric
de Sant Pere de Vilamajor, una de les cases de la família de Miquel Cortès.
Fruit de l’amistat amb la regidora, Pompeu Fabra i Poch visqué temporalment a
la casa del costat, també de la família Cortès, anomenada «La Tulipa». Uns dies
abans de l’inici de la guerra, López de Sagredo i altres personalitats, com el
Cònsol d’Egipte, que s’estava a can Duran, van abandonar el poble. Pompeu Fabra
no marxà i es quedà a La Tulipa.
El 20 de juliol de 1936, un cop començada la Guerra Civil espanyola, un
escamot armat va entrar a Sant Pere de Vilamajor per tal de perseguir i matar
capellans, malmetre i cremar l’església i les ermites del municipi i tot el
material religiós que es trobés, a més d’endur-se les campanes del campanar per
a poder fondre-les i obtenir, així, material de guerra, ja que el bronze era un
material molt preuat. Alguns veïns ja havien fet amagar a mossèn Geli cap a
Cànoves perquè no l’afusellessin.
A punta de pistola, l’escamot obligà al campaner, el Sr. Sauqué de cal
Ferrer, a descollar les campanes i llançar-les avall. De les quatre campanes
que hi havia al campanar de Sant Pere de Vilamajor (la Gran, o «de les hores»;
la «de les Oracions», la «dels Difunts» i la Petita, o «dels quarts»), se n’endugueren
dues: la de les Oracions i la dels Difunts, deixant les campanes Gran i Petita
per poder tocar els tocs civils. La campana dels Difunts, al caure, va malmetre
part de la cornisa de llevant, mentre que la campana de les Oracions caigué davant
la façana de migjorn i, de l’impacte, malmeté la muralla i caigué de
bocaterrosa a la pujada de l’església.
Durant els següents cinquanta-dos anys el campanar només tingué dues
campanes. El 29 de juny de 1988, per la Festa Major, es van col·locar tres
noves campanes: l’Anna (Oracions), la Laia (Difunts) i la Maria (Quarts). La
campana Gran (de les hores), de 1776, encara es
roba en funcionament a dalt del campanar, mentre que la campana Petita
(dels quarts) es troba retirada en exposició a la Mongia de Vilamajor.
Diversos veïns del poble n’han donat el següent testimonis:
«L’avi el volien agafar
perquè era amic del rector. Estava inscrit en unes llistes a Granollers, que l’havien
de venir a buscar. Aleshores, ve l’avi i diu: “Noia, hem de marxar. Diuen que han
de venir a cremar l’església i a lo millor ens cremen totes aquestes cases
nostres d’aquí”.
I després quan li va semblar que ja va estar calmat, var dir: “Tornem a casa”. I quan som aquí als Quatre
Camins veiem fum que cremaven l’església. Vam fer mitja volta i vam tornar cap
a can Pau de Brugueres uns quants dies més.»
Rosa Cortès i Oliva
«Van perseguir la religió, bàsicament
buscar matar capellans per eliminar-ho tot. No sé si eren anarquistes o bé del
POUM o de qui fos. Un grup o altre… no controlat, perquè no crec que fossin
els republicans.»
Mn. Josep Poch i Ruestes
«Quan van dir que havia esclatat la
guerra, va venir un cotxe d’aquests descapotables i hi anaven cinc o sis
persones amb fusells, vestits de vermell, que deien que eren la FAI i que eren
de Granollers. I van tirar una campana del campanar daltabaix.»
Pere Icart Serra
«Quan van tirar la campana a terra ja
feien apartar tota la gent de per aquí. Va caure, va fer un sot molt gros i de
rebot va saltar la muralla (que va fer malbé una mica de muralla) i l’empedrat
que hi ha aquí pujant l’església… va quedar allà… així, de bocaterrosa.
Aleshores deien que era per fer material de guerra.»
Jacint Pujol Filbà
Fruït del saqueig, es va cremar els retaules i mobles de l’interior de l’església
de Sant Pere de Vilamajor, van robar i destruir les relíquies i material de
valor com creus de metalls preciosos, làmpades d’aranya, canelobres, i també es
van destruir pedres amb imatges esculpides a les claus de voltes de la nau i d’algunes
capelles. Un dels elements patrimonials de més valor, el retaule del segle XVI del
pintor vigatà Joan Gascó, es va perdre en aquest incendi.
Atesa la situació traumàtica viscuda, mossèn Moisès Geli, aleshores rector
de la parròquia, demanà al bisbat ser rellevat del càrrec. El 5 de gener de
1940, Francesc Canellas fou nomenat nou rector de Sant Pere de Vilamajor. El
rector Francesc Canellas deixà per escrit el següent testimoni sobre les seves
primeres impressions de l’interior de l’església:
«Su
grande y espaciosa fábrica, sin ventanales ni puertas, con el pavimento
maltrecho, las tumbas arrancadas, las paredes, bóvedas y arcadas ennegridas [sic], quemadas, mejor, requemadas,
sin barandillas en el coro, con solo el hueco de la columna donde había el púlpito;
igual desastre en el baptisterio en donde antes había dos dependencias, una de
las cuales contenía los objetos de más valor… En fin, un templo antes llamado o
conocido como la “Catedral del Vallés” no tanto por las dimensiones como por el
gran valor que contenía, con su célebre y valiosos retablo, con sus diez
altares bien provistos de todo… profanado, expoliado, robado, destruido o
quemado todo su contenido, primero en su mínima parta por unos pocos
desalmados, muy jóvenes de Granollers y después en su mayor parte –pues fue
quemado en su mayor parte todo dentro– por otros, mujeres y hombres de nuestro
mismo pueblo… Dios se apiade de sus almas y los tenga de su mano[.]»
Mn. Francesc J. Canellas
En referència al seu antecessor, mossèn Canellas digué:
«[…] comprendo muy bien
el descorazonamiento de mi antecesor, que había visto y vivido el estado
floreciente y la riqueza de nuestro templo y después de la revolución marxista,
tuvo que contemplar su estado lastimoso, vergonzoso… Palpó asimismo las muchas
obras necesarias que en la casa Rectoral [sic] debían practicarse después de haber sido habitada por el
Comité y desbalijada [sic] por
este y otro. Por todo lo cual y sabedor por experiencia que la voluntad
práctica del pueblo o parroquia no responde ni de lejos a su posibilidad, me explico
que el sufriese una especie de depresión de ánimo que le encaminase repetidas veces
al Obispado, como me consta, pidiendo encarecidamente el traslado a otra parroquia.»
Mn. Francesc J. Canellas
A més de l’església de Sant Pere de Vilamajor també foren saquejades i
cremades l’esglesiola de Santa Susanna, l’ermita de Sant Elies i les capelles
de Sant Joan de Cavallar, de Sant Josep de can Vidal i de can Derrocada.
FETS I TESTIMONIS
Quan el 20 de juliol de 1936 l’escamot armat de la FAI es presentà al poble
i pujà a la plaça de l’església, nombroses persones s’hi agruparen al voltant
per veure què passava. Segons els testimonis, enmig dels presents hi havia en
Pompeu Fabra i Poch, qui, en veure els atemptats en contra del patrimoni, fou l’únic
que alçà la veu i s’adreçà a l’escamot revolucionari per intentar de
dissuadir-los. Alguns veïns ho recorden de la següent manera:
«I
van pujar a dalt de la plaça amb el cotxe i van baixar, armats. I va pujar un
senyor que era en Pompeu Fabra i allà es va expressar molt l’home que no ho
fessin, que hi havia molt valor, que hi havia patrimoni de no sé què… O
sigui, que va fer un esforç de tot lo que va poguer i inclús si no s’hagués
retirat potser li hagués anat malament. Saps què vull dir? Van fer una pila de
bancs al mig, els van ruixar i van fotre foc i se’n van anar.»
Isidre Serra Paytuví
«Em sembla que [en
Pompeu Fabra] estava en una de les cases de can Cortès, que hi va estar un
temps… i va ser l’únic que va sortir aquí perquè no cremessin l’església.»
Joan Maixencs i
Subirachs
«[…] van amenaçar tant
[en Pompeu Fabra] que va desistir… I van cremar tots els tresors artístics
més que no valor d’or i plata: retaules, pintures que l’església havia anat
recollint de mica en mica perquè no es van pintar tots aquí ni per aquí.»
Mn. Josep Poch i Ruestes
«Des de l’habitació
nostra, que era aquí baix a la riera, veiem les llamarades… i se sentia els sants
que queien fent “Barrabàs!”.»
Maria Icart Serra
Segons aquests relats, l’escamot armat no es va dissuadir de cremar tot el
material religiós de l’interior de l’església ni d’endur-se algunes campanes;
ans van amenaçar en Pompeu Fabra, fent-lo callar i enretirar. De les quatre
campanes, tan sols la Gran i la Petita s’han salvat perquè no servien cap
funció religiosa, sinó que marcaven els tocs civils (les hores i els quarts).
Val a dir que, tot i que no hi ha testimonis que afirmin explícitament que el
fet que les campanes Gran i Petita s’hagin
salvat es deu a la intervenció directa de Pompeu Fabra, aquesta no és pas una
teoria forassenyada, sobretot si tenim en compte que altres campanes d’altres
pobles en què s’han produït altercats similars durant la Guerra Civil no han
tingut la mateixa sort.
BIBLIOGRAFIA
HERRERO BARO, Higini. Informe atorgament de l’honor de fill adoptiu de Sant
Pere de Vilamajor a l’il·lustre senyor Pompeu Fabra i Poch. Centre d’estudis de
Sant Pere de Vilamajor. 2013.