Al llarg del segle XIX i la primera meitat del  XX, era costum que els pagesos  de Vilamajor, després de vendre els seus productes al mercat, marxessin cap a les tavernes del poble a beure unes copes amb els amics i, sobretot, a apostar a les cartes i als daus. 

Alguns pagesos, animats per l’alcohol, apostaven tot el patrimoni que posseïen. En cas de perdre deixaven una família abocada a la pobresa.

Tal era la magnitud que les autoritats es van veure en l’obligació  d’actuar prohibint, o almenys controlar, els jocs. L’objectiu era evitar que caps de família es poguessin gastar tots els diners obtinguts en el mercat en jocs.

Un exemple ho trobem a SPV  el  22/12/1880 quan a les 00:00 hores, 4 Mossos d’Esquadra de Cardedeu varen intentar accedir a l’interior de la taverna que regenta el senyor Ozerans, però es van trobar que la porta tenia una balda per la part de dins que els impedia  accedir. Els Mossos es van veure obligats a trucar a la porta  la qual, passat un temps, fou oberta pel senyor Ozerans. Un cop varen accedir a l’interior varen comprovar que estaven presents els següents veïns:  Jaume i Josep Parera Sagrera, Juan Llobera Puig, Narcís Alzina Canal, Josep Tapias Cañellas, Jacint Duran Bachs i Projecte Font.  A sobre d’una de les taules varen localitzar una baralla de cartes el que fa fer sospitar a la policia que estaven jugant al Canet, un joc de cartes prohibit. Els Mossos varen escorcollar als presents i els varen requisar els diners que duien. 

El 30 de desembre de 1880 es varen obrir diligències judicials en el jutjat de primera instància de Granollers i es pren de declaració a tots  les persones que es trobaven al lloc. Tots els testimonis coincideixen en els fets: es trobaven en el despatx de la taverna quan varen escoltar una fressa molt gran a la porta veien com entraven els Mossos d’Esquadra els quals acusaven als presents de fer joc il·legal. Manifesten que ells estaven jugant al joc de cartes conegut com el bancandillo, el qual és lícit jugar, i que en cap cas estaven jugant al Canet.

Malgrat el control exercit per les autoritats, quan la taverna finalitzava el seu horari comercial  i tancava les portes, en el seu interior s’organitzaven timbes de cartes. En una d’aquestes timbes, en Jaume Cortès Brau, dit el “corteset” per la seva baixa estatura, propietari de can Pau, es va apostar casa seva en una partida de cartes. 

 Va perdre. Ho va perdre tot. La seva família es va veure obligada a marxar de casa seva cap a un incert futur. 

La família es va refer i va poder continuar endavant. El fill, en Miquel Cortes Coll , va regentar un negoci de flors a la ciutat de Barcelona, concretament al carrer Provença 529, que li aportà un bona capacitat econòmica. Eren els subministradors de flors de la reialesa!!!

En Miquel tenia un somni: poder recuperar la casa pairal de la família, can Pau, que va perdre el seu pare en una ridícula aposta de cartes. Va fer nombroses ofertes de compra als nous propietaris, però sempre rebia la mateixa resposta: no està a la venda

En lloc de rendir-se, a mesura que li donaven carbasses, en Miquel va anar adquirint propietats a la mateixa plaça de l’Església, ben acostat de can Pau.  Comprava les cases i les reformava donant-li uns tocs noucentistes.

La primera fou can Cortès, posteriorment la  Miquel Cortès (MC), la Dahlia i la Jardinera. 

 L’única que no va poder adquirir fou la casa de la llevadora del poble, l’Apol·lònia. El fill d’en Miquel, en Jaume, va poder adquirir la casa gràcies a un pacte amb la llevadora: si la cuidava fins la seva mort heretava la casa. Miquel va acceptar. Quan Apol·lònia va morir, Miquel va batejar la casa amb el nom de La Tulipa. 

La família Cortès va  poder mantenir la propietat de La Jardinera fins el 20 d’agost de 1936 on les autoritats republicanes  de l’ajuntament de La Força (SPV) varen ocupar-la per ser destinat a l’estatge del Sindicat d’Oficis  Varis del C.N.T, situada a la planta baixa, i del POUM a la segona planta.

No fou l’únic. També se li va ocupar la carnisseria  situada en la plaça de l’Església i que era propietat d’en Miquel per a ser destinat com a residència de La Cooperativa.

L’arribada del franquisme no va significar un canvi en la situació. La Jardinera va continuar expropiada  convertint-se en l’ajuntament de SPV entre 1940 i 1970. 

Finalment la família va poder recuperar totes les propietats.

Bibliografia:

Actes ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.

Arxiu Nacional de Catalunya

Entrevistes amb la família actual propietària. Especial agraïments a la Cedes i al Cristina.