El març de 1830 el rei Ferran VII publica la Pragmàtica Sanció de Carles IV aprovada per les Corts de 1789, i que deixava sense efecte el reglament de 10 de març de 1713 que excloïa la successió femenina al tro. La mesura perjudicava greument al germà de Ferran VII, en Carles atès que deixava de ser l’hereu al tro a favor de la seva neboda Isabel.
Quan Ferran VII va morir, en Carles no va acceptar a Isabel com a nova reina iniciant-se la primera guerra Carlina. A Catalunya fou poc important i com a molt hagueren petites partides de carlins que es convertiren bandolers o trabucaires, alguns dels quals es van assentar al Montseny.
El 17 de desembre de 1839, una columna de l’exèrcit regular d’Isabel va tenir un encontre amb una partida de carlins a Vilamajor que es va saldar amb un enemic mort i la fugida dels bandolers (Diari El Constitucional nº 191 del 30/12/1839).
Hagué una segona carlinada la qual afectà directament a Catalunya i la qual es desenvolupà entre el 1846 i 1849 (guerra dels matiners). El 7 de setembre de 1848, una partida de genets carlistes procedents de Sabadell o Castellar, es va presentar ales 6 hores a una casa de Santa Eulàlia de Ronçana per donar de beure als cavalls. Allà varen tenir una disputa que provocà un mort per estocada de sable el que els obligà a fugir cap a Bigas on agafaren un regidor i a l’agutzil com a hostatges. Per la nit, a la localitat de Vilamajor en direcció a Llinars, va passar una partida nombrosa de carlistes, sembla ser que fugint d ela pressió de les tropes isabelines (Diari El Balear nº 90 13/9/1948)
Una expedició dirigida pel Batlle, va sortir el dia 16 de març de Vilamajor cap a les muntanyes del Montseny fins arribar cap a les 3 de la matinada cap a unes coves de Cànoves en la qual ha pres a 134 matiners, entre ells dos caps, que han estat conduïts fins a Mataró. Alguns dels matiners han estat deixat vius a les coves però molt mal ferits (Diari El Observador nº 392 23/3/1849)
La tercera carlinada succeí entre el 1872 i el 1876 on el pretendent Carles VII va cridar a la revolta. Catalunya la va secundar per què se li va prometre la restitució de les Constitucions catalanes les quals foren abolides pel decret de Nova Planta. També Vilamajor es va veure embolicada en aquest assumpte tal com consta en el Diari La Esperanza nº 487 del 22 de juliol de 1872, on es diu que el 19 de juliol va sortir de Sant Celoni , a les tres de la matinada, una columna manada pel tinent coronel de caçadors de Madrid Don Filipiano del Campo, formada per una companyia de francs de Catalunya i cinc dels caçadors, a conseqüència d’una confidència que va tenir que la partida dels Guiu va pernoctar a la nit a les cases de Surell i Nadal, exigint en Palau a les nou de la nit dos-cents duros que rebrien abans de les set en les mencionades cases.
A les quatre i mitja va arribar a Vilamajor i va continuar cap a Sant Pere, on es va saber que la partida no es trobava massa lluny. Així, doncs, el tinent coronel va disposar que es quedessin en dit poble la quarta i la cinquena companyia i una secció de voluntaris, sortint la resta a les cases del Surell i Nadal.
A les nou i mitja un camperol i els guaites de la torre que un grup format per 100 homes passaven a tir de carrabina pel torrent. Immediatament va sortir en la seva persecució la columna de Sant Pere sota el comandament del capità Palacios. L’avantatge era escassament d’un quart d’hora. El grup, al veuràs perseguit es va disseminar a la masia de Collet. Només es van poder agafar a dos membres.
El diari la Discusión nª 1172 del 10 d’agost de 1872 publica que els carlistes van patir ahir en Sant Pere de Vilamajor una derrota. La meitat de la columna de Targarona (sic) sota el comandament del capità Sr. Massons, que es trobava a Llinars, i la del general Baldrich, que havia sortit de Vic a les dues de la matinada d’ahir, va saber a les 10 i mitja del matí que el cap Savalls comandant una partida de 600 homes, havia sortit del Montsent, mentre que Guiu estava a prop de Mosqueroles.
Posades en combinació les columnes de Baldrich i de Massons, van avançar en direcció cap a Savalls, localitzant-lo a les onze i mitja en el terme municipal de Sant Pere de Vilamajor. El general Baldrich va desplegar les seves forces en tres grups, i el capità Massons en dos, agafant al mig a Savalls el qual va tractar de fer una resistència desesperada parapetant-se. Finalment fou desallotjat causant-li moltes baixes i fent diversos presoners. Després de tres hores de foc, Savalls va cridar “que es salvi qui pugui” el que va provocar la fugida dels carlistes i la seva persecució durant hores.
Les forces de Guiu, que van escoltar des del principi el foc, van acudir en el seu auxili, però un dels grups de la columna de Baldrich va poder-los tallar la retirada i no van tenir altre recurs que dispersar-se.
Testimonis de Vilamajor relaten que van veure per la població grups de dos, tres, vuit i mas de persones sense armes i extenuats, famolencs, dient que la derrota havia estat complerta i que va ser un miracle que no haguessin caigut pressoners.