1. Introducció
Al final d’un carrer sense sortida de la urbanització de can Vila, en el terme de Sant Antoni de Vilamajor, hi ha un enorme edifici que es troba en un greu estat d’abandonament i el qual amaga una terrible història.
La indústria tèxtil es troba molt present a Vilamajor des del segle XVII. Famílies com els Baldé, Sans, Parera, Casas o els Icart, varen tenir els seus negocis vinculats al món tèxtil amb petits tallers a la plaça d’en Riera o al carrer de Sant Antoni, o bé a fàbriques de grans dimensions com “La Fàbrica” de Sant Pere de Vilamajor o “Casas y Canudas” de Sant Antoni. De totes elles han quedat testimonis documentals o arquitectònics. Un d’ells és la construcció objecte d’estudi.
Malauradament no es disposa massa informació sobre l’empresa ni de les persones que la regentaven però si sobre els tràgics successos que van esdevenir gràcies al treball d’investigació dut a terme per Tura Soler i Jordi Grau, materialitzat en el llibre “Sense Càstig. Deu crims impunes”, lectura del qual us recomano.
2. Josep Garriga Hortalà
Nat en plena II República, en Josep era un home emprenedor vinculat al món tèxtil. L’èxit li va arribar gràcies a la invenció d’una màquina per termofixar teixits de mitges fetes de fibres sintètiques.
Va crear una empresa, Sincotex S.A, que li va proporcionar una vida econòmicament acomodada. Adquirí un habitatge a la comunitat de luxe Les Lloses de Sant Andreu de Llavaneres on va viure amb la seva esposa Elisenda Abril Masó, la qual era la seva secretària. Era un home amb força presència , elegant i amb cotxes que cridaven sempre l’atenció.
3. Tintes y aprestos Hortalà
En Josep Garriga va decidir expandir els seus negocis tèxtils amb la creació d’una empresa dedicada a tintar i aprestar els teixits per donar-los les propietats desitjades de brillantor, aspecte i tacte i afegir protecció enfront de les accions externes com l’aigua. L’empresa tenia el nom de Tintes y Aprestos Hortolà.
La manipulació de tints i aprest necessita d’una quantitat ingent d’aigua la qual, un cop emprada, es contamina amb nombrosos productes químics. La fàbrica s’havia d’instal·lar en un indret on hagués aigua en abundància, on no haguessin problemes amb els residus generats i allunyat de nuclis de població.
Li va arribar una oferta, per part Narcís Passolas Sanllehí, d’una parcel·la de terrenys situada en el veïnat de Boscassos, en el terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor. Estava al costat de la llera de la riera de Vallserena que disposava d’un bon aqüífer amb aigua abundant, en un terreny pla situat en mig de la natura però molt a prop del nucli urbà.
Hi havia, però, algunes dificultats: l’accés era dificultós per vehicles i no existia cap mena de serveis com subministrament d’energia. El 1962 es sol·licita la instal·lació una línia aèria de 25KV amb una estació transformadora i un pas de servitud, que donà suficient energia per alimentar la fàbrica. També es va aprofitar per arranjar els camins per facilitar l’accés de camions.
Finalment el 1964 l’alcalde de Sant Antoni de Vilamajor, en Marcel·lí Vidal i Tubau, autoritza la construcció de la fàbrica.
La fàbrica estava formada per un edifici central on es situaven les oficines i els serveis tècnics i dos naus industrials a la part posterior on es feia el procés industrial.
En el terreny del voltant es localitzaven diversos pous de captació d’aigua del ric aqüífer, tres basses de decantació dels elements contaminats i dues cisternes de grans dimensions on acumulaven aigua per períodes de sequera.
Una greu crisi en el sector tèxtil i una deficient gestió de les dues empreses va provocar que es produís un deute de 345 milions de pessetes amb al Seguretat Social. Es va procedir a l’embargament del negoci i a la venda del patrimoni, concretament del terreny que l’envoltava el qual l’ajuntament va posar en subhasta. El 10 d’abril de 1992 es va declarar suspensió de pagament de l’empresa.
Les instal·lacions fabrils es va abandonar a l’espera de trobar un nou comprador. La promotora immobiliària Rusticprom 2005 S.L va adquirir la propietat amb la intenció de reparcel·lar el terreny i convertir-lo en zona residencial. Al 2008 l’Ajuntament va aprovar el projecte però no es va poder portar a terme per desavinences amb l’Agència catalana de l’aigua.
El pas del temps i la manca de manteniment va provocar que el sostre de la nau caigués i que la resta d’instal·lacions esdevinguessin ruïna.
Actualment l’edifici es troba en un estat ruïnós i el seu voltant està totalment abandonat.
4. Ramon Quer Cusí
Empresari molt conegut de Figueres va heretar un petit negoci familiar que a partir de l’any 1967 converteix en Raquer S.A, una propera empresa de fabricació d’escales, mobles i utensilis domèstics de fusta i alumini.
El negoci li va permetre tenir una bona solvència econòmica que es va traduir en la compra d’un xalet espaiós al carrer Mossèn Francesc Rovira on convivia amb la seva esposa i els dues filles, la Roser i la Carme.
Malauradament la seva dona va morir d’una llarga malaltia, essent un cop molt dur per en Ramon que va decidir vendre l’empresa, els béns immobles de la seva propietat i gestionar el lloguer de deu naus industrial per dedicar-se de la cura de les seves dues filles. El seu dia a dia era gestionar el negoci, dinar amb les filles i visitar els pares.
5. El Nura
Molt sovint, en Ramon Quer es desplaçava fins a la urbanització de Santa Margarida de Roses, just a prop dels aiguamolls, on es va fer construir un xalet i on tenia el vaixell, el Cayro. En Ramon era un apassionat de la nàutica. Li agradava navegar amb el iot i fugir de la realitat per unes hores o dies per la mar.
La passió pel mar era compartida per Josep Garriga. Ell era propietari d’un iot imponent de 16 metres d’eslora i motor Astondoa, una meravella de vaixell que responia al nom de Nura.
Quan en Josep va perdre la titularitat de les seves empreses es trobà en una situació d’insolvència. Va començar a treballar com administrador en l’empresa Self Made S.A però no era suficient per poder mantenir el alt ritme de vida que portava. Per solucionar-ho va decidir vendre la joia de la corona, el Nura.
En Josep contacta amb el Ramon i li ofereix el vaixell. En Ramon s’enamora d’ell i decideix comprar-lo malgrat que no es trobava en bon estat. Calia fer-li algunes reformes. En Garriga li demana 24 milions però en Quer regateja a 12-13 milions més el iot Cayro i amb l’exigència que el motor estigui en perfectes condicions. Proven el vaixell i arriben a un acord.
6. El conflicte
En el mes de juliol en Ramon fa una ruta de dos dies i el motor comença a fallar. Quan arriba a port avisa al Garriga i aquest porta dos mecànics que li arreglen. Content, en Ramon decideix fer una travessa a les Balears, entre el 6 i el 15 d’agost, juntament uns amics. El motor del Nura torna a fallar i aquest cop de forma seriosa.
Un cop retornat, en Ramon convoca a Josep i li exigeix que arregli el motor, una reparació pressupostada entre 6 i 8 milions de pessetes.
7. El desenllaç
En Josep no té diners per fer la reparació. El seu estat econòmic es deplorable. En Josep té un problema però a la vegada hi veu una solució. Sap que en Ramon viu de rendes, que té diners perquè li ha pagat el Nura trinco-trinco, que és un home solitari i poc comunicatiu. Potser la solució als problemes seria segrestar al Ramon i exigir un pagament.
El 15 de setembre de 1988 en Ramon fa la mateixa rutina de sempre: negocis, filles, pares i Nura. Però aquest cop no torna a casa. Hi ha nervis entre els familiars perquè no es costum que el Ramon tingui aquest comportament.
L’endemà següent, divendres, el Ramon truca a dues entitats bancàries i els diu que anirà un home a cobrar dos xecs per un valor de 1.238.000 pessetes. El mateix divendres, el Ramon Quer en persona fa un reintegrament de 400.000 pessetes en un altre entitat bancaria. És la darrera notícia del Ramon.
El 28 de setembre es localitza el cadàver d’en Ramon en una masia abandonada situada a cinc quilòmetres del xalet que tenia a Roses. L’havien executat amb un tret al cap, just darrera l’orella.
8. La investigació
El grup d’atracaments i delinqüència internacional de la policia porta la investigació. Des del primer moment tenen clar que es tracta d’un segrest per qüestions econòmiques que al final ha esdevingut com assassinat.
El temps passa i no es troba cap pista clara que porti a la possible resolució del problema. Es descarta que fos Terra Lliure, la màfia internacional , o les món de la prostitució. Havia de ser algú del seu entorn.
Tres anys més tard la mort continua sense resoldre’s fins que a la tardor del 1991, dins d’una investigació de prostitució a l’Alt Empordà, un dels involucrats explica a un dels policies que la clau del cas Quer és el iot Nura.
Davant la nova informació, la policia es fixa en la persona que li va vendre el Nura al Ramon, en Josep Garriga Hortalà. L’investiguen i, entre altres indicis, troben un de rellevant: la seva descripció correspon a la persona que va cobrar els xecs a les entitats bancaries.
El 20 d’octubre de 1992 en Josep Garriga és detingut. El 23 es portat davant la jutgessa i el 24 ingressa a la presó. Restarà tancat 58 dies. El 16 de desembre se li comunica que podrà sortir en llibertat provisional sota la fiança d’un milió de pessetes.
9. La tragèdia
La Guàrdia Civil de Sant Celoni rep a l’una de la matinada del 29 de març de 1993 un avís d’un foc al Sot de Salou, a Vallgorguina. Quan arriben es troben un vehicle cremat, un Mazda GT Coupé, amb 2 persones darrera mortes.
Els identifiquen com a Josep garriga Hortalà, mort per una fractura al crani, i Elisenda Abril Maso, amb un tret al clatell i a la zona lumbar.
Mai es va saber que va passar i qui els va matar però els indicis apuntaven que hi havia una estreta relació amb la mort de Ramon Quer.
10. Bibliografia
Tura SOLER, Jordi GRAU. SENSE CÀSTIG. DEU CRIMS IMPUNES. Ed. La Campana. 2023
Arxiu Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor