Al voltant de l’any mil moltes
coses van canviar. Possiblement la més espectacular de totes  fou l’obertura de la societat europea guiada
per l’esperit religiós. L’afany de salvació i 
el desig de conèixer món va provocar que el pelegrinatge arribés al seu
màxim esplendor.

Hi havia pelegrinatges curts a
santuaris propers al lloc de residència realitzats per persones sense capacitat
econòmica suficient per emprendre un llarg viatge als grans centres de
pelegrinatge com Roma, Jerusalem  o Sant
Jaume de Galícia. Aquest estaven reservats 
a l’estament nobiliari, eclesiàstic o grans fortunes.

El
pelegrinatge a  una terra tant llunyana
comportava travessar regions de senyories diferents, habitades a vegades per
poblacions hostils. Per garantir la seguretat dels pelegrins importants,
almenys mentre viatgessin per terres del comte de Barcelona, hi havia el segle
XIII  un sistema de guies dependents
directament de l’autoritat. Ho sabem per un document ben curiós, l’inventari de
despeses del batlle de Vilamajor dels anys 1156-1157. En ell consta que el juny
del 1157 un grups de cavallers del Rosselló que tornaven de Compostel·la van
sojornar a Vilamajor. Els guiava Joan de Loara, que feia aquesta funció per
manament de la reina Peronella. Poc després, el mes de setembre, va passar per
Catalunya l’arquebisbe de Santiago. Venia de Roma i retornava a la seva seu.
També ell va sojornar a Vilamajor, i va disposar com a guies de Pere de
Regadell i Berenguer de Ricla, que, per ordre de Ramon Berenguer IV, semblen
haver garantit la seguretat de l’arquebisbe durant el seu viatge per terres
catalanoaragoneses.

Bibliografia

SALRACH, Josep
Maria. DE L’ESPERIT A LA MATÈRIA: CATALANS EN TERRA CASTELLANA A L’ALTA EDAT
MITJANA.