Fins al segle XX les
úniques vies de comunicació existents eren dos: les terrestres i les marítimes
o fluvials. Com a Vilamajor no hagueren vies de comunicació fluvials o
marítimes per causes òbvies, en aquest article només s’analitzen  les vies terrestres.

Durant l’època
medieval hi ha documentats 4 tipologies de vies de comunicacions terrestres o
camins.

     Un primer nivell seria
format per les grans vies per on passava el comerç internacional. Són les vies
per on, cap a l’any 1000, viatjaven els mercaders que venien del nord d’Europa
i anaven cap a terres musulmanes, tot portant draps i teles, espècies i
objectes de luxe. Solien tenir una amplada suficient per deixar el pas d’un
carro de dues rodes, o sigui, uns 4,5 metres d’amplada. Eren les autopistes
medievals.  El gran camí català era
l’antiga Via Francisca que
corresponia a l’antiga Via Augusta
romana que duia de Roma a Cadis. Encara tenim restes visibles de la via al seu
pas per Llinars del Vallès. 

  

          Un segon nivell  seria format per les vies intercomarcals.
Correspondria a la xarxa  de vies que
unia les diverses capitals de comtat, de vegueria o de comarca o bé els centres
religiosos importants. L’exemple més proper a casa nostre era la via que unia
Barcelona amb Vic.  La seva configuració
permetia el pas de carros encara que no tenia  la magnitud de les vies del primer nivell.
Fent un símil, serien les carreteres nacionals actuals.

  Un tercer nivell seria
format per les vies que unien diverses poblacions. Es tractaria de vies on
només podia circular animals de càrrega i persones, encara que segurament
hagueren excepcions que permetien el pas de carros, especialment en poblacions
que gaudien del privilegi de tenir mercat. Serien les carreteres comarcals
actuals.
Un quart nivell serien els
camins, corriols, viaranys  que permetien
la relació a nivell local, per poder anar als camps, a la font, a la bassa, a
les eres, al bosc o, en zones d’hàbitat dispers, per unir entre ells els
diversos masos. Òbviament l’amplada només permetia el pas de persones i
bestiar. Serien les carreteres locals o camins forestals actuals. 

A Vilamajor només
tenien representats els dos darrers nivells. Analitzem-los.

La fixació de la
frontera i el control del territori conquerit per part del reialme franc,
mitjançant la implantació dels comtats, va comportar que hagués un període de
certa pau.

El comte va portar a
terme polítiques repobladores amb la finalitat de revitalitzar l’economia de
les zones més despoblades. Al Vallès oriental varen arribar pagesos que van
procedir a l’artigatge de terres mitjançant la utilització de noves tècniques
de conreu, com l’arada amb rodes en substitució de l’arada romana i  l’ús d’animals com els bous , fent augmentar
considerablement les terres de conreu, juntament amb noves tècniques com la  utilització dels molins d’aigua i la
utilització del ferro a les eines agrícoles que asseguraven una major
productivitat.

La conseqüència més
immediata fou que la població deixés de tenir una economia autàrtica, on el que
es produïa era consumit pels seus propis productors, a una economia de mercat
on  l’aparició de l’excedent agrari
permetia la seva venda.  Va  ser un canvi significatiu: l’agricultor
dedicava més temps al conreu perquè obtenia un rendiment econòmic que invertia
en adquirir elements (eines, adobs, etc) que feien créixer la productivitat. El
resultat fou l’aparició de feines especialitzades com els fusters o els ferrers.

El comte de
Barcelona, molt vinculat a Vilamajor atès que eren terres de les seva
propietat, estava molt interessat en que tingués un mercat, i així ho va fer
l’any 1067 amb la creació d’un mercat setmanal a Vilamajor.   Només el mercat de Granollers, del 1040, es
més antic el que demostra la notorietat de Vilamajor. Tanta hauria de ser la
importància del mercat que es va crear una via de comunicació entre Cardedeu i
Sant Celoni passant per Vilamajor oblidant-se de les antigues vies romanes que
transcorrien per Llinars i Villalba.  Es
la coneguda com a strata mercadaria  que 
sortia de Cardedeu per dirigir-se cap a Sant Julià  d’Alfou, es dirigia cap a Can Gol de la Torre
i  d’allà, per  Can Clavell, entrava  a Sant Pere pel carrer de Brugueres. De Sant
Pere travessava can Derrocada fins a La Farinera a Vallserena on ascendia per
la carena fins al pla de la Dona Morta on davallava fins a Palautordera i Sant
Celoni. 

Era un camí reial
mantingut pel casal de Barcelona i on, segurament, per la seva importància,
deuria der ser suficientment ample com per permetre el pas de carros. La
conservació es feia gràcies als ingressos que el comte obtenia per la seva
utilització a través dels peatges. Molt possiblement Can Gol de la Torre faria  funcions de control de la mercaderia i dels
que  havien d’anar al mercat  i cobrar els impostos adequats (lleuda).  L’strata
mercadaria seria un via del nivell tres.

Les vies del  nivell quatre són les més representatives a
Vilamajor. No s’analitzaran els nombrosos corriols existents però si que es vol
fer esment dels anomenats camis ramaders.

Una vil·la prefeudal
es trobava composada per  dos espais
diferenciats: el que n’era propietat del pagès (alou) el qual era d’ús
restringit, i un espai comunitari  d’ús
obert a tothom. Parlem dels boscos, aigües, erms i pastures. 

Els béns
comunals  es troben legislats   des de
l’any 844 quan  s’escriu la capitular
carolíngia, adreçada  als gots i hispans,
on es dóna dret d’aprofitament del béns comunals  a tothom que ho necessiti. Es
recol·lectaven  fruits silvestres i
baies, es caçava animals salvatges,  es
recollia fusta i llenya i es portava a pastura els ramats, entre d’altres
funcions.  

Les pastures eren un
dels béns comunals més importants atès que permetien alimentar els ramats de la
vil·la el quals, molt probablement, eren gestionats comunament. Un exemple clar
ho tenim a la vil·la Rifà en un document de l’any 941 on els seus propietaris
varen vendre al comte totes les possessions de la vil·la, tant les particulars
com les comunals, entre les quals es trobaven 
prats, boscos, llenya, pedres i erms.  

Hi ha constància
documental de l’existència de la transhumància, a una escala reduïda si la
comparem amb la succeïda a les terres castellanes,  entre les zones més baixes del Vallès i les
més altes, concretament el Montseny. La transhumància  es la migració estacional dels ramats a la
recerca de pastures  allà on hi hagi
segons l’època de l’any: pastures d’estiu a la muntanya i pastures d’hivern a
la plana. L’estratègia transhumant 
necessitava d’una xarxa de camins per on el bestiar pogués transitar
sense ocasionar ni patir problemes, es per això que els camins acostumaven a
ser camins elevats que transitaven per les carenes eludint  els barrancs 
i evitaven el màxim possible el pas per terres de conreus Són els
coneguts com a camins ramaders. 

Coneixem de
l’existència de ramats de cabres, ovelles i vaques les quals durant l’estació
hivernal romanien a la plana, a les corts on eren alimentats amb farratges i
glans  acumulats i emmagatzemats. Les
pluges de la primavera i la tardor  i una
temperatura més benigne, permetia que els ramats pasturessin prop de  la vil·la, però les calors i la sequera
estiuenca obligaven a traslladar els ramats fins a les parts més altes del
Montseny. Segons Joan Lopez Cortijo un dels principals camins era el que venia
des de Sant Esteve de Palautordera, pujava pels camps de Saparera (Can Surell i
Can Planell), Sant Elies, les Planes del Cortès, Palestrins i Samon. Una prova
de l’existència d’una activitat transhumant a Vilamajor són les masies de Les
Planes del Cortès i els corrals d’en Perera on el seu naixement respon a la
necessitat que tenien els pastors de tenir un habitatge on passar les llargues
temporades d’estiu. Allà hi vivien però també atenien als animals que requerien
de cuidats especials (malalts, femelles a punt de parir, cadells,etc). La
toponímia també dóna suport a la hipòtesi amb el Prat de Sagrera a tocar el
Turó de Palestrins, o el Sot de Pastorim  i la Pleta. Solien ser camins de bast o
ferradura amb una amplada d’un metre i mig que només permetia el pas de
persones i bestiar.

Bibliografia

SALRACH, Josep Maria.
El procés de feudalització” Segles III-XII. Volum 2. Història de Catalunya.
Edicions 62.1998

SALRACH, Josep Maria.
Història agraria dels països catalans. Volum 2

AVENTIN PUIG,  Mercà. Ordinacions medievals de viles-mercat
catalanes sobre el comerç i consum del vi. Racó.cat 

RIERA MELIS,
Antonio. La red viaria de la corona catalanoaragonesa en la baja edad media.

GALLARDO, Antoni. Del
Mogent al Pla de la Calma.

VILAGINÉS SEGURA,
Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis
de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.