La manca de dades no permet establir la quantitat de visigots que emigraren cap a la Península Ibèrica en el segles VI i VII. Algunes font ho situen entre el 2,2 i el 10 % del total de la població. En tot cas representaven una minoria davant la majoritària població hispanoromana.
L’estructura social resultants fou:
– Una classe dirigent formada, pels gots i els més poderosos hispanoromans –antiga aristocràcia senatorial tardo-romana i la noblesa gentilícia germànica-, anomenada potentes els quals eren posseïdors d’extensos dominis, el control sobre un elevat nombre de persones i l’exercici de càrrecs en el govern. La força econòmica residia en els seus dominis, anomenats villae.
– Els pagesos dividits entre petits propietaris jurídicament lliures que vivien en explotacions agràries o en petites aglomeracions anomenades vici, i els esclaus. Els primers, amb el pas del temps, van mantenir la seva situació jurídica però perderen el domini de les seves propietats, a canvi de protecció i defensa, en favor del senyor de la villae més propera. El vici desapareix integrant-se a la villae. Els antic propietaris seguien produint però amb l’obligació de donar una renda al potente. Els segons, els esclaus, solien treballar les terres que explotava directament el senyor, anomenades sortes. Una part dels esclaus, varen ser alliberats i se’ls donà l’oportunitat de produir en terres del senyor a canvi d’una renda. Són els lliberts.
El paisatge resultant és l’atomització del territori en villae, les quals reben un nom. En el territori que avui en dia conformen els termes municipals de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, en el segle X hi ha documentades un total de 7 villae: El Fou, Rifà, Brugueres, Canyes, Vilamajor, Vila-rasa i Vilagoma.
Les villae perderen el seu caràcter luxós romà – com a residència del senyor- i s’envoltà de muralles i passà a ser el centre d’una gran explotació agrària. A mesura que els potentes es van anar cristianitzant, les villae es van dotar un edifici religiós: les primeres esglésies. Sents dubte, vilamaiore hauria de ser la major villae de les contrades, la més important, la que ostentava major poder.
Situar on es trobava situada la vilamaiore és una feina feixuga atès que no s’han fet estudis arqueològics. Es sap que les villae tenien tres parts diferenciades:la pars fructuària formada per les terres –fundus- i les edificis on s’organitzava el treball i es distribuïen els productes; la pars rustica o àrea de vivenda d’esclaus, cuina i estables; i la pars urbana o vivenda de l’amo. La pars urbana es solia situar en una part elevada amb vistes sobre tota la villae.
Es sap que abans de la l’actual església de Sant Pere, existiren, com a mínim, dues més. Una que es va enderrocar amb el terratrèmol de 1448, i a la que oficiava el prevere Oril•la abans de l’any 872., la qual podria ser l’esglesiola o ermita de la villae hispanoromana. La posterior fortificació de La Força, segurament aprofitant les antigues muralles de la villae, és la cirereta que guarneix el pastís.
Per tot plegat, una possible ubicació de la pars urbana de la vilamaiore podria ser l’espai que actualment ocupa La Força (nucli antic). La resta de parts, es situarien al llarg d’un extens territori, impossible de definir amb les dades actuals.

Bibliografia

SALRACH,J.M. El procés de feudalització (segle III-XII). Història de Catalunya. Edicions 62.Barcelona.1998
AVENTIN.M. Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Editorial AusaSabadell.1990