Context

El 908 en Trasovard ven al comte Sunyer les possessions que té al Montseny entre les quals es troba Vilamajor. A partir d’aquest moment i fins el segle XIV, el terme de Vilamajor forma part del Casal de Barcelona com a terra fiscal. Dit d’altra forma: el rei posseeix el domini directe del territori i del quals extreu uns rendiments, sigui en espècies o en diners.

Al llarg del segle XIII, el rei Jaume I concedeix els reials privilegis als habitants de Vilamajor (1249) entre els quals destaca la desgravació fiscal com no haver de pagar el delme de l’oliva, de la riberada i “d’altres coses que no siguin en costum” (1252); la renúncia a perpetuïtat dels mals usos com la intestia, la cugucia i eixorquia “ a fi que siguin lliures, francs i immunes tota la vida” (1262); o bé es concedí el privilegi a perpetuïtat que els habitants de Vilamajor poguessin resoldre davant del seu batlle qualsevol qüestió que tinguin entre ells, menys els homicidis o les apel•lacions o bé que els litigants siguin d’altres poblacions i si es donés alguns d’ aquest casos el que entén és el batlle de Barcelona (1264).

Hom pot imaginar-se viure a Vilamajor era un privilegi vers les altres zones de Catalunya dominada per la noblesa, les quals feien i desfeien al seu gust. En cap cas volien perdre els drets atorgats.

El poder del Rei era directament proporcional a la seva capacitat econòmica. A major recursos major exèrcit mercenari posseirà i major serà el control vers els nobles i major seran les oportunitats d’expandir els seus territoris. Malgrat que el Rei posseeix grans quantitats de terra, de les quals obté un rendiment, a vegades i a causa d’una campanya bèl•lica, al Rei li calen més recursos. Una de les formes d’obtenir-los era mitjançant la venda del seu patrimoni, o sigui, de terres. Vilamajor, com veurem en les properes línees no en fou aliè.

La Vilamajor dels Sentmenat.

El 27 d’Octubre de 1328, Alfons III dóna a Berenguer de Sentmenat, senyor del castell dels Sentmenat – serfs dels Montcada- i porter reial, la jurisdicció civil del terme del Castell de Vilamajor. Això vol dir que es que compren tots els drets (de caràcter civil), censos (pagaments que es feien pel domini útil d’un bé), dominis, emprius (dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural), host (dret del senyor d’un territori pel qual els radicats al terme del seu castell havien de prendre part en les accions de guerra, incorporant-se, armats, a l’exèrcit que aquell organitzava) i cavalcada (dret del senyor a disposar dels vassalls per a les cavalcades, redimible per un tribut), questies (tribut en diners o en fruits, generalment en una quantitat fixa, que el senyor feudal cobrava dels seus súbdits) i cenes (dret que tenia el rei i senyor de vassalls d’ésser fornit de menjar al seu pas pels territoris de la seva jurisdicció).

La donació fou a causa dels serveis oferts al rei i el retorn del castell d’Oliola, el qual formava part del patrimoni dels Sentmenat. El castell es trobava situat a la comarca de La Noguera, just a la frontera de la Catalunya Vella. Es tractava d’un castell termenat amb funcions defensives, el qual tenia molt importància pel casal de Barcelona per evitar possibles invasions o atacs dels sarrains. També havien de fer front al pagament d’un cens al rei.

No es tracta d’una donació a perpetuïtat sinó que només és efectiva mentre el noble visqui. Un cop mort el territori tornarà sota jurisdicció reial.

La població de Vilamajor donà un pas enrere. S’havia passat del gaudiment d’uns privilegis a ser sotmesos a les arbitrarietats d’un noble. Les autoritats de Vilamajor (batlle Guillem Soler i altres prohoms) és van negar ha acceptar la nova autoritat basant la seva defensa en els reial privilegis atorgats per en Jaume I. En Berenguer de Sentmenat no en va fer cas i aplicà el que ell considerava lícit. No hauria de ser una bona època pels habitants de Vilamajor.

La situació hauria de ser tant tensa que B. Canal i 8 homes de la vila van agredir físicament al clergue P. Castellar, possiblement un home dels Sentmenat. El Rei decidí enviar al Batlle de Barcelona (1337) per què investigués i actués en conseqüència. El resultat fou la imposició d’un càstig als 9 homes. Atès que les autoritats de Vilamajor no estaven d’acord amb la decisió –en base, un altre cop, als reials privilegis atorgats el segle anterior- van decidir fer cas omís a les penes dictades pel Batlle de Barcelona i van amagar als imputats (1338).

La disputa, però, no es va acabar aquí. Els homes de Vilamajor van exercir els seus drets i van fer els litigis necessaris per tornar a recuperar els privilegis perduts. Finalment, l’1 de Maig de 1338 i el 15 d’Octubre de 1339, en Pere III ratifica els privilegis atorgats, concretament els de l’any 1264. D’aquesta manera, els nou imputats foren jutjats i condemnats per la pròpia batllia de Vilamajor. Molt probablement no se’ls va aplicar cap pena.

Malgrat els avenços obtinguts en la jurisdicció civil, els quals limitaven molt la potestat d’en Berenguer de Sentmenat, la situació empitjorà notablement.

El 12 de Maig de 1343, en Pere III ven a perpetuïtat tota la jurisdicció (domini directe) del terme del castell de Vilamajor. Per una banda ja no es dóna sinó que es ven, el que reflecteix que les campanyes de Sicília i la guerra contra la ciutat de Gènova havien disminuït les arques del casal de Barcelona el qual es veié obligat a vendre part del seu patrimoni. Per altra banda es ven tota la jurisdicció, tant l’alta com la baixa (civil, penal, militar…) el que suposa un enorme pas enrere en la qualitat de vida dels habitants de Vilamajor.

Cali posar fil a l’agulla i les autoritats i prohoms de Vilamajor van cercar la forma de poder tornar sota la jurisdicció comtal vers les suposades arbitrarietats i excessos comesos pel noble de Sentmenat.

Finalment les gestions va resultat positives atès que el 15 d’Agost de 1344 el Rei Pere III retorna Vilamajor al Casal de Barcelona amb la promesa que mai més “no vendrà, donarà, empenyorarà, enfeudarà, permutarà, ni de cap forma es despendrà de tot ni part del territori comprés en les citades universitats o parròquies, ni per la jurisdicció, ni cap altre dret”. El comte recupera el territori,o sigui el domini directe del territori però manté la jurisdicció civil pels Sentmenat.

L’any 1345 mor Berenguer de Sentmenat perdent el domini feudal del territori. El seu hereu serà en Roger, encara menor d’edat el qual rep homenatge i sagrament dels habitants de Vilamajor (continuen ser posseïdors de la jurisdicció civil).

Els veïns, indignats, es negaren al pagament del tribut de la quèstia. Fins i tot els recaptadors , que solien ser gent de les pròpies parròquies, no atenen als requeriments del seu senyor.

Tal hauria de ser el descontent dels pagesos de Vilamajor que el setembre de 1346 els homes de Vilamajor, entre el que estava Pere Sabater, s’amotinaren i anaren a la masia de Can Terrades, llavors un casal fortificat i dependent del castell de Sentmenat, van forçar les portes d’entrada i una vegada dins assassinaren a Jaufred de Sentmenat. En Roger, fill de Berenguer i Alamanda Marquet va poder fer escàpol.

Els Sentmenat es queixaren al Rei el qual ordenà al Batlle de Barcelona que investigués els fets. Es va ordenar la posada en llibertat d’en Pere Sabater i es va atorgar la capacitat als Sentmenat de penyorar els béns aquells que no paguessin la quèstia. Se li donava la raó als Sentmenat, els quals no es van fer esperar per venjança, la qual hauria de ser terrible atès que apareix un document on s’ordena que els Sentmenat o els seus homes deixin de provocar violències a Vilamajor.

El 25 de Maig de 1353, set anys després dels horrorosos fets de Can terrades, Pere III perdona als veïns de Vilamajor i de Cardedeu dels crims ocasionats a la família Sentmenat i als seus béns a canvi del pagament de 250 lliures.

No he trobat cap notícia més que faci referència a la relació dels Sentmenat i Vilamajor. Podria ser a partir del 1353, les tenses relacions entre tots dos finalitzaren.

La Vilamajor dels Cabrera.

Incomplint la promesa realitzada pel seu pare el 15 d’Agost de 1344, el rei Joan ven, entre el 4 de juliol i el 12 d’Agost de 1381, perpètuament a Bernat de Cabrera, donzell, i als seus successors , els territoris dels pobles i parròquies de Vilamajor, Cardedeu, El Fou i Santa Susanna. La causa foren les grans despeses originades per a recuperar el regne de Sardenya. Obtingué de la venda 6000 florins d’or d’Aragó.

D’aquesta venda se’n donaria compte als veïns dels pobles i parròquies, llegint-los-hi el seu contingut. A part d’indignar-se per la informalitat dels reis de vendre-se’ls per segona vegada, malgrat els jurament prestats sobre els quatre evangelis, que tindrien per fermes i inviolables, la volguessin justificar per manca de diners per cobrir les despeses que ocasionen les seves defenses, i per això en protestaren i des d’aquell dia, de paraula o de fet, demostrarien la seva contrarietat al comprador, el qual , donant-se compte de la equivocació comesa, feu la promesa, pocs dies després, a l’Infant Joan i procuradors del rei, que en qualsevol ocasió que se li retornessin els 6000 florins d’or d’Aragó, junt amb les despeses ocasionades, ell entregaria dits llocs i parròquies amb el dret i pertinences, de la mateixa manera que li foren venuts.

Davant de la promesa de B. De Cabrera, els interessats requeriren l’ajuda dels consellers de Barcelona perquè gestionessin la compra de la seva independència. No fou, però, un procés ràpid. Els consellers de Barcelona demanen al rei que es redimeixi alguns pobles del Vallès que el monarca havia hagut de vendre degut a moltes necessitats (1383). Acceptà obrint les portes a poder tornar al Casal de Barcelona.

Amb grans esforços es va poder recaptar els diners necessàries i el van dipositar a les arques del Rei. Satisfet va fer un manament al noble Bernat de Cabrera, perquè en el termini de 20 dies, comparegui personalment, o bé per procurador, per cobrar el preu de venda de Vilamajor (3-6-1384).

El 12 de Juny de 1384, el Rei Pere III, des del castell de Fraga, signa la reintegració de Vilamajor a la Corona, previ del pagament dels 6000 florins, a més a més dels interessos, que les universitats hagueren de restituir pel seu compte a Bernat de Cabrera.

Vilamajor torna a formar part del Casal de Barcelona el qual ja no abandonarà més, però, per si de cas i vist els antecedents, els homes de Vilamajor es van blindar formant part de “Carrer de Barcelona”, però això és una altra història.

Bibliografia.

COMES I DURAN, Pere. Sis-cents anys de carreratge 1384-1984. Casal de Cultura Dr. Daurella. Cardedeu,1984. 152 pp