1. Introducció
Durant el primer terç del segle XX moltes poblacions catalanes van realitzar projectes d’expansió del nucli antic vers a terrenys rústics situats a extramurs. En el cas de les grans ciutats les raons eren òbvies: la població va créixer considerablement a causa de la Revolució Industrial deixant la ciutat medieval petita. En el cas de les poblacions més petites hagueren altres raons.
El pobles petits, com Sant Pere de Vilamajor, amb unes comunicacions deplorables (la carretera és un cul de sac), si volia millorar la qualitat de vida dels seus habitants, calia créixer demogràficament, calia crear una massa crítica que permetés establir uns serveis bàsics que generessin riquesa i d’aquesta manera, poder optar a noves infraestructures.
Per altre banda, l’antic nucli medieval era estructuralment molt difícil per fer un intent de modernització que garantís els serveis mínims de seguretat ,sanitat i higiene com clavegueres, aigua corrent, transport, comunicacions, etc. Cal afegir que les habitatges es trobaven en un estat lamentable de molt difícil solució.
L’expansió del municipi fora del nucli permetia dotar al nou territori dels serveis mínims, d’una millor qualitat sanitària i de seguretat i oferir noves oportunitats per construir, per créixer.
Un eixample és un terreny urbà que, de forma planificada generalment, es dedica a noves edificacions als afores d’una ciutat o poble. La primera Llei d’Eixample data de 1864 (29 de juny) assenyala que els ajuntaments poden urbanitzar els terrenys, expropiant-los per a vials i usos públics a la seva costa. En 1867 es consagra la tècnica planificadora amb el Reglament de la citada Llei d’Eixample, en el qual especifica la tècnica per executar el Pla d’Eixample, que ha de tenir Memòria, Plànols i Pla Econòmic per a la seva viabilitat. En 1876 es promulga una nova Llei d’Eixample de Poblacions que retoca alguns aspectes no bàsics. En 1892 el sistema es fa definitiu amb una nova Llei que regula els eixamples de Madrid i Barcelona i faculta al Govern per estendre-la a altres poblacions. Per aprovar cadascun d’aquests Planes Generals era necessària una Llei Especial.
Els eixamples es caracteritzen per seguir una quadrícula de carrers regular amb el que solen presentar una imatge característica peculiar, per la rectitud dels seus carrers i la seva homogeneïtat. La seva construcció solia ser lenta i al llarg del procés la regularitat de l’edificació i algunes de les normes no es respectaven.
En el cas que ens ateny, els principals destinataris foren ciutadans burgesos de Barcelona que cerquessin l’aire pur que oferia les muntanyes del Montseny vers l’aire contaminat de la industrial Barcelona. Volien seguir el model de La Colònia de Sant Antoni de Vilamajor que tant èxit i avantatges els hi va portar. També oferia l’oportunitat a famílies benestants del municipi poder invertir en la construcció d’habitatges per a ells o per a tercers persones. Finalment oferir oportunitats a empresaris que volguessin instal·lar els tallers o fàbriques en parcel·les equipades. Malauradament, amb freqüència, els eixamples es van convertir en zones d’especulació, ja que els propietaris dels terrenys van obtenir beneficis fiscals, i en funció dels seus interessos van poder mantenir solars sense construir mentre que en altres zones se superava amb escreix l’edificabilitat prevista.
La manca de recursos econòmics de l’Ajuntament obligava que el creixement del poble ( l’Eixample) s’hagués de poder portar a terme amb recursos privats.
El present article vol examinar el projecte de l’Eixample i la posterior urbanització del nucli vell i nou de Sant Pere de Vilamajor.
2.L’Eixample de Sant Pere de Vilamajor
El nucli urbà de Sant Pere estava restringit a la zona al voltant de l’església parroquial fruit de l’antiga sagrera del segle XI. Al llarg dels anys el nucli va créixer molt poc: el barri de Ripoll i la banda del riera de la plaça Major o de l’Església.
Gràcies a la construcció del pont al segle XVII, es començaren a edificar a l’altre banda de la riera. Eren construccions destinades a comerciants que volien aprofitar l’obligat pas de persones i mercaderies per dit pont per oferir-los serveis relacionats amb les cavalcadures, transport, hostaleria, etc.
En el mapa de l’any 1921 es veu clarament la dificultat existent en el nucli urbà medieval amb carrers petits i tortuosos i l’existència de dos habitatges més moderns a la plaça Major o Església i a l’altre banda del pont. Encara no s’havia urbanitzat al voltant de la carretera on hi havia camps.
Ignasi Bufalà, en representació de la seva esposa Maria Dolores Moreno propietària de can Derrocada i dels terrenys situats entre la masia i la riera, va proposar, al gener de 1931, a l’Ajuntament d’urbanitzar dits terrenys. Com establia la llei, va presentar el “Proyecto de urbanización parcial de los terrenos de Can Derrocadas sitos en San Pedro de Vilamajor”.
En la memòria del projecte s’especifica que l’extensió de l’àrea a urbanitzar és de 10.774 m2, dels quals 4.287 m2 corresponen a carrers, 1.681 m2 a superfície edificable i 5.968 m2 a espais lliures. La llei establia que només podia ser edificable el 50% de la superfície a urbanitzar, però en el nostre cas, representa el 15%. Perquè el propietari volia edificar tant poc? Ho justifica per la sanitat urbana, perquè segons el propietari l’existència d’espais lliure fa que la mortalitat disminueixi i, encara que sigui paradoxal, pel propietari preval la salut dels habitants al lucre que pot obtenir. Afegeix que cada edificació tindrà un pati de grans dimensions i una alçada de planta baixa més un pis per facilitar la ventilació i la lluminositat.
En la imatge aèria de l’any 1962 es pot observar l’Eixample encara per urbanitzar completament. Només existien els habitatges situats al nord de la plaça.
Un cop s’anés urbanitzant els carrers de can Derrocada calia dotar-los de nom: carrer Riera és el que va des de la carretera fins a can Duran, carrer dels Lledoners que va des de la riera fins a can Derrocada, el carrer Barcelona que va des de la fusteria fins a la carretera i el carrer Parera del Pla es el que va des de la plaça fins a la fàbrica, paral·lel al carrer Nou. Amb els temps els únics carrers que han mantingut el seu nom és el de Parera del Pla i el Nou.
El carrer Nou es va obrir l’any 1956 quan en Pere Icart Serra va demanar permís per aixecar un edifici i l’obertura d’un carrer, el qual estava projectat però sense estar urbanitzat, fins i tot hi havia un arbre al mig!!!. El promotor, interessat en obrir el carrer, paga la meitat de les despeses d’urbanització del carrer.
El carrer es va acabar d’urbanitzar amb la instal·lació d’una fàbrica tèxtil a la part nord de can Derrocada, on actualment es troba el local municipal La Fàbrica. La zona estava sense urbanitzar i l’ajuntament, per facilitar la instal·lació de l’empresa, va procedir a la seva urbanització inclosa la instal·lació elèctrica. Parlem d’un gran desembors monetari, 17.000 pessetes, una quantitat que no disposa l’ajuntament. Malgrat tot i donat que la fàbrica pot aportar vitalitat i feina als vilamajorencs a la vegada que permetia la construcció de nous habitatges a la zona, es decideix tirar endavant el projecte i que ja trobaran una solució al problema dels diners. Al final s’aconsegueix gràcies a l’aportació de 10.000 pessetes realitzada per Jaume Cortes Oliva i perquè el sindicat del metall aportarà el ferro que calgui. També s’urbanitza el carrer Nou per tal que els treballador de la fàbrica puguin accedir-hi sense dificultat.
La urbanització finalitza amb la pavimentació de la plaça Montseny i del carrer Riera l’any 1963 gràcies al Pla de cooperació de la Diputació de Barcelona que va concedir una ajuda de 159.000 pessetes.
3. La urbanització de la carretera
Qualsevol persona que volgués construir a l’Eixample havia de complir la normativa existent, però que succeïa amb la resta del nucli?. Es dóna la circumstància que la carretera, que es va obrir a principis del segle XX, va començar a omplir-se d’edificacions a partir del 1930 sense seguir cap criteri urbanístic.
L’ajuntament va intentar solucionar la irregularitat contractant un arquitecte i la imposició de normes urbanístiques. Una de dites normes es va establir el 8 de gener de 1943 quan s’acorda que la línia de façanes dels habitatges que donen a la carretera a la banda sud han de mantenir una distància de 10 metres respecte els edificis que tenen enfront a la banda nord. L’únic que es permet són els balcons, pèrgoles, tribunes, galeries i cossos buits. Els nous edificis tenien l’obligació de fer les voreres.
Observem a la imatge la diferència entre les noves construccions situades a la banda dreta, amb la vorera feta i respectant les distàncies, i les construccions de la banda esquerre més antigues.
Una de les primeres cases que es van construir a la banda esquerre de la imatge foren els xalets promoguts per Maria de Dolores Llanza (propietària de can Derrocada) l’any 1947.
Una de les primeres accions fou la creació d’una nova plaça, un nou punt de reunió dels veïns. Hi havia una zona que no estava urbanitzada però que en qualsevol moment podia construir-se un edifici i que rebia el nom de la plaça de baix o del garatge.
Els propietaris de can Caseta va cedir el terreny per fer-hi una plaça i l’arquitecte el va projectar en el pla urbanístic i es va elevar a la Comissió Superior d’ordenament provincial. Finalment el 16 de novembre de 1950 es va aprovar el canvi urbanístic i es varen començar a fer nous habitatges de varies plantes.
Actualment can Pere Pont és l’edifici on es troba la farmàcia; can Mestre, can Diamant i can Sorell del Pla és l’habitatge de can Baró; can Casetes i ca l’Albert són els habitatges situats al carrer comtes de Barcelona. La plaça del garatge és la plaçà dels comtes de Barcelona.
4. El nucli antic
No fou l’únic lloc que es va urbanitzar. Al 1959 es presenta el projecte per urbanitzar el carrer Cortès, plaça de l’Església i darrere Església.
Només quedava un carrer per posar-li el nom: el que anava des de can Vila fins a can Roca, un petit passatge que a instàncies del propietari de can Vila, en Francesc Xavier Armengol Pujol, es va dir passatge Parera de Canyes en honor al gran veí Jaume Pujol Planas
5. El terme municipal
A partir de finals de la dècada dels 60 i començaments del 70, es va aprovar la construcció de les urbanitzacions Refugis del Montseny, Vallserena, can Vila, can Ram, can Derrocada, Les Pungoles, can Sebastianet, Les Faldes del Montseny i can Miret.
En la següent infografia podem observar podem com ha evolucionat l’urbanisme a Sant Pere de Vilamajor en el darrer segle gràcies a l’any de construcció dels habitatges.
6. Bibliografia
– Expediente de aprobación de los planos de urbanización del terreno de Can Derrocada de este termino propiedad de Ignacio Bufalà. Año 1931. Arxiu Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.
– Actes dels Plens de l‘Ajuntament.
– Cadastre. www.Foro-ciudad.com
– Agraïments a Higini Herrero
