Humfrid, Humsfrid o Unifred de Gòtia (? – ?, 864), fou Comte de Barcelona, el Rosselló i Narbona (858 – 864), Comte de Girona i Empúries (858 – 862) i Comte de Tolosa (863 – 865).

Orígens familiars

Segurament un magnat franc sense vincles amb la Marca de Gòtia. Devia ser comte de Rètia. Es va revoltar contra Lluís el Germànic, fugint a territori de França. Així la lleialtat estava assegurada i Carles el Calb el degué nomenar per aquest motiu, quant tots se li giraven en contra. Altres fonts el suposen fill de Hunroch comte de Ternois i d’Engeltruda, mare d’Odalric, el seu antecessor, i per tant germanastre. Una tercera teoria el fa fill de Garí de Borgonya i germà d’Isembard, al que va succeir el 849 com a comte de Beaune i Autun, però molts opinen que aquestos comtats li van ser donats no per ser fill d’Isembard sinó perquè aquest s’havia també revoltat contra Carles i havia estat destituït.

Política

Va negociar un tractat de pau amb Abd al-Uwar, valí de Saragossa a començaments del 858 i després va marxar a França per ajudar a Carles el Calb, deixant vescomtes encarregats dels comtats. Devia ser a Beaune el febrer del 858 i el 21 de març següent es va presentar a Carles el Calb junt amb molts altres magnats per jurar-li fidelitat. L’agost del 858 Carles estava combatent amb els normands, segurament amb Humfrid al seu costat, i llavors Lluís el Germànic va envair el país, i la noblesa li donà suport. Però l’església si oposà i Carles va reunir els seus fidels per fer front al perill. El setembre del 858 tornem a trobar a Humfrid a Beaune potser reclutant forces. El 15 de gener del 859 Carles derrotà a Lluís a Saint Quentin i el foragità de França. La noblesa es passà immediatament al bàndol de Carles. Humfrid destacà entre els fidels junt amb Raimon de Tolosa (germà i successor de Frèdol) i Rannoux de Poitou o Poitiers. Bernat d’Alvèrnia, que s’havia passat a Pipí II d’Aquitània, torna a l’obediència.

El 859, la tendència favorable als regnes regionals encapçalada per Esteve, fill del comte Hug d’Auxerre i de Nevers començà a instigar la revolta de Carles l’Infant contra el seu pare.

El 861 forces musulmanes, després d’un temps de treva, atacaren Barcelona, l’assetjaren i potser fins i tot arriben a dominar alguns ravals, però es de suposar que Humfrid va negociar la seva retirada o renovació de la treva amb el consentiment de Carles el Calb i va ser acceptada per Muhammad I.

El 862 Carles el Calb va planejar espoliar a Carles de Provença, fill de Lotari I. Més nobles es giraren contra Carles i entre ells Humfrid de Septimània i Gòtia. Provença, sota la direcció del regent Gerard del Rosselló va fer front a l’intent anexionista, i Carles l’Infant instigat pel conseller Esteve es revoltà. Tot el sud s’escapà del control de Carles el Calb. Aquest, fa acusar immediatament a Humfrid d’infidelitat. Sembla que el 19 d’agost del 862 Humfrid ja havia estat desposseït dels seus honors i investit un tal Sunyer, potser l’antic comte d’Empúries Sunyer I o potser el seu fill Sunyer II o potser un altre magnat, del qual no se sap res, però que no va poder prendre possessió perquè Humfrid restava rebel als seus dominis. Sembla que es van poder ocupar els comtats de Empúries i Peralada (entregats a Sunyer II i Delà, fills de Sunyer I) i Girona i Besalú (entregats a Otger) però Barcelona, Osona, Pallars, Ribagorça, Narbona, Agde, Besiers, Melguelh i Nimes, restaren en mans de Humfrid.

El 863 Humfrid ocupà Tolosa i el comte Raimon, fidel al rei, va morir en la lluita. Al mateix temps, Esteve, conseller d’Aquitània, en un cop de ma, expulsà al comte Bernat d’Alvèrnia i ocupà el poder als seus dominis. Carles el Calb va fer ocupar per les tropes els honors borgonyons de Humfrid i Esteve, al temps que, amb la mediació del Papa, Carles l’Infant es va sotmetre al seu pare (precisament a Nevers, domini familiar d’Esteve) i el regne d’Aquitània fou dissolt. Al mateix temps Salomó d’Urgell i Cerdanya se suposa que va negociar un tractat de pau i neutralitat amb l’emir de Còrdova, que ja devia haver pactat la pau abans amb Humfrid i podia esdevenir el seu aliat. El tractat es conclourà definitivament el 865. El mateix 863 els normands, rebutjats al Loira per Robert el Fort, van marxar cap a Aquitània, van arribar a Saintes, on el comte Turpion d’Angulema va morir a l’assalt de la seva capital (4 d’octubre del 863) i assolaren la regió de Poitou, Perigoux i Llemotges. El 864 arribaren a Alvèrnia on, a Clermont, estava Esteve. Assetjat a aquesta ciutat va morir en combat. També ocuparen Bordeus on van fer presoner al rei Pipí II, que els va guiar fins a Tolosa que van atacar però van ser rebutjats. Immediatament després Humfrid, sense aliats ni esperances, va fugir cap a Itàlia.

El 864 i 865 el rei Carles el Calb va procedir al repartiment dels honors dels rebels (Barcelona, Osona, Pallars, Ribagorça, Narbona, Agde, Besiers, Melguelh, Nimes, Beaune, Autun, Llemotges, Rouergue, Tolosa, Carcassona, Rasès i Alvèrnia). Els comtats de Barcelona i Osona i els de Narbona, Agde, Besiers, Melguelh i Nimes passaren a Bernat de Gòtia, de la família de comtes de Poitiers.

L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.

En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.

Per més informació consulteu els següents articles: Els carolingis a Vilamajor i Frodoí, uns bisbe a Vilamajor?